Barça

El perfil

Ernesto Valverde

L’Observador tranquil

Valverde és un tècnic capaç de fer-se seus els jugadors a través de la calma i la reflexió i amb una gran capacitat per adaptar-se a les necessitats del club que dirigeix

“És centrat,pacífic i pausat, molt més proper a la humilitat que a la supèrbia. És molt bona persona”, opina Pichi Alonso

Diu la famosa faula d’Isop, la de la formiga i la cigala, que la feina silenciosa i la previsió de la formiga durant tot l’estiu fan que pugui menjar durant l’hivern, un premi a la constància dels discrets cada cop menys habitual en el futbol d’elit. I potser per això, un dia Javier Clemente va posar el sobrenom de Txingurri (‘formiga’, en basc) a Ernesto Valverde, un tècnic que sense aixecar la veu es va convertir ahir en el nou entrenador del Barça, i després d’acumular un munt de mèrits i de deixar excel·lents crítiques per gairebé tots els llocs per on ha passat. “És el millor entrenador que mai he tingut”, va afirmar recentment Ibai Gómez a aquest diari. “És el tècnic que més m’ha marcat, tant pels seus coneixements com per la seva manera de dur el vestidor”, va opinar Ander Herrera. “Gràcies a ell he madurat molt, com a futbolista i com a persona. Et transmet seguretat”, va dir recentment Iñaki Williams. Perquè en un futbol en què cada vegada predomina més la polèmica i el tòpic fàcil, Valverde ha estat capaç de fer-se gran a través de la timidesa i la reflexió, dos aspectes que ja destacaven en la seva personalitat quan era futbolista, quan optava pels llibres i la seva estimada fotografia mentre els seus companys jugaven a cartes i feien bullir l’olla. “Valverde és centrat, pacífic i pausat, molt més proper a la humilitat que a la supèrbia. També és observador, una característica habitual en les persones introvertides com ell”, opina Pichi Alonso, company de Valverde a l’Espanyol. “Sobretot, és una molt bona persona, molt normal”, afegeix. Això no vol dir, però, que Valverde sigui un tècnic sense caràcter, ni de bon tros. El 2006, per exemple, va prendre “la decisió més difícil” de la seva vida, sortir de l’Athletic, i sense cap oferta damunt la taula, per divergències amb el president Fernando Lamikiz. Sis anys després, va fer el mateix al València, en afirmar que no podia conviure amb la inestabilitat del club. I catorze anys com a futbolista professional i dinou més com a tècnic després, el Txingurri segueix sent el mateix menut extremeny que, de ben petit, es va traslladar amb la família al País Basc i es va enamorar del futbol, dels llibres, de la natura i de la fotografia. I sempre amb la ment oberta, observant i impregnant-se de tot. Per això, quan va penjar les botes va pensar a fer-se fotògraf –va acabar els estudis a Barcelona–, mentre que alguns amics van pronosticar que seria professor d’universitat. Finalment, però, Valverde ho va unir tot i va escollir les banquetes de futbol, el lloc ideal per seguir observant, aprenent i ensenyant. “Ell va ser qui va canviar la idea de joc de l’Athletic, però sense renegar del futbol directe, en entendre que no es poden malmetre les essències”, afirma l’Àngel Alonso. Perquè a diferència d’altres entrenadors, el Txingurri no té un estil de joc clarament definit, una única idea, sinó una espectacular capacitat per adaptar-se a l’ecosistema en què es troba. Perquè Valverde, com a jugador, va mamar de tècnics tan diferents com Clemente, Cruyff, Heynckes i Irureta, entrenadors que en un sentit o en un altre el van marcar i li van aportar una gama de colors inacabable. Penjades les botes, el 1997 va decidir exercir de tècnic, en el futbol de base de l’Athletic. Havia arribat l’hora d’indagar en un altre món.

Un tècnic d’èxit

“Un incendi s’apaga amb una mica d’aigua; no amb benzina.” Aquesta va ser la frase que el 2012 va dir Valverde abans del seu debut amb el València, un club que vivia un moment convuls. Llavors, el Txingurri ja havia demostrat la seva vàlua com a tècnic en equips com l’Athletic –el va dur a Europa–, l’Espanyol –va arribar fins a la final de la UEFA– i l’Olympiacòs, en què va guanyar tres lligues i dues copes. I després va tornar a l’Athletic, on en quatre cursos ha deixat un segell inesborrable, un estil de joc definit amb el qual ha assolit la classificació per a la Champions, el subcampionat d’una copa i una supercopa. “La figura de l’entrenador és la que té més desgast. Tu examines els jugadors, però ells també ho fan amb tu, i han de veure una evolució”, va dir Valverde el 2006. Potser per això, el tècnic ha decidit abandonar el seu estimat Athletic i aventurar-se a pujar a la muntanya russa blaugrana. Perquè el tècnic, com a bon observador, necessita nous al·licients per seguir creixent. “És una persona elèctrica. Quan quedo amb ell sempre m’emporto un termos amb til·la”, va escriure en una ocasió el cineasta David Trueba, amb qui manté una gran amistat. Perquè darrere de l’observador tranquil s’amaga una persona apassionada que xala amb les coses que més li agraden, capaç d’aprofitar els moments previs a un duel per acostar-se als fotògrafs per interessar-se pels seus objectius o d’agafar la moto i perdre’s durant tota una jornada, per descobrir nous paisatges. Perquè com diu la dita: “Només aquell que observa acaba veient.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)