Opinió

Si fos un país normal

En un país normal es fa difícil d'imaginar un minut de silenci tan maldestre

Sovint ens hem acostumat a aquelles frases, laments, reflexions profundes i idees esperpèntiques que comencen dient allò de: “Si fóssim un país normal”, aplicat a Catalunya. Desconec si el fenomen del “país normal” també ocorre més enllà de les fronteres peninsulars, però la frase –que té per costum venir a la boca com una glopada, i ara no dissimuleu– concentra igual i amb la mateixa passió paladins de l'autoodi i paladins de l'odi a l'autoodi. Tampoc no sé de la incidència del concepte autoodi nord enllà, on diuen que la gent és...

El partit del Barça a Sevilla i algunes estampes per emmarcar i remarcar m'ha fet venir una idea al cap: què passaria si Espanya fos un país normal. Si aquestes mateixes estampes hi tindrien un lloc tan plàcid. Abans de començar el partit d'abans-d'ahir, es va guardar un minut de silenci en memòria d'Estanislau Basora, el brillant extrem del Barça de les cinc copes, que va morir divendres als 85 anys. A banda de ser un davanter llegendari d'una època excelsa de la història del Barça, que als joves ens ha arribat gràcies a la cançó de Serrat, també va destacar amb la selecció espanyola: va sobresortir pels tres gols que va marcar en un partit contra França, a París, i per la seva participació en el mundial del 50.

Dic tot això perquè, tal com són les coses avui, “en un país normal” es fa difícil imaginar un minut de silenci tan maldestre i confús com el d'abans-d'ahir. L'àrbitre va fer una mica el ronso, diu que va dir que ningú l'havia avisat, i el minut de silenci es va acabar fent perquè alguns futbolistes del Barça hi van insistir. No sé exactament a qui corresponen aquest tipus de contingències, però la Federació Espanyola de Futbol, aquella mena de fantasma estantís que es dedica a xiular a una altra banda avui sí i demà també, no hi és, tampoc, per aquesta mena de coses? En un país normal, fins i tot, potser tots els equips de la lliga del país haurien lluït una cinta de dol en record del futbolista mític.

Probablement un altre signe de país mancat de normalitat és la falta de memòria o de ganes de tenir-la. I més quan aquesta és cosina germana del nou-riquisme: aqueferats amb tots els ginys moderníssims del futbol actual, quan tot és immediat, quan tot es veu per tots costats, repetit i amplificat, i els jugadors són de dimensió planetària, sembla que costi mirar enrere, que faci basarda reconèixer d'on es ve. I és clar, després, com metàfores posades en el moment just, a l'espai just, anul·len un gol al futbolista que superarà un company de davantera de Basora, el mite de César, i resulta que és impossible veure'n la repetició. Després d'haver hagut de veure desenes de vegades impossibles jugades polèmiques, no podem tornar a veure el gol anul·lat a Messi. Es veu que ha estat un forat negre en la realització televisiva. Tot això i un grapat de coses més ens podríem estalviar si fóssim un país normal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)