Opinió

Diuen

De vegades s'enceten mobilitzacions d'indignats per un comentari, una portada, un editorial

És fascinant l'univers del “diuen”. És captivador, perquè encara que no s'atribueixi a ningú la cita, tot verbalitzant el “diuen”, s'acaba suggestionant els seguidors, especialment de futbol. Segur que vostès en deuen estar al cas: “Diuen que...” Primer, ens hauria de motivar saber qui ho diu, per donar o no rellevància a la cosa escoltada. Certament, en l'univers del “diuen”, el que menys interessa és saber qui ho diu, perquè la màgia que mou tot aquest insubstancial discurs de deixar-ne caure alguna de ben grossa, de l'enfrontament, de la baralla dialèctica (especialment en les xarxes socials), és imaginar-se que darrere del “diuen” hi ha un exèrcit organitzat que irromp amb virulència. De vegades s'enceten mobilitzacions d'indignats per un comentari, una portada, un editorial, un posat. Però, i si ens esforcem per saber qui ho ha dit?

Davant la indiferència més absoluta amb què s'hauria de rebre el cabal de comentaris, portades i sentències de zeros a l'esquerra, apareix la voluntat de molts aficionats de sentir-se ultratjats i de creure que darrere d'un missatge hi ha una cosa organitzada, un gest premeditat empès per una turba, i que mereix una resposta implacable.

També passa en el sector de la premsa. Per exemple, en una roda de premsa es pot arribar a preguntar amb aquesta entradeta: “S'ha publicat (sinònim de “diuen”)...” Tots sabem que la persona a qui va dirigida la pregunta la podria desmuntar tot replicant: “Qui ho ha publicat... qui ho ha dit?”, per, potser immediatament, afegir: “I qui és, aquest?”

Agrada al sector d'aficionats, així com al món periodístic, no posar sovint cara i ulls, i nombre, a una declaració o a un insult, per així donar-li una transcendència que generi un estat d'ànim. Sovint agrada atribuir o imaginar que una crítica a un pobre humà té el suport d'una multitud, d'un exèrcit d'individus que van tots a l'una sense cap fissura. De vegades, tan sols és una pobra ànima, que apareix més com un timbaler del Bruc, a qui se li atribueix un poder de convocatòria i de reconeixement que no existeix.

Fa anys que per al barcelonisme, per a molts dels seus incondicionals, aquest fantasma sense fisonomia del “diuen” se l'ha definit com a caverna. Tant és que aparegui una portada d'un il·luminat, una columna d'algú que no toca vores, d'un sensat o d'un insensat, que el fet de col·locar-li l'etiqueta de caverna li confereix un poder de reacció en el barcelonisme malaltís, cosa que es podria aplacar amb l'absoluta indiferència i ignorància.

Jo estic entenen darrerament l'atribució a aquesta idea anomenada caverna, convertida en l'ase dels cops, com un manifest victimisme i un preocupant complex d'inferioritat esfereïdor, ja que a massa aficionats sembla que els encanti aquest sotmetiment a unes veus i uns relats dels quals s'haurien de preocupar més per conèixer-ne la identitat i assegurar-se si a l'altre costat hi ha una persona cabal o un ésser prescindible.

Hi ha massa indignats, però també moltes ganes d'indignar-se per no res, d'atribuir una importància immerescuda a veus i plomes que no valen res. Ells ho saben, de la suggestió que genera la brossa que escampen cada dia, i aquí, pobres, no fan més que menjar-se-la amb deler. L'èxtasi ha arribat quan han esdevingut amb categoria de notícia rucades que alguns fanàtics han escrit o dit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)