Barça
QUIQUE GUASCH
PERIODISTA. ACREDITAT EN AQUELLA FINAL COM A TREBALLADOR DE TVE
“Va marcar Koeman i vaig mirar al cel per abraçar-me a sant Josep”
Quique Guasch no és home de records, li agrada el present, però amb Wembley 1992 fa una excepció: ens acosta a la final des d'una òptica periodística. Ell va viure aquell partit a peu de camp com a periodista de TVE i en parla amb la il·lusió d'un nen, com si fos ahir. Recorda la trucada al seu pare: “Som campions d'Europa!”
Ha estat present en cinc mundials de futbol, quatre Eurocopes, més de dos-cents partits amb la selecció espanyola... Però Wembley 1992 sempre estarà allà, tancat amb clau en un racó del seu cor. A Quique Guasch (Barcelona, 1951) li resulta difícil no emocionar-se quan recorda aquella primera copa d'Europa del FC Barcelona. Parla de Johan i li brillen els ulls. Com a culer defineix aquell 20 de maig com la repera; com a professional del periodisme assegura que va ser un autèntic privilegi poder-ho explicar al barcelonisme. No va jugar, però també va suar la camisa. Ell va viure aquella final a peu de camp, com a micròfon sense fils per a Televisió Espanyola (TVE), en la transmissió en castellà d'aquell partit. En finalitzar afirma que va acabar fos de tota la tensió viscuda. Exhaust com si hagués disputat ell els 120 minuts de la final. Guasch ens acosta a aquell Barça-Sampdoria des d'una òptica periodística, personal i desenfadada.
20 de maig del 1992. Londres sempre està grisot i ennuvolat, però aquell dia va sortir el sol...
La primera sempre és la primera. És una data històrica per a tots els culers. Inoblidable! Va ser la repera, tu! És un dels millors records que conservo com a professional i com a culer. Segur. Wembley és especial.
Digui'm tres imatges que li venen a la memòria d'aquella final contra la Sampdoria.
Potser seré poc original, però en tinc tres de clares. Diria aquella imatge que molta gent segurament recordarà de Johan saltant i mig ensopegant amb la tanca publicitària quan marca Koeman. També la imatge de l'equip aixecant la copa amb la samarreta blaugrana en lloc de la samarreta taronja amb què va disputar el partit, en una decisió del tot encertada. I encara hi afegiria la de Gaspart banyant-se al Tàmesi.
Aquell dia el Barça es va treure una espina històrica.
Hi havia por. Por a perdre. Molta. Pensa que veníem d'on veníem. Sevilla... allò sí que va ser horrorós. Mare meva... És clar que després encara ens quedaria viure Atenes. Aquella final contra el Milan ho va cremar tot. Però sí, Wembley ho compensa tot. En futbol no sempre guanya el millor. I no dic que no fóssim millors que el Sampdoria, que considero que ho érem, però en una final guanya qui té més sort. Vam tenir el pal de Hristo, aquella acció de Salinas... Ells també van tenir moltíssimes oportunitats de gol, però aquell dia a la piloteta no li tocava entrar a la porteria de Zubi. I nosaltres vam fer el gol de falta. Aquella gardela de Koeman no l'hauria parat ni l'àngel de la guarda.
Com va viure el gol de Koeman?
Va marcar Ronald i vaig mirar cap al cel per abraçar-me amb sant Josep, però no el vaig trobar.
Un moment únic.
Sí, totalment. No sé què hauria passat si haguéssim arribat als penals. Pagliuca era molt bo. Era molt amic de Víctor Muñoz i vaig tenir el plaer de conèixer-lo un dia a Barcelona. Un bon paio. Aquell passet que va fer a l'esquerra en el moment en què Koeman impacta amb la pilota el va matar.
Només d'acabar la final vostè va tenir la sort de fer una ‘flash interview' a Cruyff a la gespa. Ho recorda?
Sí. Vaig parlar amb ell i va explicar allò del canvi d'Alexanko després del gol de Koeman. Va dir que va veure clar el canvi: “Puerta cerrada y todo tranquilo”.
Home, tant com tranquil·litat... Johan devia ser l'únic que estava tranquil.
Ell era així. És molt difícil explicar amb paraules com era Johan. Difícilment coneixerem un personatge com ell en el món del futbol. Per tot el que ha representat, per la manera de comunicar, per la manera d'explicar-ho, pel concepte que tenia ell d'entendre el futbol... Cruyff era un geni. Únic.
Recorda quanta gent va entrevistar aquell dia?
No et sabria donar una xifra. Però va ser una bogeria. Després de parlar amb Johan recordo que vaig tenir el privilegi de baixar a la porta del vestidor i per allà va passar tothom. Vaig parlar amb Núñez, amb Gaspart, amb els jugadors, amb l'alcalde... En directe potser van entrar dues o tres entrevistes, però vam tenir material per dies i per als programes especials que es van fer. Tothom estava feliç i tothom volia parlar. Recordo que em van donar alguna samarreta i mitgetes.
Les conserva?
No. Ho vaig donar fa anys a beneficència.
Diu que va estar a les portes del vestidor del Barça. Ben diferent a les zones mixtes actuals...
Sí. Eren altres temps. No m'agrada les poques facilitats d'ara. Ho lamento molt. És més complicat ser periodista. Hi ha força més dificultats per treballar.
Ha canviat molt el club en l'aspecte comunicatiu i lògicament de retruc ha canviat moltíssim la relació entre periodista i jugador.
No té res a veure. Abans anàvem a sopar amb les dones. Sense problema. Me n'he fotut un fart, de sopars. Anàvem fins i tot de vacances junts. I a molts casaments. Vinga casaments! Quina fal·lera per casar-se. L'Amor, el Bakero, l'Eusebio, l'Angoy... A tots els va donar per casar-se en aquella època.
I moltes partides de cartes i de dòmino.
Moltes. I molts silencis. I moltes ajudes. M'han arribat a oferir molts diners per escriure un llibre de tot allò, però no ho faré mai. Respecto l'amistat.
Qui jugava millor a cartes?
Els holandesos. Eren molt bons. Després hi havia en Hristo i en Salinas. Aquests eren un cas a part. S'ho apostaven tot, s'ho jugaven tot.
Ara la premsa ni tan sols pot viatjar en el mateix avió que els futbolistes.
Correcte. No m'agrada la manera de fer d'ara, ho repeteixo. En aquella final sí que vam poder volar amb els jugadors, com s'ha fet sempre i es feia fins fa poc. No sé si era un Boeing. Ara no ho recordo. Tot ha canviat molt. Abans els futbolistes venien a la part del darrere a fumar amb nosaltres. I sabíem guardar secrets.
Va anar a la festa posterior de celebració amb la plantilla?
No. No m'hi vaig veure amb cor. Hauria pogut anar-hi, però estava trencat. Semblava que hagués jugat jo el partit. Estava fos.
Com va ser?
Vaig caure desplomat. Vaig tenir com una baixada de tensió pels nervis viscuts durant el partit. Quan vam acabar tota la feina vaig haver d'asseure'm a la unitat mòbil que teníem. Necessitava tranquil·litat. Estava sense energia. I vaig pensar: “Ostres, ho hem aconseguit.” Només recordo que vaig poder parlar amb el meu pare. Ell també era molt culer. Ell tenia molt marcat allò de Berna i tota la conya marinera... Recordo que li vaig trucar i li vaig dir: “Ara sí! Ja som campions d'Europa!”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dimecres,24 abril 2024
