Barça
GUILLERMO AMOR
JUGADOR DEL FC BARCELONA (1988-98)
“Quan vam marcar, em vaig abraçar a Oriol Tort”
“Estic molt content de no haver-hi participat i d'haver guanyat. No ho canviaria pel contrari”
“Era un gran equip, tenien Toninho Cerezo, Vialli, Mancini, Lombardo, Pagliuca...”
“Si he aconseguit alguna cosa en el món del futbol, és perquè he tingut la sort d'estar en un club tan gran com el Barça”
Ningú millor que Guillermo Amor (Benidorm,4 de desembre del 1967) per acceptar el dolor de veure's fora d'una final com la de Wembley. Ell, que no parla de futbol si no és d'una manera col·lectiva, posant l'equip sempre al davant, va saber pair com cap altre la maleïda targeta groga que va veure contra el Benfica, que el deixava fora del partit somiat per qualsevol culer. Tota una vida al Barça, deu anys al primer equip i quatre dirigint la Masia, el converteixen en un referent indiscutible del barcelonisme. De tot plegat, en parla en aquesta entrevista, feta poc abans que digués adeu a l'Adelaide United d'Austràlia, on ha entrenat els últims tres anys.
És nostàlgic? Li agrada mirar enrere?
Ara soc de mirar el present. Quan ets jove mires el futur: què vols fer, on vols arribar. Tens il·lusions i somnis. Però, amb la meva edat, visc el present, el dia a dia, els entrenaments, el partit següent. El més important per mi és ser feliç amb el que estic fent. Ara bé, sempre he estat molt nostàlgic. M'agrada recordar les coses que he viscut. L'època en el futbol de base, el primer equip... Tot plegat és bonic de recordar, és clar. Soc el que soc gràcies al meu passat.
I quan mira enrere i recorda Wembley, què veu?
Que fa molt de temps que va passar [riu]. Penso que com és possible que passi tot tan ràpid. Sembla que fos ahir quan vaig començar, quan vaig arribar al primer equip... El record de Wembley, en tot cas, és molt bo. Aquella era la competició més desitjada per tot el barcelonisme. Després d'haver guanyat lligues, copes i recopes, el club necessitava una copa d'Europa. I va arribar el 92, aquell any màgic dels Jocs Olímpics que vam tenir a Barcelona. Va ser inoblidable, un moment molt bonic.
Continua sent un exemple de modèstia: parla d'un moment tan important com és la copa d'Europa del 92 i ho fa en clau d'equip i de club.
És que ha de ser així. Els futbolistes que vam ser campions d'aquella primera copa d'Europa vam tenir la sort de ser allà en aquell moment. Actualment, també s'està vivint un gran moment, és cert. Però amb el pas dels anys m'he adonat que si he aconseguit alguna cosa en el món del futbol és perquè he tingut la sort d'estar en un club tan gran com el Barça. En el meu cas, a més, em sento molt vinculat al Barça, tinc un sentiment molt culer. Potser per això quan em pregunten parlo en segona persona del plural.
Pensava que quan li preguntés per la final de Wembley em diria que, dissortadament, no la va poder jugar per culpa d'una targeta...
Però és que, al final, qui guanya o perd és l'equip, el col·lectiu, el grup. És cert que no vaig poder participar en aquella final. Sempre que em pregunten sobre això responc el mateix: estic molt content de no haver participat i d'haver guanyat. No ho canviaria pel contrari. Vaig tenir l'ocasió de jugar, dos anys després, la final d'Atenes, i miri el que va passar. El futbol té aquestes coses.
Quina mala sort, però.
Em van treure la targeta jugant contra el Benfica, a casa, en l'últim partit de la lligueta prèvia a la final. Érem molts jugadors, els que estàvem amenaçats de sanció, i em va tocar a mi. Però ja està. Vaig viure el partit des de la graderia, d'una altra manera, animant, enmig d'un ambient fantàstic i, al final, ho vam aconseguir. A última hora, però ho vam aconseguir.
Recorda com va anar la jugada de la targeta?
Una pilota dividida, que vaig voler disputar de la manera com cal anar en aquesta mena d'accions... L'àrbitre va creure oportú que veiés la targeta. A algú li havia de tocar i vaig ser jo.
Creu que hauria jugat si no hagués vist aquella targeta?
No ho sé. I no es podrà saber mai. L'entrenador és qui ho decideix, normalment a última hora i en funció dels jugadors de què disposa. El que importava era guanyar la final, no qui la jugués.
Amb qui va veure el partit?
Recordo que a prop meu hi havia Oriol Tort i que ens vam abraçar quan vam marcar. També recordo que portava una samarreta groga, que ens va donar molta sort, en contra del que creuen alguns.
I quins altres records li venen al cap de la seva final de Wembley?
Vam viatjar al marge de l'equip i estàvem rodejats d'aficionats del Barça. Vam patir, perquè no va ser un partit fàcil. Aquella Sampdoria, a qui havíem derrotat en la final de Berna feia tres anys, ens ho va posar difícil.
És que aquella Sampdoria, campiona d'Itàlia, era un molt bon equip.
Ja ho crec. Hi jugava Toninho Cerezo, Vialli, Mancini, Lombardo, Pagliuca, Vierchowood... Un equip molt bo!
Aleshores, vostè es va perdre el mític “sortiu i disfruteu” de Johan Cruyff?
Sí. Nosaltres estàvem hostatjats en un hotel cèntric i l'equip estava als afores de Londres. No vam coincidir amb els companys fins que va acabar el partit, al vestidor.
Té bona memòria.
No! Tinc memòria selectiva. El que passa és que hi ha coses que et queden per sempre i moltes més que se'n van.
Recorda com ho van celebrar amb l'equip?
Vam sopar tots plegats, també amb les nostres famílies, i ho vam celebrar com es mereixia un títol com aquell. Després, l'arribada que vam tenir a Barcelona, com es feia abans: amb una gentada al carrer, l'autocar, la plaça Sant Jaume, a un costat i a l'altre...
Aquella copa d'Europa va ser el millor que li va passar com a futbolista?
[S'ho pensa una estona] Em quedo amb tot. Amb els bons moments i amb els dolents, que m'han fet créixer i, segur, m'han servit per guanyar títols. Aquella copa d'Europa va ser molt important, sí, com també ho va ser la primera lliga amb Cruyff, que ens feia molta falta. I els dos primers títols amb ell, la recopa i la copa, que van ser fonamentals. Allà es va començar a edificar aquell gran equip.
Vostè va assistir des del primer dia fins a l'últim al que va ser el Johan Cruyff entrenador.
Sí, és així. Vaig ser un dels jugadors del futbol de base en qui va confiar. Ens va dur a la concentració de Papendal i allà va començar tot.
Els veterans que van sobreviure al motí de l'Hespèria, com es van prendre l'arribada de Cruyff?
Hi va haver un canvi de filosofia molt clar i cadascú el va viure com li tocava. Els que érem més joves, lògicament, ho podíem assimilar millor que els veterans. Cada futbolista és un món. Jo tenia 20 anys i l'única cosa que volia era aprofitar l'oportunitat que se'm presentava de jugar al Barça. Tenia molta fam.
Per als que no el van veure jugar, quina era la seva funció en aquell equip que va aconseguir la primera copa d'Europa per al Barça?
Sempre he estat un futbolista d'equip. En tot cas, he mirat de ser polivalent en les posicions del mig del camp i de fer sempre el que m'ha encomanat l'entrenador. Al Barça B jugava a la mitja punta, després, al primer equip, vaig actuar més com a interior i, fins i tot, com a pivot. Mirava d'adaptar-me a totes les posicions.
Amb quin dels jugadors d'ara es compararia?
Pobre de mi! No, ara són molt bons.
De vostè es destacava un caràcter que el feia ser exemplar per als nois del planter. Ara se'l podria comparar, per exemple, amb Andrés Iniesta?
No ho sé. En tot cas m'agrada veure gent de la casa al primer equip. Que sentin els colors i, a més, siguin molt bons. Que sàpiguen què fer en cada moment, a dins i a fora del camp. Això és molt bonic i el Barça no ho hauria de perdre.
Tot el que vostè volia transmetre en els anys en què va dirigir el futbol formatiu, vaja.
Sí, això és el que vam intentar. Com abans ho havia fet gent com l'Oriol Tort, el Jaume Olivé i tants d'altres. Formaven futbolistes i, sobretot, bones persones.
I a vostè, dels quatre anys de director tècnic a la Masia, que li va quedar?
Vaig ser molt feliç. Començar amb 11 anys al Barça, passar per totes les categories inferiors, jugar al primer equip i, finalment, tenir l'oportunitat de coordinar i dirigir l'escola on t'has format, és molt bonic. Vaig gaudir molt, perquè per mi el futbol formatiu és un món apassionant: dones oportunitats, et veus reflectit en molts dels nanos, els pots ajudar en molts moments, rius i plores amb ells. Vaig donar tot el que tenia i, per això, em vaig quedar molt tranquil.
Continua en contacte amb qui ara dirigeix la Masia?
No, perquè no m'agrada fer-me pesat amb els que han estat els meus companys. Em passa també amb els futbolistes amb qui he compartit vestidor. Ara, quan ens veiem, encara que hagin passat deu o vint anys, és com si l'últim cop hagués estat ahir.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dimarts,23 abril 2024
