Fernando Pacheco, Marcos Llorente, Edgar Méndez, Rubén Sobrino, i en espera de confirmació oficial per part dels dos clubs, també Theo Hernández. Molts noms propis i un mateix denominador comú. A Mendizorrotza es respira madridisme. Que ho preguntin a Kiko Femenía (2 de febrer del 1991, Sanet i Negrals, Alacant). El seu cor sempre ha estat blanc, però és l'únic integrant de l'actual Alavés amb passat també al Barça. Dues temporades va defensar la samarreta del filial blaugrana [2011-13] i una la del Madrid Castella [2013/14]. De l'etapa blaugrana es queda amb l'aprenentatge sota la tutela d'Eusebio; de l'etapa al Madrid, amb el fet d'haver pogut jugar de blanc. La resta, al calaix. Tancat amb clau i carn d'oblit. Al Barça va arribar com a gran aposta de futur i fins i tot va compartir Gamper amb Messi, Iniesta, Piqué, Busquets i companyia [contra el Nàpols el 2011, 5-0], però en va sortir sense haver debutat de manera oficial amb el primer equip i amb retrets públics cap al club. “El Barça m'ha enfonsat la moral. Havia de ser un jugador important i no s'ha preocupat cap dia de mi”, va arribar a dir. Al Madrid, balanç encara més decebedor. Cinc únics partits a segona divisió amb Alberto Toril i maletes cap a Alcorcón.

Després del seu dolç debut a segona amb només 17 anys i de la seva posterior gran temporada a primera divisió l'any 2010 amb aquell Hèrcules de Trezeguet, Drenthe i Farinós [34 partits i 2.075 minuts], la seva llarga travessia pel desert durant tres anys llargs al planter del Barça i el Madrid semblava haver dinamitat una carrera prometedora, però José Bordalás el va recuperar per a la causa. D'extrem elèctric a lateral amb recorregut. Reconversió clau i retorn als dies feliços. Bordalás el va fitxar per a l'Alcorcón i el 2015 se'l va endur a l'Alavés. Allà va viure l'ascens a primera del curs passat i ara viurà la seva primera final de la copa del Rei: “A Bordalás li dec tot. Primer, per confiar en mi com a futbolista i després, per obrir-me un nou món com a lateral. Ara amb Pellegrino ha estat la meva consagració en aquesta posició. Estic content amb el meu rendiment. A més el mister m'ha donat tot l'any total llibertat per pujar la banda i això m'ha permès saciar la meva vocació ofensiva. Dissabte tindré cara a cara Neymar. Serà divertit. Motiva tenir davant un jugador així. Haurem d'estar atents a les cobertures i estar junts com a equip, perquè és un jugador de talla mundial. És increïble la gran varietat de driblatges que té. És un artista”, explica per a L'Esportiu.

“Per a la ciutat de Vitòria guanyar aquesta final seria un somni. Per a mi, també. He viscut ja dos ascensos a primera, però estic segur que la sensació no és equiparable a guanyar una copa. I contra tot un Barça. Per a molts futbolistes del nostre vestidor potser aquesta és l'única oportunitat de guanyar un títol. La motivació és màxima i si ja vam ser capaços de guanyar al Camp Nou aquest curs qui sap si ho podrem repetir ara al Calderón. Seria fantàstic.” Com fa abans de cada partit, dissabte, Kiko Femenía besarà la seva medalleta de Sant Francesc d'Assís i tot Vitòria s'encomanarà a Sant Prudenci. L'Alavés no juga una final des de fa setze anys. Ha plogut molt des d'aquella final de la UEFA a Dortmund contra el Liverpool (5-4). Kiko Femenía tenia 9 o 10 anys. Dels benjamins del Beniarbeig Club de Futbol a la seva primera final de copa del Rei.