La prudència es va imposar i Leo Messi va començar el partit contra el Sevilla a la banqueta. Era absurd arriscar des de l’inici amb l’argentí tenint en compte que dimecres la Roma visita el Camp Nou i que en l’horitzó hi ha partits importants en què el Barça es jugarà els títols. El d’ahir al Sánchez Pizjuán també ho era, perquè possiblement era la sortida més complicada que l’equip blaugrana havia d’afrontar en la lliga, però Valverde no se la va voler jugar des del principi. Messi havia viatjat amb la seva selecció, però no va participar en cap dels dos amistosos que l’Argentina va disputar durant aquesta última aturada, ni contra Itàlia ni en la humiliació contra Espanya.

En un primer moment, va semblar que podria jugar el partit del Wanda Metropolitano, perquè així ho va dir el mateix Leo i el seleccionador Jorge Sampaoli, però el dia del matx el blaugrana va notar unes molèsties als isquiotibials i tots els implicats van decidir que no valia la pena jugar-se-la en un duel amistós si això podia posar en risc l’estat físic del referent del Barça i també de la selecció argentina. Amb títols i el mundial en joc, ningú està per bromes.

Valverde li va dir que comencés a escalfar-se tot just començar la segona meitat, confiant que la seva aparició podria canviar el guió del partit, amb un Sevilla millor en actitud que s’estava imposant en el joc i en el marcador. Muriel va fer el segon gol sevillista en el minut 49, i en el 57 Messi va entrar al terreny de joc per Dembélé. Les seves dues primeres intervencions van convidar a l’esperança. En la primera, va fer una gran arrencada i va passar una pilota a Coutinho, que s’havia desdoblat per la banda dreta, però la seva centrada no va trobar rematador. I en la segona, es va associar amb Jordi Alba, però la centrada del de l’Hospitalet cap a Luis Suárez va ser massa llarga. Com si l’efecte no hagués durat més que una aspirina efervescent, Messi es va contagiar de l’espessor dels seus companys i, tot i que el Barça va millorar una mica, el Sevilla hauria pogut ampliar encara més el resultat si hagués estat més efectiu en els contraatacs. De fet, hauria pogut golejar. Messi va intentar fer un xut llunyà, que va marxar molt desviat, i va intentar combinar més d’un cop amb el seu millor soci a l’esquerra, Jordi Alba, però sense encert. En el minut 85, va signar una gran jugada individual fent diverses fintes abans de xutar, però la seva rematada la va enviar Rico a córner.

I llavors van arribar els últims minuts, d’autèntica bogeria. Luis Suárez va fer el 2-1 quan faltaven poc més de quatre minuts per al final i, tot just després, Leo Messi va certificar l’empat amb un xut ajustat des de la frontal de l’àrea del Sevilla. Ho van celebrar amb eufòria, conscients que s’havia salvat un punt en una nit fluixa del Barça. Però és que, quan Messi és al camp, tot és possible. No hi ha miracle que se li resisteixi, al Déu del futbol. I encara menys per Setmana Santa. L’argentí va salvar un punt que manté viva la possibilitat de fer història.