El Barça torna avui a l’estadi Olímpic de Roma, un recinte que li és de grata memòria ja que va ser aquí on l’equip liderat per Pep Guardiola va doctorar-se assolint un històric triplet i guanyant la tercera Copa d’Europa per a les vitrines del club després d’una exhibició davant del Manchester United de Ferguson i Ronaldo. L’estadi Olímpic romà no està, però, només carregat d’història per als blaugrana sinó que és un espai que reflecteix com pocs la convulsa història italiana del segle XX conservant, encara avui, bona part de la simbologia feixista amb la qual va ser inicialment construït.

L’actual estadi Olímpic, que no va ser batejat amb aquest nom fins que Roma va ser designada com a seu dels Jocs de 1960, va començar a ser edificat el 1927 en el marc de la construcció del conegut com a Fòrum Mussolini, un espai destinat a albergar un complex multiesportiu que pretenia ser la versió contemporània dels fòrums que els diferents emperadors havien alçat a Roma, establint així un paral·lelisme evident entre el règim feixista i l’Imperi Romà, en el qual Mussolini s’inspirava a l’hora de desenvolupar la seva retòrica nacionalista.

Aquest nou Fòrum Mussolini, ubicat al peu del Monte Mario, el més alt dels turons de Roma, lleugerament allunyat dels set que històricament han format el cor de la capital, responia a les directrius donades pel dictador al governador de la ciutat i que pretenien un desenvolupament urbà i arquitectònic de la capital italiana basat en la demolició d’edificis del centre històric i la construcció de nous espais caracteritzats per la seva monumentalitat.

Així, doncs, el 1932, coincidint amb la celebració del desè aniversari de la Marxa sobre Roma que va dur el feixisme al poder, Benito Mussolini va inaugurar el gran complex esportiu que comprenia l’Acadèmia Feixista Masculina d’Educació Física, l’estadi dels Marbres (decorat amb 64 imponents escultures de marbre blanc de Carrara que representaven atletes practicant diverses disciplines esportives i que havien estat ofertes per les diferents províncies italianes i que servia de camp d’entrenament per als alumnes de l’acadèmia), l’estadi dels Xiprers (l’actual Olímpic) i, a més, un majestuós obelisc, també de marbre de Carrara i de 17,5 metres d’alçada, amb la inscripció “Mussolini Dux” acompanyat, en el camí cap al principal estadi, de nombrosos mosaics exaltant el Duce i recordant fites històriques com la Marxa sobre Roma o l’expansió colonial de la Itàlia feixista cap a territoris com Etiòpia.

Símbol de l’ideal de l’esport que defensava el règim feixista, el Fòrum Mussolini va caure en desús durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Amb l’arribada de les tropes aliades a Roma, el recinte va ser utilitzat com a pàrquing per als vehicles militars aliats al temps que era batejat, després de la derrota del feixisme, amb el nom de Fòrum Itàlic.

Després de deixar enrere el règim de Mussolini i el conflicte bèl·lic mundial, Roma es va decidir a renovar el seu principal recinte esportiu amb l’objectiu d’optar a acollir els Jocs Olímpics, una cita esportiva que finalment arribaria a la capital italiana el 1960. Així doncs, després de diversos anys de reformes, el 1953 es va inaugurar el nou estadi, conegut amb el sobrenom d’estadi dels Cent Mil, degut a la seva capacitat, amb un complet programa esportiu que va consistir en un partit de futbol entre les seleccions d’Itàlia i Hongria i l’arribada al recinte de la sisena etapa del Giro que va unir Nàpols amb la capital italiana. Va ser a partir d’aquesta renovació que els dos principals clubs de futbol de la ciutat, el Roma i el Lazio, van instal·lar-se a l’actual estadi Olímpic que es va convertir en la seva llar compartida.

L’assignació dels Jocs de la XVII Olimpíada a Roma, en la sessió que el COI va celebrar a París el 1955 i durant la qual la candidatura romana va imposar-se a la suïssa Lausana, va plantejar un debat al voltant de la conveniència de retirar la simbologia feixista que encara quedava al Fòrum Itàlic. Finalment, però, els partidaris de mantenir tant l’obelisc com els mosaics presents al recinte esportiu van imposar-se als seus detractors argumentant que el manteniment d’aquests monuments servia per recordar “els errors i els horrors” de la història italiana del segle XX.

De fet, aquesta simbologia s’ha mantingut fins als nostres dies, i encara avui els espectadors que s’adrecen a l’estadi Olímpic contemplen astorats el monumental obelisc que honora el Duce de la Itàlia feixista. No en va, aquest és l’únic monument públic de la Roma actual que encara llueix el nom de Benito Mussolini, el protagonista principal del terror feixista que va regnar al país transalpí durant les dècades dels vint i dels trenta del segle passat.

Les consignes bel·licistes que poden llegir-se en alguns dels mosaics que encara decoren el Viale del Foro Italico, i que pregonen amb orgull que tenir molts enemics és també tenir molt honor (“Molti nemici, molto onore”, un lema popularitzat pel feixisme mussolinià), semblen encoratjar els molts neofeixistes que s’apleguen a les graderies de l’estadi Olímpic per animar tant el Lazio com el Roma, dos clubs que, tot i representar imaginaris contraposats, han acabat albergant a les seves tribunes els nostàlgics del règim del Duce, que, a l’igual que la simbologia feixista del recinte que els acull, malauradament no han desaparegut amb el pas dels anys.

Més enllà del feixisme, de la Segona Guerra Mundial o del renéixer d’Itàlia després d’aquest gran conflicte bèl·lic, l’estadi Olímpic ha estat testimoni d’altres períodes tràgics de la crònica italiana del segle XX. Sense anar més lluny, el 1993, el recinte de l’antic Fòrum Mussolini va ser escenari d’un intent d’atemptat fallit en el qual la Cosa Nostra, la màfia siciliana, va provar de fer esclatar un cotxe bomba al Viale dei Gladiatori al pas d’un comboi dels Carabinieri que havia realitzat les funcions d’ordre públic durant el partit que acabava d’enfrontar el Lazio i l’Udinese a l’estadi Olímpic romà. Només el mal funcionament del control remot que havia d’activar la bomba va evitar una tragèdia que hauria augmentat sensiblement la xifra de víctimes de l’onada d’atemptats de 1992 i 1993 protagonitzats per la màfia i que, entre d’altres, va posar fi a la vida dels jutges Falcone i Borsellino.

Un episodi que no va fer sinó augmentar la crònica negra d’un estadi Olímpic que és fidel testimoni de la Itàlia del segle XX. Un estadi que encara conserva la petjada d’un feixisme que, en un ja llunyà 1927 i per ordre de Benito Mussolini, va decidir iniciar-ne la construcció per instrumentalitzar l’esport al seu servei.