Barça

Ronald Koeman

Exjugador del FC Barcelona (1989-1995)

“Em truquen més avui que per al meu aniversari”

“Érem més que un equip, érem molt bona gent, per això vam guanyar”

“Érem veïns, tots dos holandesos... Teníem una relació familiar, però era molt dur amb mi al vestidor. Sopàvem com a amics i l'endemà al matí em criticava en roda de premsa”

Aquell equip va ser molt gran, però vam fer cagades. No pots perdre 4-0 a Cadis quan t'hi jugues la lliga
Sempre pensava que podia ficar les faltes. I la vaig ficar. Em vaig tornar boig. És el millor moment de la meva vida

Força els ulls i somriu com ho feia a El Montanyà quan arribava a la barra del bar, on et citava fa 25 anys quan li demanaves una entrevista abans dels partits europeus. La diferència és que aquells anys era jugador i agraïa que li haguessis demanat una cervesa, i ara arriba acompanyat pel cap de premsa de l'Everton, un fenomen, i allà, a la ciutat esportiva de l'equip de Liverpool, no es pot beure. Mite del barcelonisme per mereixement, Ronald Koeman, abans de l'entrevista i després de saludar, pregunta de seguida per Pep Guardiola i Txiki Begiristain. Nascut a Zaandam el 21 de març de 1963, aquest jugador holandès a qui van anomenar Tintín i que va arribar a ser xiulat al Camp Nou, pot ser que reuneixi totes les essències dels que van formar part d'aquell equip que el 20 de maig de 1992, avui fa 25 anys, va guanyar per primera vegada la copa d'Europa per al FC Barcelona. Gràcies a un gol seu.

Per què va fitxar pel Barça?
Perquè m'ho va demanar el Johan. Em va trucar una nit de Cap d'Any un any abans. I li vaig dir que no. No em vaig sentir preparat i li vaig dir que no. Hi va insistir l'any següent. Sabia que si un dia marxava d'Holanda era per jugar al Barça. Ho sabia des de petit.
Per què?
Perquè, d'alguna manera, per a tota la meva generació, el Barça era el segon equip de tots els holandesos. Perquè Johan Cruyff hi havia jugat. L'any següent em vaig veure més preparat.
Vostè va fitxar per jugar de 4 i va acabar jugant a la defensa, de primer enllaç davant del porter. Com és això?
El Johan sabia que aquesta posició era important per a l'equip. Però hi va haver un moment que li vaig dir que no, que de 4 no podia jugar, que havia de buscar algú altre i posar-me al darrere per al bé de tothom. Els primers anys van ser complicats per a mi i per al club, ho recordo. Però ens en vam sortir i vam acabar fent història. Mai vaig tenir la sensació de no poder girar la truita, sempre vaig confiar en els jugadors i, sobretot, en el Johan. Sabia que ho aconseguiríem, i al final ho vam fer.
Com era la seva relació amb Johan? Era el seu cap i eren veïns?
Molt personal i molt estranya. Veïns, tots dos holandesos... De fet, era familiar i perfecta fins que arribava al vestidor. Ell i Danny... No sé com agrair-los tot el que van fer per nosaltres, sempre van ajudar la Martina, els nens... però sopàvem com a amics i l'endemà al matí em criticava en la roda de premsa! Era un entrenador dur per a tothom. També per a mi. Era molt exigent, molt, perquè ell havia estat el millor al camp i ens exigia que ho donéssim tot, i cada dia. Jo hi tenia una relació personal fora del camp i una de molt professional al vestidor. Amb el Johan no hi havia calma. Era divertit viure amb ell, però era molt exigent. Era el millor.
Diu Pep Guardiola en un reportatge d'‘Informe Robinson' que la defensa no la treballaven gaire. Patien molt els del darrere?
Sí, els contraris ens buscaven i trobaven els espais, perquè era molt arriscat. Però quan teníem la pilota era tan atractiu, tan demolidor... No ens paraven perquè no podien. Però per als de darrere era complicat, molt complicat, de debò.
Tothom recorda, i més avui, la seva falta a Wembley, però n'hi ha una anterior, la de Kaiserslautern. Estava assajada?
No, en aquella acció vam tenir sort. Va ser un moment clau. I a vegades la sort l'has de tenir del teu costat. Jo vaig buscar el José Mari perquè saltava molt. I, a més, si la repetim vuit mil vegades, no n'entra cap. Encara sort que aquell dia sí que va entrar. Va passar el que ens havia de passar.
Per què?
Perquè ho mereixíem. Perquè hi havia molt bona gent i hi havia molta qualitat. Però sobretot perquè hi havia bona gent que es mereixia tenir sort. Vam guanyar molt, però l'altre dia en parlava i la veritat és que també vam fer cagades enormes. Hi va haver dies tan feliços que els dolents no els recordem, però, per exemple, què me'n diu, del 4-0 a Cadis? No pots perdre 4-0 a Cadis quan et jugues una lliga! Doncs hi vam anar i vam perdre. Crec que aquell equip anava més enllà del que passava al camp.
Aquest seria l'exemple de Guillermo Amor, no? Va veure una groga en la semifinal i es va perdre el partit de Wembley.
Guillermo era el típic paio d'equip. Mai es queixava, sempre treballava bé, ho acceptava tot. Ara, com a entrenador, el recordo i penso com d'important és tenir un Amor al teu equip.
Per què tothom el recorda tan tranquil abans de la final de la copa d'Europa?
No ho sé. Jo sabia, com tothom, el que ens jugàvem pel club, és clar, però la gent tenia una mica de por, és cert. Jo no tant. Aquest equip ja havia guanyat també la Sampdoria en la final de la recopa i jo sabia que érem millors, que teníem qualitat. A més, jo mai he entrat amb por en un partit. Sempre vaig confiar totalment en l'equip. Però és veritat que aquell dia el Salinas, que discutia de tot en la vida, no va obrir la boca a l'autocar i jo vaig pensar: aquest partit és diferent. Sabíem el que ens jugàvem.
I el seu company d'habitació?
El Pep estava blanc. Nerviós, però ell era molt jove. Primer em van posar amb el Txiki, perquè el Johan volia que m'integrés, i en aquell equip no podies tenir millor amic que el Txiki. El Txiki és un fenomen. Però quan va pujar el Pep, vam viure junts molt de temps, és veritat. Li va poder més la festa que el partit.
La famosa frase “sortiu i disfruteu” és certa?
Sí. Això ens va dir el Johan. No volia que ens superés la pressió. Però la sentíem, és clar, sabíem el que ens jugàvem. Però vam haver de lluitar-hi. La Sampdoria era un equip molt fort, sobretot en defensa. Tenia autèntics animals. El partit va estar molt igualat.
A banda del seu gol, què recorda de la final?
Que Vialli gairebé marca en una jugada en què em va fer falta. Aquesta la tinc gravada. I que Zubi en va aturar una altra. I la que es va inventar el Julito. Però en el fons sabíem que no era important qui marqués el gol.
Sempre que no fos Julio Salinas...
No, això hauria estat insuportable.
Com recorda aquella falta?
Va ser a la banda dreta. Se la va inventar Usi. Sempre les tirava jo i, com sempre, vaig pensar que la podia ficar.
I la va ficar.
Em vaig tornar boig. Era tan feliç! Per a mi és el millor moment de la meva vida. Bé, cada 20 de maig em truca molta gent, em truquen més aquest dia que el del meu aniversari. Vam ser els primers i el gol el vaig marcar jo. No crec que sigui tan important, l'hauria pogut marcar el Hristo, el Goiko... Però soc tan feliç per haver-lo ficat jo!
Aquella nit va ser molt llarga, no?
Una mica. Me'n vaig anar a dormir tard i m'anava despertant cada hora perquè algú trucava a la porta. O em despertava i pensava: ho hem fet.
I ara què en pensa?
Ara penso que vam fer alguna cosa més que guanyar la copa d'Europa, perquè vaig fer amics en aquell equip. I això... vostè sap de què parlo, no? Hi ha gent amb qui tinc ganes de fer una cervesa. Perquè teníem qualitat, però el millor és que era un equip ple de bona gent, molt exigent al terreny de joc, amb molta personalitat, molt competitiva. I a més, hi havia el Johan.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)