Mes de març d’aquest any. Ernesto Valverde sonava ja amb força com un dels possibles noms per substituir Luis Enrique. Eren els seus últims capítols a Bilbao en espera de la trucada definitiva del Barça. Abans es va produir una altra conversa. Trucada procedent de Grècia. No era cap nova proposta seductora de l’Olympiacòs per iniciar una tercera aventura al Georgios Karaiskakis. Era un afer benèfic. L’interlocutor va proposar a Valverde la possibilitat de col·laborar amb la subhasta benèfica organitzada per 24Media, que en aquesta edició, la sisena, recaptava fons per una fundació del país hel·lènic que treballa amb persones amb paràlisi cerebral i síndrome de Down. Valverde i Jon Aspiazu van enviar un lot amb material esportiu de l’Athletic, entre els quals hi havia unes botes de Muniain, els guants d’Iraizoz, una samarreta de l’Athletic i un banderí signat pel mateix Ernesto amb una dedicatòria en grec. Per tot el lot es van pagar 1.800 euros. Més fins i tot que per les dues samarretes subhastades de Messi. Per la primera es van pagar 600 euros. Per la segona es van recaptar 1.007 euros. El fet segurament no passa de simple anècdota, però sí que serveix per constatar una realitat: Valverde és un ídol al Pireu. La figura de Txingurri enganxa més fins i tot que el millor futbolista del món. Coses d’haver tocat la glòria fins a tres ocasions amb l’equip amb millor palmarès de la superlliga grega.

Bonic retrobament el de demà entre Valverde i el seu Olympiacòs. Han passat ja cinc anys des del seu últim partit a la banqueta del Georgios Karaiskakis, però allà encara el recorden amb veneració. De la plantilla de l’Olympiacòs que visitarà demà el Camp Nou en aquesta tercera jornada de la fase de grups de la Champions no hi ha cap supervivent d’aquell equip al qual Valverde va fer campió de lliga fins a tres cops, però entre l’afició hel·lena Valverde continua estan molt present. Allà va triomfar en les dues etapes en què va dirigir el conjunt grec i es va saber guanyar també l’estima d’una afició molt temperamental.

A Grècia, Valverde va guanyar dos doblets. El primer en la seva primera temporada a l’Olympiacòs i el segon en la temporada del comiat definitiu, ja en la seva segona etapa. Txingurri va ser campió de lliga en les tres temporades en què va estar al capdavant de l’equip (2009, 2011 i 2012) i va guanyar dues copes de tres (el 2009 contra l’AEK d’Atenes i el 2012 contra l’Atromitos). Des del 1997, l’Olympiacòs ha guanyat 19 de les últimes 21 lligues, però durant el periple de Valverde ho va fer practicant, a més, bon futbol. Aquell Olympiacòs respirava l’essència de Valverde. “L’Olympiacòs sempre està obligat a guanyar la lliga. És una pressió intrínseca al seu pressupost i a la seva important història com a club. A Valverde lògicament també se li va exigir això, i ho va aconseguir els tres anys, però a més ho va fer amb una proposta futbolística atractiva. Érem un equip que proposava. Teníem la pilota, mossegàvem a dalt... una mica la filosofia que ha defensat sempre Valverde en els seus equips. Allà a Grècia se li té molt respecte. L’afició estava molt contenta amb ell i no volien que marxés. Allà se l’aprecia pels títols que va guanyar, per la seva manera d’entendre el futbol i per la seva autoexigència i compromís”, explica Javito, actualment al CD Coria, del grup 14è de la tercera divisió. L’exfutbolista del Barça B va coincidir amb Valverde a l’Olympiacòs durant la temporada 2011/12, abans de la seva posterior cessió a l’Orduspor de la lliga turca, i només parla meravelles del tècnic de Viandar de la Vera: “És una persona a qui li agrada la disciplina. Et deixa llibertat, però t’exigeix el màxim quan toca treballar. Recordo que posava molt èmfasi amb certs aspectes, com per exemple els moviments explosius en espais reduïts. La pilota sempre estava present.” “El seu caràcter és positiu per la gestió de grups. És pròxim al futbolista en aquest sentit. És una persona tranquil·la, i això en ambients tan passionals com el del futbol grec ajuda. La seva personalitat contrasta amb la passió que es viu allà a les grades, però va saber guanyar-se el respecte de tothom. Allà la gent s’ho pren molt seriosament, això del futbol. Quan el seu equip perd estan fotuts tota la setmana, però quan les coses van bé et converteixes en un ídol, i això és el que és Valverde per a l’afició de l’Olympiacòs”, assegura Javito.

Valverde va provar sort al Pireu després de la seva etapa a l’Espanyol. Havia signat dos anys amb l’Olympiacòs, però problemes interns amb l’argentí Leto, en els quals no va trobar el suport del president, i sobretot la trucada del Vila-real, van fer que deixés Grècia abans del previst tot i guanyar la lliga i la copa ja el primer any. El 2010 va tornar per substituir l’alemany Ewald Lienen després que el Maccabi deixés fora l’Olympiacòs en la tercera fase de l’Europa League. Valverde va tornar i va trobar de nou l’èxit. El mateix èxit que espera assolir ara al Camp Nou.