Allò és inesborrable. Vam aconseguir un èxit que el club perseguia des de feia molt de temps i que el 1992 es va donar, perquè les circumstàncies eren les adequades. Feia temps que ens preparàvem per allò i teníem l'equip ideal per guanyar la primera copa d'Europa.

No he vist mai una cosa igual. Un cop vam arribar a Barcelona...va ser espectacular. A l'autocar, tots teníem els pèls de punta. La gent estava embogida. Vèiem la gent saltant, plorant, rient, aplaudint... Tot eren mostres d'estima i satisfacció perquè feia molt temps que tothom perseguia aquell títol.

Així és. I a més, no es pot comparar, perquè per al Barça aquella era la primera copa d'Europa. És un record que perdurarà per sempre.

Era una lliçó diària. I al meu fill Jorge, que és l'actual seleccionador estatal femení, sempre li dic que vam tenir la sort, sobretot ell, de passar la seva infantesa i adolescència, a la millor universitat del futbol mundial que hi havia en aquell moment. Vam viure en una càtedra futbolística constant que era la que donaven Johan i tot el seu cos tècnic. A més, érem una pinya. El vestidor era irrompible, ho recordo perfectament. Hi havia una fortalesa i una unió increïbles. Entre tothom. Jugadors, tècnics, metges, encarregats de material... tots centrats en la mateixa tasca. I quan passa això, dona gust aixecar-se cada matí perquè saps que vas a treballar a un lloc on trobes una satisfacció diària.

Doncs sí, Déu ha volgut endur-se'l abans d'hora. Hauria estat molt maco. Però de tota manera, ens deu estar veient i deu saber que tothom el recorda com algú que va fer una cosa memorable. El que va fer ell, mai abans ho havia fet ningú. Es pot dir que en el futbol, hi ha un abans i un després de Johan. Així s'ha vist amb el pas dels anys.

Doncs encara que sembli mentida, he de dir que Johan no va intervenir més que alguns cops comptats en la programació física dels entrenaments. I per sobre, puc dir que vam fer uns 2.000 entrenaments plegats, i no el recordo fer gairebé mai cap crítica. Només feia alguna correcció puntual i prou. Ens donava molta màniga ample.

A la vida t'has d'adaptar a les circumstàncies dels equips i a la manera de jugar de cada un. Jo venia d'estar vuit anys a l'Atlético, on es desenvolupava un futbol de contraatac que era considerat com un dels millors d'Europa, o el millor. Els espais es deixaven al davant, i al Barça, era tot el contrari, tot l'espai estava sempre al darrere perquè jugàvem tota l'estona en camp contrari. Va tocar canviar la manera de treballar, no hi havia més remei. I eren entrenaments també curts, perquè no s'ha d'oblidar que algunes temporades s'arribaven a disputar gairebé vuitanta partits, comptant els de seleccions. Intensos i sempre amb la pilota, que era l'arma favorita d'aquell equip.

Bé, el partit estava tan igualat i hi havia tanta por de perdre per part dels dos equips que jugàvem amb molta prudència, i amb molt de compte que no ens fessin un contraatac perquè qualsevol detall podia decantar la final. I així va ser, amb l'estratègia. Vam mantenir molt bé, més que la condició física, la mental, per prendre la decisió correcta en cada moment i no cometre errors.

Primer de tot, he de dir que jo aquell dia em trobava fatal, perquè tenia un mal de queixal horrorós, i de tants calmants, estava com en un globus, que gairebé no sabia ni on estava. Això sí, no treu que estigués del tot pendent del que passava i amb el gol de Koeman, se'm va passar tot el mal de cop. I un cop es va acabar el partit, em va cridar molt l'atenció que quan ens abraçàvem i ens felicitàvem, érem incapaços, jo inclòs, d'articular alguna paraula. No sabíem ni què dir. Coses òbvies, com que érem campions i ja està. L'emoció ens va embargar a tots.

Amb tothom ens portàvem molt bé, però sí que és veritat que amb Hristo hi ha una relació que és magnífica. He de dir que és com un fill esportiu també, per la part que em tocava a mi com a preparador físic.

Sí, perquè a més jugava a les categories inferiors del Barça, sempre un any al darrere de Xavi i ocupava el mateix lloc, de 4. Molts dies quan els entrenaments s'allargaven i es quedaven els no convocats, ens ajudava com a mínim, a recollir pilotes i molts cops també en més coses. I Stòitxkov molts cops li deia que li centrés pilotes i ell les anava rematant.

Estar en aquell equip era com tenir una llavor a dins que anava creixent. Agradava tant als jugadors, que sabien que s'ho passarien bé treballant, que van anar interioritzant molts conceptes que els han acabat servint de cara al futur.

Vaig treballar amb molts entrenadors i no hi ha dos entrenadors iguals. I quan tens la sort de fer-ho colze a colze amb tècnics com Aragonés, Heynckes i, és clar, Johan Cruyff i també Rexach, doncs et queden moltes coses d'ells. Seria de ruc no haver après d'ells i intentar aplicar-ho després.

Fins i tot jo també m'hi unia de vegades i em sentia com un jugador més, i amb estudis. I dic això, perquè em permetien entrenar-me amb ells i participar i, alhora, ho feia amb uns coneixements que em permetien planificar millor la feina i veure què és el que preferia cada jugador, individualitzant així molt més la feina. I sí, veure'ls a ells, a Cruyff, a Rexach i als jugadors, d'una qualitat extraordinària, era un gaudi. La gent es fixava en el que feien en els partits, però en el dia a dia, entrenant-se, encara feien coses millors i gairebé no hi havia dia que no ens sorprenguessin.

M'agrada recordar sempre que l'equip arribava molt bé al final de temporada i una bona prova, és que la gran majoria de lligues les vam guanyar sempre fent molt bones rectes finals i anant de menys a més.

No m'agrada individualitzar, perquè en l'elit, per ser un gran jugador, tots han d'estar ben dotats i a un gran nivell físic. Per exemple, físicament no era cap portent, però per fer bé la seva feina, que era molt específica, Pep Guardiola estava també molt ben dotat físicament. Si no, no hauria estat qui va ser. Una altra cosa és que hagués hagut de posar-se a córrer per la banda amunt i avall com feia Stòitxkov, hauria estat impossible. Cadascú tenia la seva funció i en els seus paràmetres, tots estaven molt bé físicament.

Si fos per mi, no hauria marxat mai del Barça. Però hi ha vegades a la vida que no podem fer el que desitgem. Quan vaig arribar al Barça, de fet, considerava que havia arribat al cel. Pel que em vaig trobar i perquè tot el club es va portar amb mi de manera meravellosa. Tinc un record molt especial de Joan Gaspart i de la seva dona, de Nicolau Casaus, dels directius... Coses que sempre recordaré.

Tinc la rèplica de la copa, aquell lingot d'or amb el nom del dream team gravat, un munt de fotografies... Però encara que no els tingués, són moments que no s'obliden. De vegades, vaig per casa i em quedo mirant una fotografia o la copa i em quedo mig badant i amb la mirada mig perduda recordant tot allò, i fins i tot la meva dona em pregunta si em passa alguna cosa. No només per aquella final, sinó perquè van ser moltes vivències, molts entrenaments, moltes converses amb Johan, Rexach, els jugadors... És molt difícil, i ara ja no acostuma a passar, que un mateix cos tècnic estigui tant temps junt. I que, a més, poguéssim treballar tant per al planter com ho vam fer nosaltres. Era una meravella. Jo no passava ni una tarda sense veure les categories inferiors, fins i tot també participant en algun entrenament. Em passava tot el dia a can Barça.