Em venen un munt de records, però possiblement la primera imatge sigui el moment en què van fer la falta a Eusebio que va donar lloc al gol de Koeman. I després, és clar, quan l'àrbitre va xiular el final del partit. Va ser un moment màgic, pràcticament indescriptible.

Que era la gran ocasió per desnivellar el marcador. Mai he vist un jugador amb la fiabilitat de Koeman a l'hora d'executar les faltes i els penals. Tenia una qualitat excepcional. Així que, quan l'àrbitre va xiular, vaig veure que aquell podia ser el moment, l'ocasió ideal. Estàvem a la pròrroga, amb les forces ja molt justes i, tot i que en una falta mai saps què pot passat, confiava que Koeman faria el gol, ho vaig percebre.

Estàvem tots molt desgastats i ja no quedava res per al final. Així que, quan vam dur la pilota fins al córner, era evident que ja no podia sortir d'allà. Vam provocar un córner, algun servei de banda i em van donar unes quantes puntades de peu, fins que l'àrbitre va xiular el final.

Ens vam tornar realment bojos. No sabia gaire bé on anar, amb qui abraçar-me, només recordo anar corrent d'un lloc a un altre i una gran emoció. Després, ja a la llotja, encara em ve al cap el moment previ a aixecar la copa, tot just després de Pep Guardiola, les ganes que tenia de fer-ho. Va ser una gran nit.

A l'hotel de Londres hi vam estar fins molt tard, però si et dic la veritat no recordo gaire els detalls [riu]. Després, l'endemà, ho vam poder celebrar a Barcelona, amb l'afició, i allò va ser impressionant. La gent va sortir en massa al carrer i ens va acompanyar durant tot el trajecte. Mai havia vist res igual a la meva vida.

No, mai hauria pensat que tindria tanta repercussió. Era evident que la copa d'Europa era el títol somiat per tot el barcelonisme, ja que abans de Wembley s'havien viscut alguns moments força amargs, però llavors no imaginàvem que aquella copa, en bona mesura, seria la llavor d'un Barça gloriós que encara avui perdura.

Teníem certa sensació de responsabilitat, ja que no feia tant de temps que s'havia perdut la final de Sevilla. Al davant, a més, hi havia el Sampdoria, potser un equip sense tanta història com d'altres, però amb un equip espectacular, temible, farcit de grans jugadors. També recordo, però, molta il·lusió pel fet de trobar-nos davant l'oportunitat de guanyar la primera copa d'Europa de l'entitat. A Londres, per exemple, força gent ens va donar ànims pel carrer, durant tot el trajecte a l'hotel.

Sí, m'ho van comunicar durant la xerrada, al migdia, però en cap moment m'ho vaig prendre malament. Aquella final, la jugàvem tots i no era el moment de pensar en un mateix. Tonny Bruins, com sempre, ens va fer l'anàlisi del rival i Cruyff ens va dir que gaudíssim. Era el moment oportú.

Sí, vaig tenir la sort de jugar molt, de participar, però si t'ho pares a pensar tots els futbolistes de la plantilla vam aportar el nostre gra de sorra. Va ser una competició molt dura, amb eliminatòries i una lligueta.

Sí, sabíem que la tornada a Alemanya seria complicada, però vam poder decidir l'eliminatòria al Camp Nou, en què vam guanyar 3-0. Vaig poder marcar un gol el dia que vaig debutar en la competició.

Per guanyar la copa d'Europa ho has de fer molt bé, però també tenir una mica de sort, i per a nosaltres aquest moment va ser Kaiserslautern. Va ser un partit complicadíssim, estàvem fora, però va aparèixer Bakero i vam passar de fase. Aquell èxit ens va donar molta moral, va ser la primera pedra.

La clau de tot plegat va ser el gran ambient que hi havia en el grup. Era una gran família. Al vestidor vam coincidir un grup de joves sorgits del planter, uns quants jugadors procedents del nord i uns estrangers que, a banda de ser boníssims, eren unes persones excel·lents. Jo vaig arribar el 1990 i, és clar, quan fitxes per un club tan gran com el Barcelona mai saps què et trobaràs. La resposta va ser un ambient ideal per jugar a futbol, molt semblant al que hi havia a l'Osasuna, per exemple. Tot era molt normal, quedàvem per anar a sopar, per fer coses plegats... I després, és clar, no cal oblidar que aquella plantilla estava formada per uns futbolistes d'una qualitat excepcional i amb una fam ferotge per guanyar títols. El resultat de tots aquells ingredients va ser el dream team.

Sí, al principi l'estil de Johan Cruyff va ser xocant per a tots. Una defensa de tres, aposta per l'atac i per la possessió, treure la pilota des del darrere, el joc de posició... Tot era molt nou per a tothom, però va funcionar a la perfecció. Per sort, els títols que vam guanyar en aquesta època va acabar validant un estil de joc tan innovador.

Sí, i és una sensació que s'ha anat ampliant amb el pas del temps. En aquell moment, és clar, saps que has participat en un èxit molt important, en la consecució de la copa més desitjada per un club tan gran com el Barça. Després, però, t'adones que no només va ser allò, sinó que aquell equip va marcar la història del club. Arran de la copa d'Europa de Wembley el Barça va créixer a escala continental i va començar a guanyar més títols. Aquell equip, amb un genuí estil de joc, va marcar una època.