Opinió

La força de fregament de la Premier

El primer exemple del xoc ‘cultural' entre el model de Pep i el futbol anglès és Stones

Fa uns nou mesos vaig afirmar que de la relació que s'establiria entre Pep Guardiola i el City, i per extensió amb la Premier, les dues parts en sortirien beneficiades, però que especialment qui més aprendria seria el tècnic català. El primer que ja ha pogut comprovar el tècnic català és que la competició anglesa té factors de context, d'estructura, que provoquen que la competitivitat del noranta per cent dels equips de la lliga sigui molt més alta que la que hi ha en la primera divisió espanyola. Ferran Soriano, director executiu del Manchester City, en va assenyalar un d'important la setmana passada durant una conversa a El Món a RAC1 . “Nosaltres, cada cap de setmana juguem contra un rival equivalent a l'Atlético de Madrid, l'Athletic, el València... No juguem mai contra el Granada. Cada cap de setmana podem perdre”, va dir referint-se a la diferència de potencial econòmic entre els equips de les dues competicions provocada per les diferències del repartiment dels drets televisius: “El cuer de la Premier, si sumes tots els conceptes, té 140 milions per afrontar la temporada i en el cas de l'últim de la lliga espanyola deuen ser 40.”

Un altre dels factors contextuals que alenteix el desenvolupament de la idea de joc que vol imposar el tècnic català és que la cultura futbolística anglesa sol posar sota sospita els defenses, especialment els centrals, que volen jugar la pilota des de darrere, condició bàsica en el model de Guardiola. Un debat que en les lligues del continent ja fa temps que s'ha superat. La primera víctima d'aquest xoc cultural és el central John Stones, fitxat de l'Everton. Stones té una bona sortida de pilota i reuneix totes les característiques del que demanda l'actual cos tècnic del City, però ja ha rebut força crítiques de comentaristes, principalment exjugadors i concretament excentrals, que el consideren defensivament feble, poc fiable, pel fet de voler baixar la pilota i jugar. Un exemple d'aquesta reticència cultural la vam tenir en l'Eurocopa. Els centrals titulars d'Anglaterra van ser Cahill i Smalling, que, pel que fa al tracte de la pilota i la capacitat per superar línies de pressió amb la passada estan a anys llums de Stones, que no va jugar ni un sol minut.

El tècnic de Santpedor segur que ho sabia, però ara ho ha constatat: les seves idees –sustentades en la complexitat, la precisió i el detall– ja estan experimentant la magnitud d'aquestes forces de fregament, que requeriran de la màxima pedagogia per la seva part i de la complicitat de tots els jugadors per neutralitzar-les.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)