Estadi de Mendizorrotza. A l’àrea tècnica local, Luis Zubeldía. Dempeus durant els 90 minuts. Als seus 36 anys és l’entrenador més jove de tota la lliga. Impulsiu i expressiu. Un frenesí de sentiments. Tarannà argentí. Pur nervi. El futbol des del neguit. A l’àrea tècnica rival, el seu homòleg a la banqueta. Un Ernesto Valverde més analític i sobri. Tarannà més tranquil. El futbol des de la calma tensa. L’un exterioritza passió. L’altre transmet reflexió interna. Dos estils i una mateixa causa. Dos entrenadors davant un repte. Dos tècnics a la recerca d’un equip que, amb el temps, en veure’l jugar, s’hi pugui identificar la idea futbolística que tots dos porten a dins. I aquí rau la complexitat de tot projecte embrionari. Fer-te teu l’equip requereix temps, treball i determinació.

L’Alavés i el Barça diferiran en moltíssimes coses, però ara mateix, en la segona jornada de lliga comparteixen el fet de ser dos equips en procés de creixement. L’onze de Zubeldía era un equip absolutament irrecognoscible respecte al que va presentar Pellegrino fa només tres mesos en la final de la copa del Rei contra el Barça. Només van repetir Pacheco, Rodrigo Ely, Vigaray, Ibai i el capità, Manu García. Cinc futbolistes. És el que passa quan vius de les cessions i fas una extraordinària temporada en el retorn a primera divisió. L’Alavés va estar per sobre de les seves expectatives el curs passat i això, per inversemblant que pugui semblar, li ha passat factura. Tots els futbolistes que tenia cedits han tornat als seus equips per mèrits propis, i a Vitòria aquesta temporada es veuen obligats a renéixer des de zero. Entrenador nou, plantilla pràcticament nova i projecte nou. Una derivada de l’èxit. Situació similar viu el Barça de Valverde avui dia. Els factors no coincideixen, però sí el fons. Cert que en l’alineació d’ahir del Barça hi havia només quatre novetats respecte a l’onze que va guanyar la copa el 27 de maig passat, però és una simple curiositat numèrica. L’equip és un altre i està en evident fase de creixement. Gairebé els mateixos noms –dels nous fitxatges només Deulofeu va ser titular–, però un altre equip en essència. Sistema 4-3-3 totalment recognoscible, voluntat de govern de partit des de la pilota, pressió alta, però un equip encara en procés de creixement al cap i a la fi. Valverde ha d’anar trobant la tecla de mica en mica, i els seus futbolistes han d’anar fent-se seva la idea futbolística del basc.

L’Alavés va intentar viure ahir des de la cautela i el rigor defensiu, conscient de la seva fragilitat contra tot un Barça. Els bascos es van fer forts des de l’autoprotecció. El Barça, en canvi, es va fer fort des de l’estil i des de Messi. Valverde té dues coses que juguen a favor seu. L’una és la seva capacitat d’adaptació al medi. A ningú se li escapa la seva devoció pel doble pivot, però si una cosa té Valverde és intel·ligència i capacitat d’anàlisi. En quatre partits oficials ha quedat ja clar el seu intervencionisme. Canvia de dibuix sense angúnies i ahir va apostar pel retorn al 4-3-3, allà on l’equip segurament ara se sent més fort. Per ara, en espera de la integració de Paulinho i Dembélé, i qui sap si en espera de més arribades, és Valverde qui s’està adaptant més a l’equip, que no pas l’equip a Valverde. Tot té el seu procés. I la segona cosa que juga a favor de l’extècnic de l’Athletic té nom i cognom: Leo Messi. Sempre Messi. En aquesta fase embrionària en què es troba l’equip, el talent i el lideratge del millor futbolista del món és vida.

Res a veure va tenir el partit d’ahir del Barça amb l’exhibició de la temporada passada aquí a Vitòria, amb aquell 0-6. Ja no hi és Neymar, provisionalment tampoc hi és Suárez, però sí Messi, ahir acompanyat per Deulofeu i Aleix Vidal als extrems. Sense l’uruguaià, Valverde va tornar a situar l’argentí de fals 9 i Messi va sortir al rescat.

Contra el Betis va estavellar tres pilotes al pal, ahir va tornar a fer un altre travesser, va fer els dos gols del seu equip i encara va tenir temps de fallar un penal. Excel·lent Pacheco en la resposta (38’) i excel·lent Messi en la resurrecció. Ferit en l’orgull, Leo va desencallar el partit en el segon temps. Primer va afusellar Pacheco des de gairebé el vèrtex de l’àrea petita després de guanyar l’acció al defensor i després d’una gran incursió per banda d’Alba (55’) i, poc després, va fer el gol de la calma culminant una contra conduïda per Alcácer (66’).

Triomf necessari, debut testimonial de Paulinho i parèntesi ara de quinze dies sense futbol de clubs amb la calma que atorga el sis de sis.