Jugador de l’Espanyol entre el 1986 i el 1988. Jugador del Barça entre el 1988 i el 1990. Entrenador de l’Espanyol entre el 2006 i el 2008. No hi ha dubte que Ernesto Valverde és coneixedor del component especial que té el derbi barceloní. De fet, només li queda viure’l d’una manera: com a entrenador blaugrana. I aquest dissabte al Camp Nou completarà l’auca. Una versatilitat tan insòlita com prestigiosa. De fet, abans només un símbol com Ladislau Kubala havia estat jugador i entrenador dels dos clubs més llorejats del futbol català.

El 12 d’octubre del 1986 –ja fa gairebé 32 anys– l’Espanyol visitava l’estadi blaugrana en partit corresponent a la novena jornada de lliga. Aquell dia va arrencar la relació de Valverde amb el derbi. El Txingurri, que aquell curs s’estrenava com a jugador blanc-i-blau, va sortir al camp en el minut 57 en substitució de Manuel Zúñiga per intentar capgirar l’1-0 que havia marcat poc abans Robert Fernández, l’actual secretari tècnic del Barça. Finalment, però, el resultat no va variar. A partir d’aquí, la trajectòria de Valverde queda esquitxada de derbis entre els dos grans representants del futbol de la capital catalana. Com a jugador en va disputar set –sis de lliga i un de copa–, i sempre lluint la samarreta de l’Espanyol. Un bon grapat de minuts al camp (483), però sense aconseguir batre Andoni Zubizarreta, que llavors tot just iniciava la que seria una extensa trajectòria a la porteria blaugrana. Amb el Barça, Valverde els va seguir des de la barrera per raons diverses. Uns quants anys més tard, i ja fent funcions d’entrenador blanc-i-blau, va afegir sis derbis més.

Una victòria, dos empats i quatre derrotes. Aquest és el balanç en els derbis del Valverde futbolista. Després del debut ja esmentat, va prosseguir un 1-1 signat a Sarrià el 8 de febrer del 1987, amb gols del Lobo Carrasco i Miguel Ángel. Llavors Valverde ja era un fix a l’onze de Javier Clemente, en què se situava a l’extrem esquerre per formar l’atac amb Àngel, Pichi, Alonso i Michel Pineda. I ho va continuar sent en els dos derbis extra que va tenir aquell campionat 1986/87 a causa d’un curiós canvi de format. Després de 34 jornades, els sis primers de la taula es van tornar a enfrontar entre si a casa i a domicili per decidir el campió. En aquella mena de play-off, els resultats van ser de 0-0 a Sarrià i 2-1 al Camp Nou.

Va ser en el seu segon i últim curs com a jugador blanc-i-blau (1987/88) quan Valverde va guanyar el seu únic derbi com a jugador: 2-0 a Sarrià coincidint amb la tercera jornada de lliga (12 de setembre del 1987). Els golejadors van ser Pichi Alonso i Orejuela. Els blaugrana, però, es van revenjar uns mesos més tard al Camp Nou (3-2), i també en l’eliminatòria de vuitens de la copa que els va emparellar amb l’Espanyol. (1-3)

La progressió i la regularitat com a jugador espanyolista va propiciar que Valverde creués la Diagonal i fitxés pel Barça l’estiu del 1988. Com a blaugrana i a les ordres de Johan Cruyff, que llavors començava a construir un projecte que canviaria la història blaugrana, s’hi va estar dos anys. Per contra, ja no va poder viure cap més derbi barceloní des del terreny de joc. Primer, a causa d’una lesió que va fer que es perdés el primer tram de la campanya 1988/89 –el derbi tot just es va disputar en la primera jornada–. Després, per decisió tècnica, ja que es va quedar a la banqueta en el 2-2 registrat en la segona volta a Sarrià. El curs 1989/90 tampoc va poder disputar cap derbi per una raó objectiva: aquell any l’Espanyol va militar a segona divisió després del dolorós descens confirmat el curs anterior.

Les lesions, així com l’elevada competència als llocs d’atac, van fer que l’etapa de Valverde com a jugador del Barça no anés com hauria desitjat, i l’estiu de 1990 va deixar el club. Caldria esperar setze anys perquè tornés a estar entre els protagonistes d’un derbi entre el Barça i l’Espanyol, ara, però, amb una nova funció: la d’entrenador. I és que la temporada 2006/07, el club blanc-i-blau va apostar pel Txingurri com a relleu de Miguel Ángel Lotina. S’hi va estar dos anys i es va guanyar el reconeixement de l’afició per la feina feta. De fet, durant la seva direcció, més enllà de mantenir l’equip a la zona tranquil·la de la taula amb un segell de joc prou atractiu, va conduir l’equip a la final de la copa de la UEFA del 2007, perduda en els penals contra el Sevilla. Durant aquesta etapa a la banqueta blanc-i-blava va viure sis duels contra el Barça de Frank Rijkaard. Va perdre els dos primers, coincidint amb la supercopa d’Espanya del 2006 que va enfrontar els dos equips catalans –el Barça com a campió de la lliga anterior i l’Espanyol, de copa–, però després ja no en va perdre cap: una victòria i quatre empats en duels de lliga.

L’únic triomf correspon a la jornada 18 de la lliga 2006/07 (13 de gener de 2007). Aquell dia, l’Espanyol va guanyar el Barça a la gespa de l’Estadi Olímpic de Montjuïc 3-1, amb gols de Luis García, Tamudo i Rufete per als blanc-iblaus, i Saviola per als blaugrana. Tot i això, segur que Valverde també té molt present el derbi de la segona volta d’aquella temporada, el de l’anomenat Tamudazo. Coincidia amb la penúltima jornada del campionat i un gol del davanter blanc-i-blau en el minut 89 va tenir un efecte devastador en les expectatives blaugrana d’assolir el títol, que finalment es va acabar adjudicant el Madrid. “Tant si guanya com si perd la lliga, el més important és que té un estil propi”, va comentar en finalitzar el duel. Unes paraules que reflecteixen el seu tarannà respectuós.