Opinió

Molt soroll per a no res

La junta directiva accepta els pírrics 200.000 euros de la COPE després d'haver posat el crit al cel. Una decisió difícil d'entendre

La junta directiva de Sandro Rosell ha optat sempre per la prudència i per no fer enfadar gaire els enemics, en definitiva, per nedar i guardar la roba. En cada cas polèmic que hi ha hagut al començament sembla que donaran un sonor cop de puny a la taula i que posaran les coses al seu lloc. Es mostren indignats i, fins i tot, sembla que tinguin una mica sang, però al final guarden les formes i prefereixen tancar la carpeta tímidament. Molt soroll per a no res. És una estratègia, legítima evidentment, però al meu parer equivocada. No cal arribar als extrems un pèl histriònics i surrealistes de Joan Laporta, però sí que alguna vegada han de demostrar tenir més nervi i demostrar que el club s'ha de fer respectar.

Aquesta setmana hem tingut l'últim exemple amb la COPE. El Barça ha acceptat els 200.000 euros que la cadena de ràdio va oferir-los en concepte d'indemnització per les falses informacions que vinculaven esportistes i metges blaugrana amb pràctiques de dopatge. Els diners es destinaran a La marató de TV3 contra la pobresa. En la demanda inicial, el Barça exigia a l'emissora vinculada a la Conferència Episcopal sis milions d'euros per danys i perjudicis, però ara s'ha fet enrere en veure que la part demandada acceptava la seva part de culpa. Però la indemnització és irrisòria i pírrica. Acceptant aquests diners, el Barça dóna el missatge al món que a qualsevol persona o mitjà li surt molt barat difondre difamacions. Eren unes informacions prou greus per exigir molta més responsabilitat a la COPE. El portaveu del club, Toni Freixa, assegurava que s'ha arribat fins al final, perquè, al cap i al fi, el que es buscava era que l'emissora es retractés, tal com ha passat, i que els diners no eren el més important. Com que no són importants? Si la reprimenda és forta, evites que algun altre insensat s'atreveixi a seguir el camí de la COPE i deixes clara una cosa: amb el Barça no s'hi juga. Per contra, la directiva ha optat per la via conciliadora, la més poruga.

Però aquest panorama ja s'ha repetit en altres ocasions. Qui no recorda la batalla que va haver-hi l'any passat amb el Madrid? Els dards enverinats de Mourinho, amb el beneplàcit de Florentino Pérez, van tacar l'honor del club, de Guardiola i de l'equip. També hi havia sobre la taula la suposada mà negra del Madrid darrere de les acusacions de dopatge de la COPE. I quina va ser la resposta de Rosell? Una simple advertència. Una amenaça de trencar relacions si es tornaven a sobrepassar els “límits de l'esportivitat”. Paraules, paraules i només paraules. Un altre cop, molt soroll per a no res, perquè el mes de desembre passat el president del Barça assegurava que les relacions amb Florentino Pérez eren excel·lents, i això que feia poc que Mourinho havia ficat el dit a l'ull a Tito Vilanova i ningú del club de Chamartín ho havia condemnat. “És un gran president i una gran persona, per tant, no es pot tenir una mala relació amb ell. Agraïm l'hospitalitat. Sempre ens reben molt però que molt bé”, deia el president blaugrana poc abans d'un partit contra el Madrid. Sobre les anteriors polèmiques millor no parlar-ne: “Això pertany al passat. No tenim discrepàncies, sinó una gran rivalitat, però sana.”

Una actitud que, comparant-la amb la política, pot recordar a CiU. Criticar durament Madrid, però no fer escarafalls a certs pactes o a allargar la mà al govern espanyol. El famós peix al cove.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)