Barça

Carles Rexach

Segon entrenador del FC Barcelona al 1992

“Érem millors i era el nostre moment”

“La copa d'Europa era una obsessió i tot el barcelonisme va quedar alliberat”, assegura Rexach rememorant el títol guanyat a Wembley fa 25 anys

El “sortiu i disfruteu” de Johan Cruyff explica que tenia com a objectiu de “treure tota la pressió possible”

La Sampdoria no tenia el nom del Milan o l'Inter i tothom ens donava per favorits, encara que fos amb la boca petita
Si arribes a una final i has de jugar espantat, més val que et quedis a casa. Si tots els partits els has de patir, no arribaràs a vell
Amb el Johan, vam desterrar aquell futbol d'empenta i vam intentar jugar bé a futbol. És pel que ara es parla d'ADN Barça

La figura de Carles Rexach sempre anirà lligada a la de Johan Cruyff i al dream team. Tot i ser un dels grans jugadors del Barça de finals dels seixanta i tota la dècada dels setanta, el noi de Pedralbes (Barcelona, 13 de gener del 1947), com així se'l coneixia, va aconseguir els seus majors èxits a la banqueta, com a mà dreta del tècnic holandès. Com ell mateix recorda, el que va viure a Wembley el 20 de maig del 1992 no se li oblidarà mai.

Què és el primer que li passa pel cap quan sent parlar de Wembley 92?
Sobretot, que va ser el primer gran èxit del Barça, perquè era l'assignatura pendent. Era una obsessió que tenia tothom. I quan un té una obsessió, perd la raó i no actua bé. És el que ens va passar, que al llarg de la història, nosaltres mateixos ens vam anar complicant la vida i no guanyàvem la copa d'Europa. Era com l'últim cromo que et falta d'un àlbum, i guanyant-la, tot el barcelonisme, tant jugadors, entrenadors, l'afició... vam quedar alliberats. Tot i que no va ser gens fàcil, tampoc al llarg de tota la competició. Però el que comptava era guanyar i ho vam aconseguir.
Ara que diu això, es deu referir entre d'altres coses a aquell gol de Bakero a Kaiserslautern, oi?
Sí, perquè sense aquell gol, el de Koeman no hauria existit. I a més, s'ha de dir que els alemanys ens estaven donant una bona lliçó, no sabíem com aturar-los. Al descans vam fer alguns canvis i quan tot estava més complicat, va aparèixer aquella jugada, que no és gens fàcil de convertir. Va ser un gol que normalment no surt.
S'esperaven que la final fos tan complicada com va ser?
Va ser molt complicat, sí. I com deia abans, ja havíem estat a punt de quedar eliminats. No ens havíem enfrontat amb rivals de primer línia, almenys per nom i en la final també va passar una mica el mateix. La Sampdoria no tenia el nom del Milan o de l'Inter, i a més ja la vam guanyar tres anys abans en la recopa. Per tot plegat, tothom deia que aquella final l'havíem de guanyar tant sí com no, i ens donaven com a favorits, encara que fos també amb la boca petita, ja que el record de Sevilla, tothom el tenia encara ben present. Després es va veure que no seria gens fàcil.
Ser els teòrics favorits, els va afegir molta pressió? Els va fer replantejar alguna cosa?
Sí, perquè tothom amb qui parlaves et deia això, que s'havia de guanyar com fos. I vam jugar amb quatre defenses i no tres, al contrari de l'habitual. Vam preferir no jugar-nos tot el panís d'entrada ni sortir a tomba oberta. En aquest sentit, en el subconscient sabíem que no podíem tornar a fallar, i es va reflectir també a l'hora d'afrontar la final.
Van estudiar molt el rival? Quin era el gran perill?
Si un equip arriba tan lluny, és perquè té molt de nivell i ells no eren cap excepció. Cerezo, Lombardo, Vialli, Mancini... i un grapat de bons jugadors més. Eren un gran equip, però sense el pes històric d'altres. La prova és que tres anys abans ja havien arribat a la final de la recopa, contra nosaltres, i l'any següent, la van guanyar. No era una sorpresa veure'ls allà. Però la gent, d'alguna manera, es volia autoenganyar pensant que no eren ni el Milan ni l'Inter.
Quan van decidir amb en Johan l'onze que havia de jugar?
Feia dies que hi donàvem voltes, ja abans de sortir cap a Londres. Els equips italians són difícils de batre i sobretot, el que no volíem era que ells marquessin primer, perquè ja se sap, contra els equips italians sempre és molt difícil remuntar. I sempre estàvem a temps de tornar a jugar amb tres defenses. Vam estar estudiant moltes variants. Fins que el dia abans, al vespre ho vam decidir del tot.
Com van viure les hores prèvies a la final? Molts nervis?
Bàsicament, vam decidir no tornar a parlar de variants tàctiques als jugadors, per no saturar-los amb idees i per treure'ls també pressió. Els hi vam recordar que un havia de guanyar i un havia de perdre, i que en aquell moment ens tocava a nosaltres, perquè érem millors i perquè l'escut també pesa. És a dir, anar citant tots els arguments que se'ns acudien per convèncer tothom i convèncer-nos també a nosaltres. Dir-los que era una cita única i que s'havia de disfrutar de la final i de la situació. Perquè si arribes a una final i l'has de jugar espantat, més val que et quedis a casa. I d'aquí també, la famosa frase, “sortiu i disfruteu”. Dins del que es pugui, això sí. Perquè al final, vam patir, ja que el gol no arribava i el que quedava de pròrroga ja després de marcar es va fer etern. Em va semblar més llarg que els noranta minuts. Són coses que mai s'obliden.
Així doncs, la famosa frase no va ser gaire espontània...
Va ser el resultat de tot un raonament, pensant què volíem transmetre a l'equip. Si algú té por, que no surti, aquí no maten ningú, i si perdem tampoc ens mataran, els vam dir. Volíem treure tota la pressió possible, perquè al final, el futbol està per jugar i divertir-te. Si tots els partits que has de jugar has de patir-los, plega, perquè no arribaràs a vell. Disfrutes i quan els partits es compliquen, també pateixes i és el que va passar després del gol, perquè allò no s'acabava mai, però són moments puntuals. Al final, va tocar patir o no disfrutar tant.
Un dels moments que algun cop ha esmentat que recorda més és quan va saltar la tanca, just després del gol. Com va anar?
Així és, i quasi ens fotem de cap. Tots volíem saltar, el Johan, el Tonny Bruins, jo... Un s'enganxa... són aquells moments en què no saps què fer. Tot i que recordo com ens vam mirar amb el Johan. És una escena que l'he vist repetida mil vegades i encara la recordo perfectament.
Quin millor lloc que un estadi com Wembley, a més, per guanyar la primera copa d'Europa...
Tot era la situació ideal. Jugar allà i guanyar la primera copa d'Europa. No va ser cap passeig però, un cop al camp, el que juga disfruta. Potser per tot els que ens deia la gent, que havíem de guanyar tant sí com no, de tant motivat pots sortir bloquejat i la feina de l'entrenador també és aquesta, fer estar en tensió la gent quan toca i de vegades treure pressió.
Què ha sentit quan ha tornat a Wembley, com el 2011?
Allò ja queda per a la història. Com en tot, a la vida, la primera vegada sempre és la més especial, encara que no fos la millor final que ha jugat el Barça.
Com a jugador, guanyar la copa d'Europa és el que li va faltar?
Sí, perquè a més vam estar a punt de jugar una final, però vam quedar eliminats en les semifinals contra el Leeds United (1975). Era un moment en què teníem un gran equip i teníem possibilitats de guanyar aquella copa d'Europa, però els detalls ens van deixar fora. El que deia, ja fos per un all o una ceba, tot ens anava malament i ens impedia guanyar la copa d'Europa.
Guanyar-la com a entrenador doncs, li va servir per treure's l'espina que tenia clavada?
Sí, tot i que també he de dir que quan vaig començar a jugar a futbol, i fins i tot quan el Madrid ja en tenia cinc, la gent no donava tanta importància a la copa d'Europa. El que es volia era guanyar la lliga. I nosaltres havíem guanyat copes de Fires, que eren molt difícils de guanyar i no tenien gaire transcendència. De mica en mica, sí que la cosa es va anar obrint a Europa i es va destacar l'encant de les competicions europees.
Si el 1992 li haguessin dit que 25 anys després el Barça tindria ja cinc Champions guanyades, s'ho hauria cregut?
En tenim cinc per una raó molt senzilla, perquè l'hem jugat gairebé cada any. Abans només la jugava el campió de lliga i et podies passar deu anys o més sense ni jugar-la. Així li va passar al Barça, de fet. Ara la Champions és una competició més per al Barça, perquè cada any la juga. Si abans hagués passat el mateix, segur que hauríem jugat moltes més finals.
El que sí que és clar és que sense el que va crear aquell Barça, segurament res d'això que estem vivint ara hauria passat. N'eren conscients, amb el Johan, del que estaven fent?
Jo vaig tenir un grapat d'entrenadors, més de deu, i al final vas plasmant el que has vist. I vaig tenir la sort que el Johan i jo veiem el futbol d'una manera molt similar, potser també perquè havíem tingut entrenadors semblants. Vam començar a desterrar una mica aquell futbol d'empenta, de lluita, de fúria i vam intentar jugar bé a futbol. I la prova és que vam començar buscar gent que la toqués, que no destacaven pel físic, precisament. Es tractava de convèncer que el més important era la pilota. La gent deia que només fèiem rondos, però s'ha demostrat que en el nostre futbol, la possessió era bàsica. Si tens la pilota sempre tu, els noranta minuts, com a mínim empataràs. I també et cansaràs menys. És el concepte que vam implantar i més que al primer equip, sobretot al planter. I és pel que ara es parla d'ADN Barça. És la realitat i ho veus també en els jugadors que arriben de fora, que els costa molt acoblar-s'hi.
Lamentablement, Johan ja no és entre nosaltres, però com creu que viuria tot aquest moment de record de Wembley?
Són dies bonics i a la vegada tristos. Bonic perquè recordes el Johan, tot el que va fer, els seus comentaris... i trist perquè ja no hi és i no en podrà gaudir. Però la vida és això, i si tothom et recorda amb simpatia, és el que queda.
Com s'ha dit algun cop, vostè feia de policia bo i ell de policia dolent?
Sobretot érem dos amics que parlàvem de futbol. Perquè per ser segon entrenador has de tenir molta confiança amb el primer, o no pots fer-ho. Si ell algun dia no podia entrenar, jo podia fer una cosa totalment diferent i tenia autonomia per decidir. I és la manera de funcionar, no es pot ser un simple ajudant. De vegades, també suposa un respir per al primer, que no està obligat a decidir sempre.
Del dia a dia, què en recorda?
Tonny Bruins analitzava els rivals, feia la feina bruta i ens la passava. Tota la feina física havia d'estar lligada al futbol. No es podia córrer perquè sí i ja està. I molts cops dic que també vivíem una mica de la inspiració divina. Avui fa sol? Farem això, havíem dit algun cop. Érem dos entrenadors atípics, ara no ho veig això. Als entrenadors d'abans ens agradava jugar a nosaltres i més d'un dia li preguntava al Johan si volia jugar i llavors planificàvem un entrenament per disfrutar nosaltres. Eren entrenaments curts i molt intensos, de poc més d'una hora. Ritme, ritme, ritme...
Conserva algun objecte a casa d'aquella final?
La reproducció de la copa, com de totes, i també un xandall. No soc supersticiós, però el Johan em va dir que em poses un xandall blau cel, de la marca Cruyff. I això que vestíem Meyba. Però si havia d'anar bé, doncs me'l vaig posar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)