Cor ‘blue’... i grana
Pedro i Cesc s’enfrontaran demà per primer cop al Barça des que van fitxar pel Chelsea, club al qual van marxar per motius diferents
El canari va sortir a la recerca de protagonisme, en veure’s relegat per l’MSN mentre que el català se’n va anar en considerar impossible el somni de triomfar al Camp Nou
Si haguessin pogut escollir, segur que Pedro i Cesc haurien preferit enfrontar-se a vuitens de la Champions a un rival que no fos el Barça. I no només pel potencial dels de Valverde, sinó sobretot perquè bona part del seu cor segueix sent blaugrana, i per motius obvis. Els dos casos, però, són totalment diferents, i demostren les voltes que pot donar la carrera d’un futbolista d’elit.
Per una banda Pedro, un dels noms propis del millor Barça de tots els temps, i sense que ningú ho hagués pogut predir. El canari va ser fitxat del San Isidro el 2004, quan ja tenia 17 anys, per enfortir el juvenil blaugrana. Després de tres cursos al planter el seu destí semblava estar en algun equip de tercera divisió, com a cedit. Guardiola, tècnic aquells dies del Barça B, però, va decidir quedar-se’l, i només quatre mesos després, per una lesió d’Ezquerro, el canari va ser cridat per Rijkaard per completar la convocatòria del partit contra el Múrcia, i amb 4-0 en el marcador el tècnic el va fer jugar els darrers tres minuts. Pot ser una llegenda urbana, però sempre s’ha dit que aquella tarda part del Camp Nou va bromejar amb el debut d’un menut extrem desconegut que responia al nom de Pedrito.
El gran salt del canari al Camp Nou no es produiria fins a la temporada 09/10, quan Guardiola, després d’un curs, el del triplet, en què el va fer jugar molt poc, li va fer un lloc en el primer equip, per formar trident ofensiu amb Messi i Ibra. I la resposta de Pedro va ser espectacular, marcant 23 gols, i alguns tan importants com els que va fer en les pròrrogues de les finals de la supercopa d’Europa i del mundial de clubs. L’extrem, de fet, es va convertir aquell curs en el primer jugador de la història que marca en totes les competicions en una mateixa temporada. Tot i que en l’entorn barcelonista es va donar per fet que Pedro havia rendit per damunt de les seves possibilitats, el canari va seguir sense abaixar el pistó, i tot i l’arribada de Villa va continuar sent important, titular indiscutible i autor de gols un altre cop clau, com els que va fer en el 5-0 al Madrid, en la tornada de les semifinals de la Champions, també contra els blancs, i en la final de Wembley. El canari, de fet, també va marcar en la final de la copa de Mestalla, tot i que el seu gol va ser anul·lat. I la importància de Pedro en el primer equip del Barça es va mantenir les tres temporades següents, en què tant Tito Vilanova com Martino van seguir comptant amb ell malgrat els fitxatges d’Alexis i de Neymar. Tot es va tòrcer, però, amb l’aterratge de Suárez, que va donar peu al famós trident conegut com a MSN, que, ara sí, va deixar Pedro com a suplent habitual. Arribat l’estiu, i amb un altre triplet sota el braç del qual no se sentia gaire partícip, l’extrem va demanar sortir. Abans, però, va deixar el seu darrer segell, a Tbilisi, fent el gol que va permetre que el Barça s’alcés amb la supercopa d’Europa. “No marxo per una qüestió de diners. El que vull és jugar i ser important, i això al Barça no podia ser. Me’n vaig amb el cap ben alt, ja que sempre ho he donat tot per aquesta samarreta, però també estic trist perquè aquí és casa meva”, va afirmar el dia de l’adeu Pedro, que després de negociar amb el United va decidir acceptar l’oferta del Chelsea.
Dos cursos i mig després, però, sembla que Pedro no ha acabat d’assolir allò que s’havia proposat, ja que mai ha aconseguit ser titular indiscutible amb els blues, amb qui, això sí, va guanyar la passada Premier. Ara, i per primera vegada en la seva carrera, l’extrem s’enfrontarà al Barça, el club en el qual va mostrar el seu millor futbol i on es conserva un gran record d’ell. “Serà una eliminatòria molt bonica i disputada. El Barça té un gran equip i Messi, el millor del món, així que haurem d’estar molt junts i aprofitar les ocasions”, va dir ahir el canari en una entrevista a Barça TV.
L’encaix impossible
Ben diferent és el cas de Cesc, un futbolista cridat a marcar una època al Camp Nou, però que mai va acabar de triomfar. Culer fins al moll de l’os, el maresmenc va fitxar pel Barça amb només deu anys, per formar part de la lleva més espectacular de la història del planter, ja que va compartir equip amb Messi i Piqué. Tot es va capgirar el 2003, quan Cesc va decidir marxar a l’Arsenal, un adeu inesperat que part de l’afició mai li perdonaria. A Londres, Fàbregas va seguir la seva estel·lar progressió, fins a erigir-se en el gran referent dels gunners. amb els quals disputaria 302 partits. En un Barça gloriós marcat pel seu centre del camp, era qüestió de temps que el nom de Cesc sonés amb força, i després de dos llargs estius d’estira-i-arronses, l’Arsenal va accedir al traspàs de Cesc al Barça a canvi de 34 milions. “No era fàcil confiar en algú que va deixar el club i sé que em demanaran molt”, va pronosticar el migcampista el dia de la seva presentació, en què va ser rebut per 35.000 persones, i no es va equivocar. Perquè malgrat un inici fulgurant en el qual va marcar cinc gols en set partits, Cesc mai va acabar d’encaixar en un equip en què el timó era cosa de Xavi, Iniesta, Busquets i Messi. Guardiola, de fet, va mirar de reinventar l’onze per donar-li cabuda, situant-lo en la posició de fals 9, però el fet és que la irregularitat de l’arenyenc va ser la nota dominant. “Sempre semblava que perquè jo hi era s’havien de canviar les coses”, va admetre Cesc poc després de marxar del Barça. Després de dues temporades en què el conjunt blaugrana va guanyar una lliga, una copa, una supercopa d’Europa i una altra d’Espanya, però, va arribar la nefasta campanya 13/14, la de Martino, en què el Barça va perdre la lliga a casa en l’última jornada. Un dels grans assenyalats d’aquell final de curs per oblidar va ser Cesc, que va entendre que el seu somni de triomfar al Camp Nou s’havia esquinçat per sempre. “Va ser una llàstima, però en els futbol aquestes coses passen. El Barça ha estat el club de la meva infància i sempre em sentiré orgullós d’haver-hi pogut jugar”, va afirmar Cesc el dia del comiat. Com en el cas de Pedro, va acabar fitxant pel Chelsea quan semblava que el seu destí seria el United.
I a Londres, tot i no haver assolit mai el nivell que va mostrar a l’Arsenal, Fàbregas ha tornat a ser un jugador important, peça clau en les lligues guanyades pels blues els cursos 2014/15 i 2016/17. Ara el maresmenc juga en una posició més endarrerida, com a director d’orquestra, càrrec que li aporta els galons que va perdre en el Camp Nou. A diferència de Pedro, aquesta no serà, ni de bon tros, la primera vegada que Cesc s’enfronti al Barça, ja que en la seva etapa a l’Arsenal ja ho va fer en quatre ocasions. “Serà especial, ja que sempre és maco tornar allà on et vas formar”, va manifestar ahir Cesc a Barça TV. “Serà molt difícil, ja que el Barça té un equipàs, amb el millor de la història [Messi] i el millor davanter del món [Suárez]. Nosaltres tenim un pla, però haurem de fer dos grans partits per superar l’eliminatòria”, va afegir.
Un enfrontament Chelsea-Barça, un dels grans clàssics del futbol modern, sempre està farcit d’al·licients i de records inesborrables. En aquesta ocasió, però, els dos grans protagonistes, encara que sigui en les hores prèvies, són Pedro i Cesc, dos futbolistes que, per molt que ara tinguin el cor blue, sempre tindran un espai també per al grana.
Notícies
Dijous,25 abril 2024
