El 2017 viu els seus últims dies i, si algú el recordarà amb especial satisfacció, és Sergi Roberto. En un any en què la collita del Barça en forma de títols només deixarà la supercopa d’Espanya i la copa del Rei a les vitrines del club, prenen especial rellevància aquells instants que per diversos motius quedaran en la història del barcelonisme. No tenen el pes d’un títol, però sí que viuran per sempre més en la memòria col·lectiva blaugrana.

I, en aquest 2017 que ja s’acaba, hi ha dos moments inoblidables per als seguidors del Barça. I en tots dos apareix un mateix jugador, Sergi Roberto. Un any en dos instants, i en totes dues fotografies la figura del reusenc, l’heroi humil, o l’antiheroi, un futbolista sense ànima d’estrella, d’aquells que tant agradaven a Pep Guardiola, dels que ni estan farcits de tatuatges ni foradats per un munt de pírcings. Res d’icona mediàtica ni de futbolista marca, sinó un professional amb un ferm compromís amb l’equip, el club, el futbol i l’afició. D’un perfil similar al d’Andrés Iniesta.

Aquests dos instants són de sobres coneguts per tothom. El primer es va produir el 8 de març, el dia de la tornada dels vuitens de final de la Champions al Camp Nou. En un partit per oblidar, el Barça de Luis Enrique havia caigut estrepitosament contra el PSG al Parc dels Prínceps. Va ser una humiliació en tota regla que va destapar totes les carències que en aquell moment tenia l’equip. Va ser la certificació que el Barça no estava fi, un fet, però, que alguns resultats havien anat camuflant, fins que es va topar amb un gran rival al davant. Tothom donava l’equip per eliminat, però el poc bri d’esperança que quedava estava agafat per la simple raó que en aquell Barça hi jugava un trident màgic format per Messi, Neymar i Luis Suárez.

Qui s’imaginava, però, que en aquella nit al Camp Nou qui passaria a la història seria Sergi Roberto gràcies al seu gol, el sisè, que certificava una remuntada mai vista en la història de la Champions. Cap equip havia aixecat mai un 4 a 0 en l’anada de l’eliminatòria i ho va fer el Barça, al qual només faltava un miracle com aquell. L’èpica situa Sergi Roberto en el minut 95 del partit, dins de l’àrea per rematar una falta llunyana penjada per Neymar, l’altre gran heroi de la nit. La primera centrada va ser refusada per un defensa del PSG, però la pilota va tornar a parar als peus del brasiler, que amb la seva cama esquerra va enviar una pilota al cor de l’àrea perquè Sergi Roberto, estirant la cama dreta, pràcticament per inèrcia i amb l’ànima, la impactés per superar Trapp.

Bogeria al Camp Nou, sobre la gespa i a la banqueta, i un lloc reservat en la història del club i al cor dels barcelonistes per sempre més per a Sergi Roberto, que ni tan sols havia estat titular en aquell partit. La gesta, però, no serviria per a res perquè el Juventus escombraria l’equip de Luis Enrique en els quarts de final.

L’altre gran moment el va viure al Santiago Bernabéu, el dia 23 d’abril, un Sant Jordi que mai oblidarà. Les portades van ser Messi, lògicament, com a autor material del tercer gol que donava el triomf contra el Real Madrid i per la posterior celebració ensenyant la samarreta al públic madridista, però aquest no hauria arribat si en el minut 92 de partit Sergi Roberto no hagués tret forces d’on no n’hi havia per fer una cursa impressionant, deixar enrere Marcelo, passar la pilota a André Gomes, que va veure com Alba el doblava, i la centrada enrere d’aquest va rematar-la Messi a dins. Una jugada plena de fe. Amb aquella victòria, el Barça mantenia viva l’esperança en la lluita per la lliga.

El 2017 també és l’any de la seva consagració definitiva al primer equip, on ja és un futbolista amb cert pes. Luis Enrique li tenia plena confiança i el va fer jugar en un total de 47 partits: 1 a la supercopa d’Espanya, en 32 de lliga, en 8 de la Champions i en 6 de la copa del Rei. En la majoria d’aquests, actuant com a lateral dret. La marxa de l’entrenador asturià el deixava sense el seu gran valedor perquè també l’havia tingut en el filial, però Ernesto Valverde també el té entre un dels seus escollits. Des de principi de temporada ja ha participat en els dos partits de la supercopa, en 13 de lliga (11 com a titular), en 4 de Champions (3 de titular) i en 2 de la copa del Rei. I això que va estar aturat tot el novembre per culpa d’un trencament fibril·lar al bíceps femoral de la cama dreta. En total, 1.440 minuts. De moment ja ha donat cinc assistències de gol, l’última a Luis Suárez al Bernabéu en el clàssic del 21 de desembre, i ha fet un gol, contra el Betis al Camp Nou.

Això sí, el que no ha aconseguit encara és abandonar el lateral dret. Malgrat que volia jugar aquesta temporada com a migcampista, la forta competència en els interiors ha provocat que en els partits importants continuï sent ell el defensa per la dreta. Tot i ser un migcampista reconvertit, continua sent l’opció més fiable i solvent en aquesta posició, malgrat la incorporació d’un especialista com Semedo.

Protagonista en dos dels instants més rellevants del 2017, espera poder repetir en un 2018 que fa presagiar bones notícies.

11

titularitats

ja acumula en la lliga