President amb 35 anys

Agustí Montal era fill d'un altre president, Galobart de cognom matern, que també cal que sigui recordat com mereix, entre els prestatges dels millors servidors a la causa en 117 anys de trajectòria. Fa quasi mig segle, quan li va tocar bregar per la presidència, amb 35 anys, ja vivíem de sotamà les lluites de poder, les tensions i les picabaralles d'alt grau Richter que encara avui arrosseguem. L'any 69 formava part d'una amarga collita inclosa en la llarga travessa pel desert, amb la paciència del barcelonisme esgotada després de col·leccionar decepcions rere disgustos en el decurs d'una dècada calamitosa. Poc després d'arribar, va bregar amb el majúscul escàndol Guruceta, aquella tupinada ja massa flagrant que va aconseguir fer emprenyar de valent l'abans passiva i resignada parròquia culer. Montal va protestar amb educada fermesa, amb dignitat i els termes exactes davant una confraria de poders antagònics que causava por per arrauxament i convicció que posseïen la veritat absoluta, indiscutible. Des de Santiago Bernabéu fins a José Plaza passant per la colla de sicaris que la dictadura col·locava al seu antull amb l'única pretensió de mantenir l'statu quo. El favorable al Madrid, per si cal la precisió. S'havia de ser valent, convençut i decidit per liderar el Barça com a representant d'un grup de catalanistes que tenien pressa per recuperar la democràcia, la identitat arrabassada i el respecte a partir de la consideració d'iguals. Sota una fastigosa dictadura, subratllem. I Montal s'hi va posar. Com qui no vol la cosa, fent la viu-viu, per la megafonia de l'estadi es parlava la llengua prohibida i ell se'n feia responsable davant les contínues amenaces de repressió, l'únic llenguatge que aquell poder creia i creu universal.

Va construir el Palau Blaugrana i la Pista de Gel, mostres inequívoques d'implicació amb el caràcter poliesportiu del club. I va voler connectar de nou l'ànima institucional amb la seva identitat foragitada. S'havien de reconstruir els trets de personalitat, la coherència singular després de molt sotsobre i càstig. Pel vessant esportiu, es va conjurar a un canvi de rumb en tan singular projecte, confiant a Rinus Michels l'estil de joc i apostant decididament per contractar el millor jugador contemporani. Com si d'una partida d'escacs es tractés, l'estratègia per fitxar Johan Cruyff va arrencar d'una altra tupinada escandalosa, la contractació d'aquells oriünds que uns podien incorporar falsejant documents i d'altres, el Barça, veien rebutjats en una absurda dinàmica d'hipocresies i tractes de favor. El famós informe Roca Junyent va posar fi a aquesta pràctica pirata i allò ja va valer per un títol dels grossos. No era gens fàcil guanyar combats, aleshores. Gràcies al matrimoni Carabén, Cruyff va apostar pel Barça mentre que el president de l'Ajax, Van Praaf, hauria preferit els calés de Bernabéu, i va canviar, altre cop i de manera radical, el curs de la història culer. Van ser vuit anys de mandat intensos, coherents amb el trasbals de l'evolució històrica a l'Estat, però que van oferir cims de compromís i valentia, com la celebració dels actes del 75è aniversari. Aquell vespre, amb l'única tele present retransmetent en directe, Montal i companyia van aprofitar l'excusa que estrenaven l'encara avui apoteòsic Cant del Barça de Picas, Espinàs i Valls per difondre arreu els sons del Cant de la senyera, prohibida per la dictadura. I cantada per 3.500 veus dirigides pel mestre Oriol Martorell. No s'estaven de res, ni es mocaven amb mitja màniga. Certament, es necessita un convenciment, un aplom, un compromís moral catedralicis per anunciar així el desig de posar fi a la misèria moral del totalitarisme.

Pel que fa al país, la democràcia es va avançar un parell d'anys en el sentiment col·lectiu emprant la drecera del futbol i els aires europeus que Cruyff representava. Gràcies, en gran part, al compromís, al projecte i al desig de recuperació nacional enarborat per Agustí Montal i la seva directiva, capaços de portar senyeres a l'estadi tres setmanes després de la mort de Franco. Hora de ser justos amb qui s'ho va guanyar amb escreix. Aquells que es burlaven de la seva veu mel·líflua, haurien de saber que la posteritat el respectarà per la força dels seus fets.