Barça

LA CRÒNICA

‘En un momento dado'

No és que comencés tot a Wembley. Allà es va veure que el que ja havia començat era el futur

Vaig ser a Sevilla el 1986. Del partit només recordo una planúria futbolística exasperant. Les poques virtuts que va tenir l'equip de Terry Venables per guanyar la lliga el 1985 –el pressing, la convicció, Schuster– s'havien difuminat. Molt més gravat tinc el record de la tornada amb autocar. Sobretot del moment en què vam arribar a l'aparcament. Al costat de la porta, un aficionat rebia els companys de viatge i anava repetint amb to tràgic una mena de lletania: “Quatre rius de sang: la sang del Barça, la sang de Núñez, la sang de Schuster, la sang de l'afició!” Els meus amics i jo amb prou feines passàvem de la vintena i, dins de la decepció lògica, aquella escena i altres que vam contemplar durant l'inacabable viatge de tornada encara ens va fer esbossar algun somriure. No, no podia ser que s'hagués acabat el món blaugrana en aquella final infausta. Algun dia potser ho faríem millor.

No vaig ser a Wembley el 1992. Vaig veure el partit per la tele amb els mateixos amics que havíem anat a Sevilla sis anys abans. M'és molt agradable evocar el record d'aquella primera copa d'Europa també com a símbol de l'amistat que es va teixint al voltant del futbol. Partit a partit, la nostra amistat s'ha fet tan forta que ara hi ha dies que ni tan sols ens cal el futbol per practicar-la. El 20 de maig de 1992 no vaig ser a Londres, però vaig estar en la millor companyia que podia estar.

Però recordar Wembley 92 és, sobretot, evocar una revelació futbolística. Amb aquella primera copa d'Europa, el Barça va descobrir el tresor més gran de la seva història: una manera d'entendre i de jugar a futbol. En això hi ha un acord generalitzat, per sobre dels motius de divisió que ja habitaven al club en aquella època. Si més no, el futur ho ha demostrat. Quan el club ha reprès la idea de jugar a futbol d'aquella manera han arribat quatre copes d'Europa més a les vitrines del museu. El resum és molt senzill: com millor ha jugat a futbol l'equip, més èxits ha obtingut.

Però, per ser més precisos en la descripció d'aquest fenomen hauríem de dir que no és que a Wembley comencés tot, sinó que Wembley va servir per adonar-nos que el que ja havia començat feia quasi quatre anys ens obriria les portes del futur. El que havia començat el 1988 no tenia a veure amb el que el club havia estat fent abans tantes vegades: fitxar els millors jugadors i portar un entrenador de la mateixa nacionalitat o el que estigués de moda. És a dir, intentar replicar en el Barça l'èxit d'altres clubs. Schuster amb Lattek, Maradona amb Menotti, Venables per trencar radicalment amb la recepta anterior... El Barça dels anys vuitanta tenia un potencial econòmic que gairebé cap altre club del món podia igualar, però la desorientació futbolística encara era més gran. Quan la situació va arribar al punt límit, amb el motí de l'Hesperia, va aparèixer la solució. Quan el president Núñez només mirava de salvar-se ell, el Barça va trobar el que necessitava. L'arribada de Cruyff va salvar Núñez, però sobretot va il·luminar el Barça. La seva gran aportació va ser que no venia a trasplantar res, sinó a oferir una idea futbolística i una mentalitat que el Barça es podia fer pròpies. La idea de l'holandès era tan trencadora, però, que no va ser flor d'un dia. I si se li ha reconèixer una cosa, a Núñez, i és que va tenir més paciència que altres vegades. I després de la recopa de Berna (també hi vaig ser) i la copa de València (també present) va arribar la primera lliga i, finalment, Wembley. El Barça va aixecar la seva primera copa d'Europa, però també va mostrar al món una identitat futbolística pròpia, la idea que havia sembrat Cruyff. La que entroncava amb l'equip que havia perdut la primera final el 1961 a Berna. La que li ha donat més títols i més glòria. La que ha canviat la història del Barça i la que ha determinat el futbol de les últimes dècades. La idea del Barça és ara universal, però té unes dates molt concretes.

Els que no vam poder exorcitzar el fantasma de Sevilla sent presents a Wembley, almenys servim per recordar els motius pels quals es guanya o no. I que sigui per molts anys!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Messi no es cansa mai

El Barça, liderat pel crac argentí, autor d’un pòquer de gols, va golejar l’Eibar i va sumar el cinquè triomf en cinc jornades

Valverde va fer sis canvis respecte a dissabte i Denis i Paulinho van tornar a marcar

Barcelona
 
El protagonista
Leo Messi

Un dimarts qualsevol

BARCELONA
 
E. Valverde
Tècnic del Barça

“Ha costat més del que reflecteix el resultat”

barcelona
 

El calendari obliga Valverde a recórrer ja a les rotacions

barcelona
 

Dembélé, operat amb èxit

barcelona
 

Cinc de cinc

barcelona
 

Dembélé, operat amb èxit

barcelona
 
futbol
barça

Pensar sempre en positiu

barcelona
 

“Entre tots hem de superar les dificultats que ens trobem”

barcelona