Opinió

Ítaca

Aixecar la copa d'Europa davant dels morros de Florentino seria com proclamar l'Estat Català davant de José María Aznar

Artur Mas és l'últim navegant que ha posat rumb cap a Ítaca. A aquest pas l'embarcació d'Ulisses s'enfonsarà abans de partir per sobreocupació de sobiranistes, independentistes, federalistes i catalanistes. Pels culers de ferro forjat, però, només hi ha una Ítaca possible i es diu triplet. Conquerir la lliga matant el minotaure Mourihno, vèncer el Posidó Ibrahimovic, aixecar la Champions i recollir la copa davant del monarca enemic són fites semblants a la de dormir una nit amb la llegendària Penèlope.

Què ens quedarà per fer als catalans si som capaços de guanyar aquesta lliga i vèncer el Madrid a la final de Munic? Gairebé estarem obligats a renunciar la independència. Els culers quedarem tan farts que haurem de reposar com a mínim un segle per pair una menja tan pantagruèlica. Hauran de ser els seguidors de l'Espanyol els que agafin la bandera de la lluita nacional. O sigui que la independència trigaria en arribar, com a mínim, tres mil anys més.

No hi mal, doncs, que per bé no vingui. L'endemà d'arribar a la nostra illa observarem, des del setè cel, la destrucció a peces de l'etern enemic mentre Guardiola anuncia amb llàgrimes als ulls que plega. I ho haurà fet després d'haver complert una missió inimaginable, haver convertit el Real Madrid en terra inhòspita i haver conduït el seu entorn a una guerra fratricida tan formidable que l'entitat caurà indefectiblement a mans d'algun xec il·luminat que el nacionalitzarà a Dubai. En un futur encara més llunyà per trobar les restes de l'antic coliseu blanc s'hauran de fer més excavacions que les que van caldre per trobar les ruïnes de Troia.

Ahir un diari esportiu posava a la portava que són quinze els partits que resten per completar aquest viatge a Ítaca. No són quinze partits, són quinze dies vitals per al futur de la història del país. Si el Barça ho guanya tot, la independència podrà esperar. Si és el Madrid, en canvi, qui salva la temporada i s'emporta un o dos títols, no canviarà res. Ens continuarem queixant fins a l'eternitat de tot i tothom mentre cerquem una felicitat que vam tocar amb la punta dels dits.

Aixecar la copa d'Europa davant dels morros de Florentino és com proclamar l'Estat Català a l'ONU al davant de José Mari Aznar. Són coses que es poden imaginar però que no passen. I davant del perill que puguin passar s'han d'advertir dels efectes secundaris. Els grans estrategs de la guerra adverteixen que els conflictes exteriors s'han d'avivar de tant en tant per evitar la decadència interna. Eliminar el Madrid de la nostra equació, doncs, seria un mal negoci. Aquest és el perill que ens assetja.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)