Barça

PEP GUARDIOLA

EX FUTBOLISTA DEL FC BARCELONA (1990-2001)

“Feia un dia tan bonic que no podíem perdre”

“Estava tan content que, si m'haguessin deixat, hauria agafat jo la copa. La volia tocar. Segurament em tocava pujar l'últim, però no vaig passar davant del Zubi i el ‘Tali' de miracle”

“El vaig conèixer i em va canviar la vida. Era un geni i, per a mi, com un pare”

Trobo tant a faltar el Johan... Arriba un moment que és el teu recull, el busques i et dona l'escalf que no et dona ningú
Vaig sentir la pressió cada minut del partit, era molt jove, havia patit la final de Sevilla... Perdoneu, però estava cagat
Hi va haver un moment durant el partit, amb empat, que pensava: “Ronald si arribem als penals, el meu el tires tu”
La celebració? Quina festa? Vaig anar del vestidor al llit, era un pipioli. Em vaig passar la nit vomitant

Pep Guardiola (Santpedor, 18 de gener del 1971) és el primer català que, com a jugador del FC Barcelona, va agafar la copa de Europa. Ho justifica per la irreverència de l'edat que tenia aquell 20 de maig del 1992, un any en què també va guanyar els Jocs Olímpics a Barcelona i va ser guardonat amb el Bravo, que era com la Pilota d'Or en categoria sub-21. Va jugar amb el 10 a l'esquena, cosa que ara, a Manchester, fa riure el seu amic Manel Estiarte. “Et creies Messi o què, nano?”, li diu en veure les fotos del llibre Minut 111, una meravella editorial que li ha portat el fotògraf Jordi Cotrina i que presideix el seu despatx mentre parla per a L'Esportiu, una gentilesa que té a veure amb el compromís de Pep amb una llengua que defensa més que la idea d'un model de joc. Parla Pep i escoltar-lo emociona, perquè han passat vint-i-cinc anys, però el sentiment i l'agraïment per qui el va ajudar a fer-se gran i li continua assenyalant el camí, perdura.

Mira enrere, pensa en Wembley i què recorda?
El primer que em ve al cap és la preparació per a la final, aquelles dues o tres setmanes, l'excitació, saber que lluitàvem per alguna cosa que no teníem, que el club no havia guanyat mai i que desitjava tanta gent.
I quan va arribar el gran dia?
Recordo que era un dia preciós. Vaig sortir a escalfar i Wembley estava tan maco! La graderia… la gespa… Feia tant de goig… Recordo que vaig pensar: “Si hi ha una primera vegada, ha de ser avui, aquí, a Wembley.” Però va costar! La primera vegada sempre és especial. I sempre és la mes difícil. I aquell dia vaig pensar: “Ha de ser avui.” Ho tenia claríssim.
I Johan Cruyff va dir allò de “sortiu i disfruteu”. Va disfrutar, vostè?
Era un dia en què vam sentir el pes de la pressió. Jo, almenys. Veies el Ronald i no, era evident, estava tranquil. Jo pensava: “Aquest paio ha fet la migdiada! Jo no.” Jo vaig sentir la pressió cada minut del partit. Era molt jove, havia patit la final de Sevilla... Perdoneu, però jo estava cagat. Pensava que si perdíem no sortiríem d'aquella, que tindria greus conseqüències.
Recorda un partit complicat contra la Sampdoria?
Sí, vagament recordo que vam controlar el partit, la sensació que tinc és que vam ser millors, però també sé que Zubi ens va salvar un parell de vegades i que Vialli va tenir alguna ocasió. Això sí, ell, Zubi, com sempre, quan va haver de parar va parar. Sempre parava. I recordo que la Sampdoria era molt bon equip i que hauria pogut guanyar perquè va tenir el seu moment. Ens va costar molt.
Diu que va notar la pressió, em pot explicar un detall del que pensava?
Ara ric, però aquella tarda, al camp, hi va haver un moment que pensava: “Ronald si arribem als penals, el meu el tires tu.”
Aquell partit no el va poder jugar Guillermo Amor perquè va veure una targeta en les semifinals. Si ell hagués estat al camp, hauria estat diferent?
El Guillermo era el meu ídol. Bé, per a la meva generació, per a la gent de la Masia, el Guillermo era el referent absolut. Quan érem nanos i miràvem el Guillermo, pensàvem: “Si no hi arriba ell, no hi arriba ningú.” L'Amor era Messi, era el més gran. Era el que mai fallava, el que sempre hi era, el que ho feia tot bé. Que no jugués aquella final el defineix. Va posar el grup al davant seu. Com sempre. Aquest és el Guillermo. Ell sap que ningú és més important que l'equip i un altre cop ens ho va demostrar a tots en la semifinal, quan va fer aquella falta pensant en l'equip.
Vostè va pujar el tercer, després dels dos capitans, dos bascos, a recollir la copa. Per què?
Per irreverent! No ho sé, no ho recordo. Estava tan content que, si m'haguessin deixat, l'hauria agafat jo! Ara sóc més protocol·lari, però tenia tantes ganes d'agafar-la! Jo havia viscut la nit Sevilla, i… estàvem a Wembley i ja la teníem! La volia tocar! Segurament em tocava pujar l'últim, però… miri, no vaig passar al davant del Zubi i el Tali de miracle… Perquè eren ells i els tenia massa respecte, eren el Zubi i el Tali, sinó l'hauria agafat jo.
Quan va conèixer Johan Cruyff, vostè?
El dia que vaig pujar a entrenar-me per primera vegada. Home, el coneixia de veure'l pel club i poca cosa més.
I?
Em va canviar la vida.
Com era en Johan?
Un geni.
Pot aportar alguna cosa que no sàpiga?
El vaig conèixer i fins avui, nano. Em va canviar la vida com a qualsevol persona que el va conèixer. Va ser com un pare. Què puc dir del Johan! Que el trobo molt a faltar, ara que no hi és. Molt! El Johan era com un pare, amb qui vaig tenir fases de relació, com qualsevol fill. Al principi pensaves que tot el que et deia era cert i et mimava molt. A mi em va cuidar molt. Després…
I després, com a adolescent?
Ja ho sap! No el vols ni veure.
I al final?
Arriba un punt en què el vas a veure, és el teu recull, el teu confessor, el busques i vas al parc a donar pa als coloms i l'escoltes perquè el necessites i et dona l'escalf que no et dona ningú. I el consell. Després t'equivoques sol, però l'escoltes. I ara el trobo tant a faltar! Tant! Sé que un dia ens trobarem, però ara, i més aquests dies, tinc tantes coses a comentar-li.
Em farà plorar. Tornem a Wembley. La festa de celebració a l'hotel va estar bé, no?
Festa? Diguem que la cosa em va passar per sobre. Vaig anar del vestidor al llit.
No foti.
Sí. El Ronald té un altre final. El meu va ser cutre. Em va passar per sobre fins i tot en la celebració. Diguem que no vaig a estar a la altura i vaig anar a dormir aviat. Era un pipioli. Em vaig passar la nit vomitant. Em vaig llevar bé l'endemà i vaig esmorzar dos ous ferrats amb cansalada.
I quan van arribar a Barcelona va deixar anar aquella frase des del balcó del Palau de la Generalitat: “Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí”?
Em sembla que ja havia fet el ridícul amb el ziga-zaga, m'ho vaig preparar una mica a l'avió, no?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)