24

partits

va dirigir en la lliga

Ernesto Valverde és un entrenador que ha deixat un gran record en la majoria de clubs per on ha passat. Exceptuant el Vilareal, on no va acabar la temporada perquè va ser destituït, en la resta d’equips on ha treballat encara perdura la seva empremta. El troben a faltar, i molt, a l’Athletic, a l’Olympiacòs, on és idolatrat gràcies als títols que va aconseguir i pel seu tarannà, i també a l’Espanyol, on la majoria encara recorda amb orgull que va ser l’actual entrenador del Barça qui el va portar a la final de la UEFA que els blanc-i-blaus van perdre en els penals contra el Sevilla a Glasgow.

I el València no n’és una excepció, malgrat que allà només hi va estar sis mesos, temps suficient per fer-se estimar per la sempre complicada i exigent afició valencianista. Així que el mèrit va ser enorme. Ernesto Valverde va fitxar pel València el desembre del 2012 per substituir Mauricio Pellegrino, i tenia com a repte redreçar la situació de l’equip després d’un mal inici de campionat. Va complir amb el seu objectiu i a punt va estar de classificar l’equip per a la Champions, però una derrota en l’última jornada contra el Sevilla ho va impedir. Va quedar cinquè, amb 65 punts, a un de la Real Sociedad. Havia agafat l’equip dotzè en la classificació amb 18 punts. El seu balanç en la lliga amb el València és de 24 partits amb 14 victòries, 5 empats i 5 derrotes.

Quan va acceptar fer-se càrrec de l’equip, Valverde ja sabia que arribava a un club que passava moments complicats. En el pla esportiu, amb una plantilla amb alguns enfrontaments entre alguns dels seus membres i amb una situació institucional enrarida per la possible venda de l’entitat i pels greus problemes econòmics que tenia.

L’ara entrenador blaugrana es va sentir còmode al València. Va unir els jugadors, tenia la simpatia dels seguidors i una bona sintonia personal amb el president que el va portar, Manuel Llorente, i amb el que el va substituir interinament, Vicente Andreu. Amb ells dos, fins i tot, va arribar a un principi d’acord per renovar el seu contracte, un compromís que va trencar quan va accedir a la presidència Amadeo Salvo. Si amb els seus predecessors la sintonia era excel·lent, amb Salvo no va acabar de sentir-se còmode. No hi havia empatia personal i el nou president tampoc semblava del tot convençut de seguir confiant en Valverde, malgrat que tenia la graderia a favor i l’aval dels resultats. El tècnic del Barça no ho va veure gens clar i va fer marxa enrere argumentant el dia que va anunciar el seu adeu que la incertesa institucional era el principal motiu de la seva negativa a renovar.

Més endavant arribaria l’oferta de l’Athletic, mentre que el València va confiar en Miroslav Djukic per fer-se càrrec de l’equip. Valverde tornava al club del seu cor, però ho feia amb una sensació estranya perquè durant els mesos que va treballar pel València ho va fer molt a gust. “He pres una decisió difícil i tinc un nus al coll, sé que decebo gent que tinc al meu costat, però crec que és el millor. He dirigit uns jugadors extraordinaris”, va dir. Demà Ernesto Valverde torna a Mestalla, que malgrat ser un estadi molt hostil per al Barça en els últims anys, segur que donarà un minut de treva per aplaudir el Txingurri.