Quan el vertigen es va apoderar del vestidor del Wolfsburg, a Julian Draxler (Gladbeck, Alemanya, 1993) se li va esbossar un petit somriure per la malícia del bombo. “Quan vaig veure que ens havia tocat el Real Madrid, em vaig posar molt content. L'any passat, encara amb el Schalke, no hi vaig poder jugar perquè estava lesionat i vull demostrar que podem competir, el jugador que soc.” Però a Draxler, fill d'una terra minera, sempre esforçada com és la vall del Ruhr, l'alegria no li va durar més que 31 minuts. Mitja hora suficient per destruir Danilo, per posar el Madrid a la vora del precipici en els quarts de final de la Champions, per demostrar la magnitud del seu talent, però insuficient per consolar l'inconsolable. “Aquella lesió em va deixar en estat de xoc”, ha reconegut l'extrem. Alhora, el Madrid va encetar una ratxa de 40 partits sense perdre que el van conduir al cim d'Europa i del món. A Draxler, en canvi, li tocava tornar a començar. I no era la primera vegada.

“Li costa dosificar-se, sempre vol jugar al cent o al cent vint per cent i això afavoreix que es lesioni més. Viu el futbol amb molta intensitat”, teoritza Huub Stevens, l'entrenador que li va donar continuïtat després que Felix Magath el fes debutar en la Bundesliga amb 17 anys, 3 mesos i 26 dies. Va entrar per Rakitic i mai abans un jugador tan jove s'havia endossat la samarreta del Schalke en el campionat alemany. “Però ja se li notava que era diferent, des del primer entrenament, jugava amb molta naturalitat, encarava, tenia bon un contra un, el talent es percep”, aclareix l'ara espanyolista José Manuel Jurado, aleshores al conjunt miner.

Familiar, endreçat i un punt tímid, Draxler no va trigar a atraure l'atenció de les més de 50.000 ànimes que omplen cada partit el Veltins-Arena. “Era un d'ells, un noi d'allà, i es notava que la gent s'hi identificava”, recorda Stevens. “Era de la casa, i això a la gent sempre li arriba”, afegeix Jurado. Draxler ho tenia tot. “Sempre li deia que fos ell mateix, que actués amb naturalitat tan a dins com a fora del camp. Però no hauria fet falta perquè és un noi centrat, que es pren seriosament la professió i amb una família molt normal”, relata Stevens. Fins i tot tenia el mirall ideal de Raúl González, un debutant precoç que superada la trentena seguia transmetent la il·lusió d'un juvenil. “No parlaven gaire per una qüestió d'idioma, però Raúl sempre era un model per als joves, es fixaven molt en ell”, reconeix Jurado.

De gambada elegant, imprevisible en el dribblatge, Draxler s'ha hagut de revelar constantment a les lesions. No li han impedit tenir una progressió meteòrica. Però sí que l'han obligat a posar el marcador a zero constantment o a mantenir una cursa desesperada contra el rellotge. “He hagut de treballar molt, de sacrificar-me per ser aquí”, revelava durant l'Eurocopa l'extrem de Gladbeck, que va estar a punt de quedar-se fora de la mannschaft a causa de la lesió que es va fer contra el Madrid. “És un noi que disfruta jugant i és just que pugui fer-ho”, va exclamar el seu company a la selecció André Schurrle després dels vuitens de final contra Eslovàquia, en què Draxler es va convertir en el factor desequilibrant de la campiona del món. “És un jugador ideal per a Alemanya, amb dos peus màgics, tècnicament és una meravella”, confirmava Mario Gómez.

Les lesions han estat una pedra a la sabata per a Draxler. Però no li han impedit caminar en ascensió, i que aquest hivern el París Saint-Germain va acceptar pagar 40 milions d'euros per ell. “És un jugador important, que ens pot donar moltes coses a l'esquerra. Necessitàvem el seu desequilibri”, va justificar aleshores Unai Emery, que en poques setmanes ja ha pogut calibrar els pros i contres d'un Draxler que ha alternat algunes molèsties musculars amb actuacions il·lusionants, quatre gols en vuit aparicions que, sempre amb l'ombra de les lesions planejant sobre l'ambient, el situen com una amenaça desconeguda per al Barça.