Puc no dir res. D’ara en endavant puc no dir res, i fer com si hagués oblidat tot el que he vist. Però no puc, admirat Martí. Vull escriure d’un tal Andrés Iniesta; segur que des del cel dels bons estàs al cas de tot.

Estimat Andrés; bon vent i barca nova. He volgut començar amb aquestes paraules del nostre estimat Miquel Martí i Pol, perquè tot el que has fet com a esportista queda dins l’imaginari dels amants del futbol, de la vida, i dels valors esportius; més enllà d’uns colors. Has ajudat en aquest trajecte, a vegades ple de sots i d’esbarzers, que suposa la recerca de la felicitat, moltes persones a ser millors i estimar més. Grans plomes han escrit sobre tu aquests darrers dies, i encertadament han glossat la teva magnificència. Qui escriu ara, ho vol fer d’una manera senzilla, com tu, i de com has guiat la teva cursa esportiva, trepitjant sense fer soroll, levitant amb les teves conduccions, i passades, patint en silenci les teves penes i pors, i gaudint com un nen dels teus èxits, que has convertit en els nostres. Sant Pau ja ho deia en una de les seves missives: l’atleta que ha superat una cursa d’obstacles aconsegueix la veritable corona. Et demano, com deia Martí i Pol, apressa tant com puguis el retorn, que la casa és molt trista sense tu... Fa tant temps que no trec la pols dels llibres. Sí, dels llibres, de les teves gestes esportives i humanes, que ens han captivat, totes et conduiran cap a l’eternitat. Un dia podré explicar al meu fill, que el seu pare havia vist un àngel de debò, volant per sobre de la gespa, que ell va convertir en sagrada; un valent que el dia més important de la seva vida va honorar l’amic desaparegut. Un àngel venia per dar-li alegria; se’n torna plorant, va dir el poeta català Cinto Verdaguer, has fet del futbol poesia, tot xiuxiuejant amb la pilota. Des de petit, comentaven, que tenies talent, lluitant ens has ensenyat a veure el futbol amb ulleres en tres dimensions, i el que és més difícil, sense necessitat de portar-les posades; les teves llàgrimes adolescents a la Masia, ara rellisquen pel nostre rostre.

Deia Aristòtil que les coses tendeixen al bé; el fi de l’home, doncs, rau en el seu propi bé. Què és allò que ens determina i ens fa millors? El bé, i l’hem d’aconseguir; no és una qüestió de desenvolupament del coneixement, sinó d’experiència i bona pràctica; arribar al bon ethos (caràcter) cultivant, i desenvolupant el millor d’un mateix, i la seva vessant social amb actes de fidelitat i donació. També s’havia de tenir sort, i dedicar-hi molt d’esforç, per forjar un caràcter virtuós. Doncs vet aquí, Andrés, que l’esforç, la senzillesa, la teva dimensió humana, i l’alegria que has transmès als altres, els companys, i els adversaris, t’han fet un home virtuós; aquesta ha estat la teva millor jugada. L’estimació, i les referències constants de gratitud vers els teus pares, que sovint has fet, han de ser un referent per al jovent. Mai has entès que la felicitat era cosa d’èxits, fama o diners, has descobert la teva humanitat actuant bé i cercant l’excel·lència; de ben segur has estat el culpable que molts joves no hagin embrutat els parcs públics i s’hagin format un futur. Ets un professor de pel·lícula. Oh, capitán, mi capitán! Escrivia Walt Witman: Oh, capità!, el meu capità! aixeca’t i escolta les campanes, aixeca’t, per tu s’ha hissat la bandera, per tu vibra el clarí, per tu multituds a les platges, per tu clama la munió, a tu es giren els rostres ansiosos.

Com deia Borges, les teves alegries, triomfs i èxits no són meus, però gaudeixo en veure’t feliç, en aquest comiat de futbolista, malgrat les llàgrimes, tots els que estimem l’esport t’hem arribat a estimar una mica més del que ja t’estimàvem.

El filòsof deia que ànima i cos no eren dues entitats separades ni oposades, l’ànima és la forma del cos. Andrés, la teva ànima sensitiva ha participat de la raó, i ha lluitat vers ella per fer valer més els teus sentiments; però has tingut la grandesa de saber equilibrar-les totes dues. Mai una declaració fora de to, mai una falta de respecte, sempre donant el millor de tu mateix; tot això t’ha convertit en un ésser virtuós, aquí és on rau el teu èxit més enllà d’un gol en l’últim minut.

No sabem el que pot donar de si un cos, diu una de les sentències més conegudes de l’ètica. No sabem de quina manera, ni amb quins mitjans, l’ànima mou el cos. L’únic segur és que l’objectiu del coneixement rau a convèncer-nos que no podem ser altra cosa que el que som; gràcies per tenir un ànima tan gran, penso que aquesta magnitud ha fet moure el teu cos, i de quina manera, senzillament metafísica.

“L’heroi, empès per una força sobrehumana, gira espatlles á sos enemics. Planta vora gades lo brot de taronger”, deia Verdaguer a L’Atlàntida; acabem amb aquesta referència per glossar la teva mare, gran protagonista de la teva existència, la que et rentava la roba i et feia el bocata per després de l’entrenament, i tant desconeguda en aquesta història. Dins d’un món convuls, ple de violència vers les dones, no hem de girar les espatlles, sinó marcar el millor gol, el que va fer la teva mare quan et va donar la vida. Cuida-la.

Bon vent i barça nova.