Barça

ADELARDO RODRÍGUEZ

EXJUGADOR DE L’ATLÉTICO DE MADRID

“El camp de l’Atlético sempre serà el Calderón”

Adelardo Rodríguez recorda amb emoció els primers anys del Manzanares, quan un Atlético de Madrid de llegenda va fer el cim del futbol mundial

Per mi el Calderón és el tot, on vaig desenvolupar pràcticament tota la meva carrera i on el club ha assolit gairebé tots els títols que té

Adelardo Rodríguez (Badajoz, 26 de setembre del 1939) va ser un dels referents del millor Atlético de Madrid de tots els temps, l’equip que en l’inici dels 70, amb mites colchoneros com Gárate o Luis Aragonés, va guanyar tres lligues, dues copes i una copa Intercontinental, a banda de quedar-se a 15 segons de vèncer la copa d’Europa del 1974. L’extremeny, encara avui el jugador amb més partits disputats amb la samarreta de l’Atlético (511), recorda amb joia aquells anys de glòria, quan un equip de llegenda va escriure les primeres pàgines del Vicente Calderón, un estadi que Adelardo durà al cor per sempre.

Què significa per vostè el Vicente Calderón?
Per mi és el tot. És l’estadi on vaig desenvolupar pràcticament tota la meva carrera esportiva i on el club ha assolit gairebé tots els títols que té. És impossible entendre què ha estat l’Atlético de Madrid sense el Vicente Calderón.
El pas del Metropolitano al Manzanares, però, va ser força complicat.
Poder tenir un nou estadi era tot un somni per a l’afició, ja que el Metropolitano havia quedat vell i petit, però va costar molts anys, molt més del que s’esperava. Hi va haver molts problemes burocràtics i econòmics i, com que ja s’havien venut els terrenys del Metropolitano, quan el vam estrenar contra el València, el 1966, encara faltaven pràcticament totes les graderies. En certa manera, va ser el reflex del que és l’Atlético, que sembla que sempre hagi de patir més del compte per assolir les coses. Després, però, les gaudim com ningú [riu].
I van arribar els millors moments...
Tenir un estadi nou va ser molt important, ja que ens va permetre créixer exponencialment. L’equip funcionava, la gent no va trigar a fer-se seu l’estadi i van arribar els títols. Al Calderón vam guanyar el Cagliari, que llavors era el millor equip d’Itàlia, l’Ajax de Cruyff, el Celtic després d’un partit d’anada molt polèmic... Llàstima de la copa d’Europa del 74.
Aquella derrota contra el Bayern va ser el moment més dur?
Sí, perquè la vam tenir a les mans. Desgraciadament, es van unir diverses circumstàncies, ja que va ser el primer cop que la UEFA va decidir que si la final acabava en empat s’havia de repetir només 48 hores després. Vam ser superiors i Luis Aragonés va marcar en la pròrroga, gairebé al final, però ens van empatar en l’última jugada. Allò va ser terrible, ja que estàvem molt tocats.
Per sort, però, el Bayern va renunciar a disputar la Intercontinental i es van poder treure l’espina.
Allò va ser espectacular, el millor partit que he viscut mai al Calderón. Llavors l’estadi no s’omplia com ara, i aquella tarda no hi cabia ni una ànima més. Jugàvem contra l’Estudiantes, l’equip de moda, que a l’Argentina ens havia guanyat 1-0. Vam jugar de meravella, amb el públic entregat, i vam remuntar [2-0]. A més, feia un any que jo era el capità, així que vaig tenir el privilegi d’aixecar la copa. Mai ho oblidaré.
Què li sembla el nou estadi?
És impressionant, molt modern, ben situat i amb totes les comoditats. Passava un tren i l’Atlético l’havia d’agafar. Això no vol dir, però, que no m’entristeixi marxar del Vicente Calderón. Per mi sempre serà el camp de l’Atlético.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)