Barça

Ángel Vilda

Preparador físic del Barça (1987-1995).

“L'emoció gairebé ens impedia parlar”

“No sabíem com reaccionar, ens vam abraçar i ja està”, explica l'expreparador físic blaugrana Ángel Vilda del moment just en què el Barça ja era campió d'Europa

Amb el Madrid de Heynckes també va guanyar una Champions, però afirma que no és comparable al que va viure amb el ‘dream team': “Treballar amb Cruyff era una lliçó diària. Donava gust anar a la feina”

Al meu fill Jorge, ara seleccionador estatal femení, li dic sovint que vam estar a la millor universitat del futbol mundial
Sempre amb pilota, però teníem màniga ampla per planificar els entrenaments. En casos comptats Johan va fer alguna crítica
En la final, estava com en un globus de tants calmants per un mal de queixal. Amb el gol de Koeman, però, se'm va passar de cop

La seva feina no era tan vistosa ni sovint tan valorada mediàticament com la d'altres, però Ángel Vilda (Madrid, 15/09/1948) també és un dels noms propis d'aquell Barça campió d'Europa per primera vegada. Ell n'era, de fet, el preparador físic i ho va ser durant un total de vuit temporades, des que va arribar al club blaugrana el 1987 de bracet de Luis Aragonés, amb qui havia treballat a l'Atlético de Madrid, fins al 1995, quan va haver de tornar a viure a la capital de l'estat per motius personals. A Barcelona hi va deixar bons amics i en va marxar, tal com ell mateix destaca, amb un aprenentatge adquirit dia a dia al costat de Johan Cruyff i la resta del cos tècnic. Rememora per a L'Esportiu aquells dies i el que va viure el 20 de maig del 1992 a Wembley, que encara recorda com si fos avui.

Ja fa 25 anys d'aquella final de Wembley. Com la recorda?
Allò és inesborrable. Vam aconseguir un èxit que el club perseguia des de feia molt de temps i que el 1992 es va donar, perquè les circumstàncies eren les adequades. Feia temps que ens preparàvem per allò i teníem l'equip ideal per guanyar la primera copa d'Europa.
Què va significar tot allò per al barcelonisme? I com va ser la rebuda que van tenir?
No he vist mai una cosa igual. Un cop vam arribar a Barcelona...va ser espectacular. A l'autocar, tots teníem els pèls de punta. La gent estava embogida. Vèiem la gent saltant, plorant, rient, aplaudint... Tot eren mostres d'estima i satisfacció perquè feia molt temps que tothom perseguia aquell títol.
Abans d'arribar al Barça va treballar a l'Atlético i després al Madrid, on també va guanyar una Champions. Però suposo que com formar part d'un equip com el ‘dream team', res oi?
Així és. I a més, no es pot comparar, perquè per al Barça aquella era la primera copa d'Europa. És un record que perdurarà per sempre.
Què significava poder treballar amb Johan Cruyff?
Era una lliçó diària. I al meu fill Jorge, que és l'actual seleccionador estatal femení, sempre li dic que vam tenir la sort, sobretot ell, de passar la seva infantesa i adolescència, a la millor universitat del futbol mundial que hi havia en aquell moment. Vam viure en una càtedra futbolística constant que era la que donaven Johan i tot el seu cos tècnic. A més, érem una pinya. El vestidor era irrompible, ho recordo perfectament. Hi havia una fortalesa i una unió increïbles. Entre tothom. Jugadors, tècnics, metges, encarregats de material... tots centrats en la mateixa tasca. I quan passa això, dona gust aixecar-se cada matí perquè saps que vas a treballar a un lloc on trobes una satisfacció diària.
És una pena que en Johan no hi sigui per gaudir de tot el que s'està recordant aquests dies...
Doncs sí, Déu ha volgut endur-se'l abans d'hora. Hauria estat molt maco. Però de tota manera, ens deu estar veient i deu saber que tothom el recorda com algú que va fer una cosa memorable. El que va fer ell, mai abans ho havia fet ningú. Es pot dir que en el futbol, hi ha un abans i un després de Johan. Així s'ha vist amb el pas dels anys.
Fa uns dies, Carles Rexach destacava en una entrevista que els entrenaments eren curts però intensos. A vostè, com a preparador físic, quines instruccions li donaven?
Doncs encara que sembli mentida, he de dir que Johan no va intervenir més que alguns cops comptats en la programació física dels entrenaments. I per sobre, puc dir que vam fer uns 2.000 entrenaments plegats, i no el recordo fer gairebé mai cap crítica. Només feia alguna correcció puntual i prou. Ens donava molta màniga ample.
I per a un preparador físic, no es feia complicat que els entrenaments fossin bàsicament amb pilota? No va ser també un petit xoc per a vostè?
A la vida t'has d'adaptar a les circumstàncies dels equips i a la manera de jugar de cada un. Jo venia d'estar vuit anys a l'Atlético, on es desenvolupava un futbol de contraatac que era considerat com un dels millors d'Europa, o el millor. Els espais es deixaven al davant, i al Barça, era tot el contrari, tot l'espai estava sempre al darrere perquè jugàvem tota l'estona en camp contrari. Va tocar canviar la manera de treballar, no hi havia més remei. I eren entrenaments també curts, perquè no s'ha d'oblidar que algunes temporades s'arribaven a disputar gairebé vuitanta partits, comptant els de seleccions. Intensos i sempre amb la pilota, que era l'arma favorita d'aquell equip.
Com va veure l'equip en l'aspecte físic en aquella pròrroga?
Bé, el partit estava tan igualat i hi havia tanta por de perdre per part dels dos equips que jugàvem amb molta prudència, i amb molt de compte que no ens fessin un contraatac perquè qualsevol detall podia decantar la final. I així va ser, amb l'estratègia. Vam mantenir molt bé, més que la condició física, la mental, per prendre la decisió correcta en cada moment i no cometre errors.
Recorda què va fer en el moment del gol de Koeman o quan va acabar el partit?
Primer de tot, he de dir que jo aquell dia em trobava fatal, perquè tenia un mal de queixal horrorós, i de tants calmants, estava com en un globus, que gairebé no sabia ni on estava. Això sí, no treu que estigués del tot pendent del que passava i amb el gol de Koeman, se'm va passar tot el mal de cop. I un cop es va acabar el partit, em va cridar molt l'atenció que quan ens abraçàvem i ens felicitàvem, érem incapaços, jo inclòs, d'articular alguna paraula. No sabíem ni què dir. Coses òbvies, com que érem campions i ja està. L'emoció ens va embargar a tots.
Stòitxkov, quan va entrenar el Celta, va dir que se'l volia endur. Com era la relació amb el vestidor i amb el davanter búlgar en concret?
Amb tothom ens portàvem molt bé, però sí que és veritat que amb Hristo hi ha una relació que és magnífica. He de dir que és com un fill esportiu també, per la part que em tocava a mi com a preparador físic.
És cert que el seu fill també centrava pilotes a Stòitxkov en alguns entrenaments?
Sí, perquè a més jugava a les categories inferiors del Barça, sempre un any al darrere de Xavi i ocupava el mateix lloc, de 4. Molts dies quan els entrenaments s'allargaven i es quedaven els no convocats, ens ajudava com a mínim, a recollir pilotes i molts cops també en més coses. I Stòitxkov molts cops li deia que li centrés pilotes i ell les anava rematant.
Des de fora, ja intuïa que molts d'aquells jugadors acabarien fent d'entrenadors, com així ha estat? Guardiola, Koeman, Eusebio... la llista és extensa.
Estar en aquell equip era com tenir una llavor a dins que anava creixent. Agradava tant als jugadors, que sabien que s'ho passarien bé treballant, que van anar interioritzant molts conceptes que els han acabat servint de cara al futur.
A vostè, tot el que va veure també li va servir d'ajuda quan va ser seleccionador estatal femení sub-17 i sub-19? Intentava plasmar el que va veure formant part del ‘dream team'?
Vaig treballar amb molts entrenadors i no hi ha dos entrenadors iguals. I quan tens la sort de fer-ho colze a colze amb tècnics com Aragonés, Heynckes i, és clar, Johan Cruyff i també Rexach, doncs et queden moltes coses d'ells. Seria de ruc no haver après d'ells i intentar aplicar-ho després.
Rexach també comentava que molts cops ells també participaven en els entrenaments com un jugador més. Ho recorda?
Fins i tot jo també m'hi unia de vegades i em sentia com un jugador més, i amb estudis. I dic això, perquè em permetien entrenar-me amb ells i participar i, alhora, ho feia amb uns coneixements que em permetien planificar millor la feina i veure què és el que preferia cada jugador, individualitzant així molt més la feina. I sí, veure'ls a ells, a Cruyff, a Rexach i als jugadors, d'una qualitat extraordinària, era un gaudi. La gent es fixava en el que feien en els partits, però en el dia a dia, entrenant-se, encara feien coses millors i gairebé no hi havia dia que no ens sorprenguessin.
Aquell equip destacava per la seva estima a la pilota, que era el que el definia. Físicament, però, què me'n pot dir?
M'agrada recordar sempre que l'equip arribava molt bé al final de temporada i una bona prova, és que la gran majoria de lligues les vam guanyar sempre fent molt bones rectes finals i anant de menys a més.
Hi ha algun jugador que el sorprengués en l'aspecte físic, que fos, com se sol dir, un toro?
No m'agrada individualitzar, perquè en l'elit, per ser un gran jugador, tots han d'estar ben dotats i a un gran nivell físic. Per exemple, físicament no era cap portent, però per fer bé la seva feina, que era molt específica, Pep Guardiola estava també molt ben dotat físicament. Si no, no hauria estat qui va ser. Una altra cosa és que hagués hagut de posar-se a córrer per la banda amunt i avall com feia Stòitxkov, hauria estat impossible. Cadascú tenia la seva funció i en els seus paràmetres, tots estaven molt bé físicament.
El 1995 va marxar del Barça per motius personals. Li hauria agradat estar-hi més anys?
Si fos per mi, no hauria marxat mai del Barça. Però hi ha vegades a la vida que no podem fer el que desitgem. Quan vaig arribar al Barça, de fet, considerava que havia arribat al cel. Pel que em vaig trobar i perquè tot el club es va portar amb mi de manera meravellosa. Tinc un record molt especial de Joan Gaspart i de la seva dona, de Nicolau Casaus, dels directius... Coses que sempre recordaré.
Per acabar, té algun record a casa de la final de Wembley?
Tinc la rèplica de la copa, aquell lingot d'or amb el nom del dream team gravat, un munt de fotografies... Però encara que no els tingués, són moments que no s'obliden. De vegades, vaig per casa i em quedo mirant una fotografia o la copa i em quedo mig badant i amb la mirada mig perduda recordant tot allò, i fins i tot la meva dona em pregunta si em passa alguna cosa. No només per aquella final, sinó perquè van ser moltes vivències, molts entrenaments, moltes converses amb Johan, Rexach, els jugadors... És molt difícil, i ara ja no acostuma a passar, que un mateix cos tècnic estigui tant temps junt. I que, a més, poguéssim treballar tant per al planter com ho vam fer nosaltres. Era una meravella. Jo no passava ni una tarda sense veure les categories inferiors, fins i tot també participant en algun entrenament. Em passava tot el dia a can Barça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)