No va ser el Wanda Metropolitano l’infern que tothom es temia. Moltes banderes espanyoles, molts xiulets a Piqué, però cap intimidació als jugadors del Barça. Intimidava més el Vicente Calderón. De fet, qui més va intimidar ahir va ser Leo Messi. No va marcar l’argentí, però va ser pràcticament el generador exclusiu d’atac d’un equip blaugrana que va salvar un punt gràcies a un gol de Luis Suárez en el últims minuts, però que va merèixer un millor resultat en el primer gran partit d’aquesta lliga que ha tingut. Si més no, per l’aclaparador domini de la pilota que va tenir, especialment en la segona part, quan va tancar els de Diego Simeone a la seva àrea. Van volar els primers punts de la temporada i Ernesto Valverde no ha pogut igualar la ratxa de Gerardo Martino de vuit victòries consecutives en l’inici del campionat, però com a mínim l’actual tècnic del Barça ha estat capaç de marcar contra el sempre ordenat i defensiu Atlético, allò que quasi no va ser capaç de fer l’equip del Tata. I el resultat pot ser considerat bo, tot i que el partit va mostrar allò que s’intueix des que va començar el curs, que el gol depèn massa de Messi.

Va dominar el joc el Barça durant tot el partit. També en la primera part, però en aquest tram de partit va tenir inferioritat tant en les ocasions com en el marcador. Valverde és dels entrenadors que consideren que els partits es guanyen al mig del camp. Li agrada omplir aquesta zona. I més contra un equip contra l’Atlético de Madrid. Per això va optar per un 4-4-2. La sorpresa, però, va ser la titularitat d’André Gomes. Només 110 minuts havia jugat el portuguès abans del partit d’ahir. I només havia estat titular en la tornada de la supercopa contra el Real Madrid. Valverde el va preferir ahir abans que a Sergi Roberto, Denis Suárez i Paulinho. El portuguès va caure a la banda dreta i poc desequilibri va crear. Tampoc és que fallés gaire, però va continuar amb aquella sensació de peix bullit que va oferir la passada temporada, un jugador que passa pel partit sense deixar cap tipus d’empremta, tot i que, per ser justos, alguna acció destacada se li pot anotar en els últims minuts del partit, quan va entrar més per la banda esquerra. També és cert que tampoc el van acompanyar gaire en la primera part alguns dels seus companys de línia. Poques aparicions de Rakitic i més imprecisions de les habituals de Busquets. Precisament una errada en la sortida del de Badia va despertar un Atlético que havia sortit adormit al camp i que va veure com Messi estava a punt de marcar quan només s’havien disputat 30 segons de partit.

La de Messi va ser l’única oportunitat clara del Barça en la primera part. Van tenir molt control de la pilota els de Valverde, però amb poca profunditat. A Luis Suárez, que acabaria marcant el gol de l’empat, se’l veu amb menys ritme. Probablement encara acusa la lesió de la Supercopa, el precipitat retorn i el quist que té en un genoll. Amb Suárez lluny del seu millor moment, Neymar a Paris i Dembélé lesionat, la sensació és que Messi és l’únic responsable de generar perill. Una mica com amb l’Argentina. És Messi conscient de la situació i ahir va baixar molt a rebre pilotes per mirar de crear-se ell mateix les seves oportunitats. Els jugadors de l’Atlético que ho sabien i el perseguien per tot el camp i també Mateu Lahoz el van desesperar més d’una vegada. Sort va tenir el Barça de Ter Stegen quan l’Atlético va despertar. Griezmann va rematar dues vegades amb molt perill, però l’alemany va evitar allò que ja no va poder evitar en el minut 21, el gol de l’Atlético. Saúl va ajustar al pal un xut que va fer amb molt oposició.

El Barça va buscar el gol durant tota la setmana part. Ho va fer de manera insistent. Simeone, en un dels seus típics plantejaments va tancar al seu equip. Ordre, defensa i més defensa i alguna pilotada per Griezmann que no va arribar en tota la segona part. El Barça continuava sent Messi. L’argentí va enviar una falta al pal quan s’arribava al quart d’hora de la segona part i va posar a prova Oblak un parell de vegades amb un parell de rematades. Valverde va moure fitxa. Semedo i Iniesta a la banqueta i Sergi Roberto i Deulofeu al camp. Notable partit del de Riudarenes. Ho va intentar sempre que va tenir la pilota i va superar Filipe Luis quasi sempre. De fet, des que van sortir ells dos va arribar el perill per les dues bandes i en una centrada de Sergi Roberto, Luis Suárez va poder marcar l’empat. Havia millorat l’uruguaià en la segona part. Oblak li havia tret abans una bona rematada i no va arribar per centímetres a una bona passada d’André Gomes quan el partit acabava. L’última oportunitat, però, la va tenir Messi. Una falta amb el temps acabat que va enviar a les mans d’Oblak. Una llàstima. Hauria estat un merescut premi a la insistència blaugrana i hauria servit per callar a un estadi que es va manifestar contra Catalunya.