Els enfrontaments entre el Real Madrid i el Barça sempre són impredictibles, especials, hi pot passar qualsevol cosa. El que trobo estrany és que s’hagi arribat al primer clàssic de la temporada amb una diferència de punts tan gran entre tots dos equips. Dubto que hi hagi gaires precedents en la història de la lliga. De fet, el Real Madrid ni tan sols és el segon, sinó el quart, un fet força inusual quan està a punt d’acabar-se la primera volta.

Per una banda, és clar, perquè el Barça ho està fent molt bé. Potser no està fent un futbol espectacular, però és un equip resolutiu i molt ric en variants tàctiques. Que en aquest moment del curs encara no hagi perdut cap partit diu molt de la seva temporada. I després, és clar, la diferència prové de la irregularitat del Real Madrid, una acumulació de mals resultats que, segons el meu punt de vista, és difícil d’entendre. El Madrid, com el Barça, és un equip que moltes vegades guanya sense jugar bé, ja que té jugadors molt resolutius. El que em sobta és que el conjunt de Zidane està fallant moltes ocasions de gol, un fet que no és gens normal.

En aquesta primera part de la temporada al Madrid li ha faltat esma i fluïdesa en certs partits. En el futbol hi ha uns paràmetres bàsics, i si tu no hi poses tota la pressió i l’agressivitat qualsevol equip et pot donar un ensurt, i més en un campionat tan competitiu i amb conjunts tan ben preparats com hi ha en la lliga.

Sí, perquè és molt bon entrenador, com ja havia demostrat en tots els equips pels quals havia passat. Crec que el seu fitxatge va ser un encert, ja que és un perfil de tècnic semblant a Zidane. Tots dos són entrenadors tranquils que disminueixen tot l’enrenou que sempre es genera en els entorns del Barça i del Real Madrid. A més, Valverde té el mèrit d’haver acceptat el que hi havia de bo per afegir-hi el seu punt de vista, quan altres entrenadors haurien mirat de capgirar-ho tot. Ell ha aprofitat una mala notícia com va ser la marxa de Neymar per farcir l’equip d’alternatives tàctiques. Ara el Barça té una variant molt gran d’opcions per jugar, depenent de com vagin els partits.

Teòricament sí, ja que té molt bons jugadors i manté la columna vertebral dels anys anteriors, que és la que formen Piqué, Sergio Busquets, Iniesta i Messi. La baixa de Neymar, és clar, és rellevant, però veig un col·lectiu molt potent, amb una idea de joc definida i variants en els plantejaments. El principal problema que veig és que fins ara només estan jugant 14-15 futbolistes, ja que jugadors com Arda Turan, André Gomes, Denis Suárez o Deulofeu encara no s’han manifestat. Això pot ser un problema greu en una temporada tan llarga, ja que si et venen tres o quatre lesions necessites poder disposar de suplents de garanties perquè aquestes no t’afectin.

Jo crec que feia un cert temps que Neymar havia decidit marxar, així que el que li poguessin dir o deixar de dir no podia canviar res. Ho veus des de fora i, és clar, costa d’entendre que un jugador vulgui sortir d’un club on és reconegut i on té un bon sou, però són decisions meditades que s’han de respectar. Hem de pensar que canviar de club no només és vestir una altra samarreta, sinó anar a viure a una altra ciutat, amb un clima, un idioma i uns costums diferents, i amb el risc que el teu entorn no s’adapti. Sempre es va dir que els tres membres del trident s’avenien molt entre ells, i no ho dubto, però també crec que al final els egos es van imposar. Neymar era conscient que jugant al costat de Messi li seria difícil assolir les seves inquietuds personals.

No, ja que tinc molt bons records de les dues temporades que vaig jugar al Torino, un club on em van mostrar una gran estima. Després, és clar, no cal oblidar que vaig tenir la sort de tornar al Madrid, i això va canviar la perspectiva que hauria tingut si la meva sortida hagués estat per sempre.

Potser vaig tenir una incidència personal més gran en altres clàssics, però aquell va ser molt especial pel resultat que vam aconseguir. Va ser històric. Tot i jugar només els darrers 20 minuts, a més, vaig fer l’acció del 4-0.

Vaig compartir vestidor amb ell tres temporades, ja que just després de la del 5-0 ell va marxar al Barça i jo al Deportivo. Com a company era com es va veure després com a entrenador, una persona que diu sempre el que pensa, i això provoca que tingui gent a favor i gent en contra. És un tipus que paga molt la pena, ja que prefereixo la gent que va sempre de cara, encara que no estigui del tot d’acord amb ella, abans que els que pensen una cosa i te’n diuen una altra.

No ho crec, i la prova és que és una de les generacions de jugadors més recordades i estimades, com succeeix amb la selecció holandesa de Johan Cruyff. Ens va tocar competir amb el totpoderós Milan d’Arrigo Sacchi i, per acabar-ho d’adobar, el 1988 ens vam veure sorpresos pel PSV Eindhoven. Aquella edició l’hauríem d’haver guanyat nosaltres.

Per mi és un error, ja que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. Aquest conflicte no es produeix d’un dia per l’altre, així que considero que tots tenim una part de culpa. El president d’un club, l’entrenador o qualsevol jugador han de pensar que quan parlen representen l’entitat i que, per tant, el que diguin tindrà una repercussió. En el tema català crec que fa temps que s’ha perdut el respecte pels qui pensen diferent, i això també es pot extrapolar al fanatisme que darrerament rodeja el futbol.

Piqué té assumit el seu paper i dubto que se’n penedeixi. També crec que per a molta gent és un referent perquè diu en veu alta allò que a ells els agradaria expressar. Ara bé, quan un parla massa, doncs el més normal és que s’equivoqui més. Al final, però, cadascú té el que va buscant.