Visca la nostàlgia!

Tal dia com avui els periquitos estaven de celebració. Celebraven la consecució de la quarta copa del Rei de la història del club assolida al Santiago Bernabéu, en un partit tan trepidant com màgic en què l'Espanyol es va imposar al Saragossa amb una golejada que encara fa posar els pèls de punta a la parròquia blanc-i-blava. El 4-1 aconseguit va trencar tots els pronòstics –el conjunt aragonès havia eliminat al Barca i el Madrid marcant-los cinc i sis gols en els quarts de final i semifinals, respectivament– i l'alegria dels periquitos no només es va desfermar, sinó que l'afició blanc-i-blava, per un cop a la vida, va poder vibrar sense patir.

El dia de la final per als periquitos va ser trepidant. Inoblidable de principi a final. Des de primera hora del matí, els carrers de Madrid, van anar tenyint-se dels colors de la final. El groc que lluïa el Saragossa i el blanc-i-blau de l'Espanyol. Al carrer, però, la gran final va començar-se a decantar a favor dels catalans segons recorden i reiteren un i altre cop els protagonistes. Lotina, tècnic de l'Espanyol en aquell dia històric, va ser més que explícit a la sala de premsa postpartit. Amb la copa al sarró, va dir: “Aquesta copa l'hem començat a guanyar a l'autocar.” I és que unànimement, tant la plantilla com el cos tècnic, com els aficionats, tenen clar que la eufòria, passió i il·lusió que es va viure a la Castellana va donar l'energia vital a l'equip. “No els podem fallar”, pensava tot l'equip dins d'un autocar on Pandiani i Zabaleta van convertir en una festa. Un càntic rere un altre van fer sortir convençuts i endollats a tot l'equip a la gespa del Bernabéu. Com un huracà, l'Espanyol va arrasar amb les il·lusions i esperances aragoneses. En el minut 1, Raúl Tamudo, ja havia avançat el conjunt català amb un gol d'oportunisme. Una diana, que feia traslladar tots els periquitos al 27 de maig del 2000 on el davanter, també en els primers compassos, posava a Mestalla la primera pedra per assolir la tercera copa del Rei contra l'Atlético de Madrid (2-1).

Al Bernabéu contra el Saragossa l'esclat de joia amb la diana va ser similar, tot i que els aragonesos, a diferència de l'Atlético van aconseguir igualar un marcador que després va dinamitar Luis García amb el segon gol, Coro amb el tercer i l'asturià repetint i fulminant el conjunt aragonès.

La celebració, sobre la gespa, i pels carrers de Madrid, amb gairebé 30.000 aficionats de l'Espanyol, es va traslladar l'endemà a Barcelona. La plaça Sant Jaume i les Fonts de Montjuïc van vestir-se de blanc-i-blau. Sis anys després, l'espanyolisme segur que va reviure mentalment amb nostàlgia aquell moment. Un moment que volen repetir, un moment que va donar l'opció de jugar la copa de la UEFA la temporada següent. Un curs inoblidable per a l'equip espanyolista en aconseguir arribar a una final en què només els penals i l'arbitre el van castigar. Des de llavors que l'Espanyol no juga a Europa. Des de llavors que els periquitos somien tornar-ho a viure.