Barça

Andrés Maluenda

Advocat de Sandro Rosell

“Si no hagués estat president del Barça no estaria a la presó”

“A l’Audiencia Nacional li costa deixar anar les persones; volen acontentar la societat. En el cas de Rosell, a més, hi ha coses estranyes: feia dos anys que l’investigaven i no havien trobat res”

“S’hauria d’arxivar; la CBF no se sent perjudicada”

Que també tingui pendent el cas Neymar 2 ens perjudica; ens ho han reconegut per escrit
Rosell ha passat per alts i baixos. Primer era optimista, després va estar desesperat, i ara ha assumit la situació

Divendres va fer un any de l’entrada a Soto del Real de l’expresident del Barça Sandro Rosell, acusat de blanqueig de capitals i de pertànyer a organització criminal. Andrés Maluenda, l’advocat, explica com ha estat aquest any en presó preventiva i com es presenta el cas.

Sandro Rosell ja fa un any que està en presó preventiva. Això és una bestiesa?
Sí. I ja el van detenir en condicions peculiars. Ell era a casa i li va trucar un amic per preguntar-li si estava detingut. Va treure el cap per la finestra i va veure que hi havia tota la premsa, però la policia no havia arribat. Va estar dos dies a Barcelona, va declarar voluntàriament i posteriorment el van traslladar a l’Audiencia Nacional. El jutjat d’instrucció en va decretar l’ingrés a presó sense fiança i fins avui. Hem sol·licitat moltes vegades la llibertat amb fiança, amb altres condicions i ni la fiscal, ni la jutge ni l’Audiencia ens ha permès mai cap possibilitat de modificar aquesta situació.
Vostè, per la seva experiència com a advocat, com ho valora?
Estem comparant dos fets que és interessant analitzar. El primer és com estem modificant la presó preventiva abans d’un judici. Fa anys hi havia una sensació d’impunitat molt important en la societat. Tothom delinquia i ningú entrava a presó. I els darrers anys aquesta situació s’ha vist modificada. Els jutjats han volgut acontentar una mica la societat i cada vegada que s’ha vist esquitxat algun personatge famós l’han ingressat a presó alterant les normes i la llei d’enjudiciament criminal. Hi ha d’haver-hi tres requisits: que hi hagi indicis, que sigui delicte greu i que es persegueixi una finalitat. És veritat que les finalitats són molt ambigües; el risc de fugida, la reiteració delictiva o la destrucció de proves. S’ha de fer una reflexió important perquè l’any 2018 hauríem de ser molt més capaços d’assegurar la presència d’un ciutadà en un judici sense necessitat de tenir-lo en una cel·la de tres per tres tant de temps.
I el segon fet?
En el cas del Sandro, s’ha ajuntat que veníem de dos anys d’investigació de la fiscalia en què es va fer una investigació de 360 graus respecte d’ell. Se li va investigar tot, com a president, com a empresari, en el món privat, a Espanya i a l’exterior. Ho van analitzar tot, els contractes de patrocini, la relació amb el Barça, els seus actes com a president. I de sobte van veure un contracte del 2006 a Brasil amb una entitat privada. Això, en el 99,9 per cent dels casos, Espanya no té cap interès a perseguir el que ha passat fa dotze anys en un país estranger entre entitats privades. I a més, que el Brasil no ho investiga. El Senat va fer un informe i va resultar favorable a Rosell. I es van quedar només amb aquest fet i el van detenir. Durant aquest any hem qüestionat molt tota la investigació i hem demostrat que els fets no són delictius. Tinc la sensació personal que a l’Audiencia Nacional li costa deixar anar les persones. El que plantegem nosaltres és la llibertat, però la realitat de l’argument serveix per a l’arxivament de la causa. Ha de sortir perquè els fets no són delictius. Repeteixo. Demanem la sortida, però el que s’ha de fer és arxivar el cas.
Sempre es diu que la justícia és lenta. Un any d’instrucció és massa en un cas com aquest?
És una pregunta que ens fan molt als penalistes però no és de fàcil resposta. La llei, per una reforma del 2015, diu que la instrucció ha de durar sis mesos, però la llei permet una pròrroga de 12 mesos i de 18 mesos més, així que feta la llei feta la trampa. Una instrucció com aquesta podria perfectament durar un any. No és exagerada sempre que hi hagi una celeritat de la jutgessa.
I no existeix?
En el nostre cas, no. Nosaltres intentem imprimir celeritat però ells no. A un testimoni que havia de venir a l’octubre la jutgessa el cita per al març. Hi ha una comissió rogatòria que està pendent de complimentar-se. Nosaltres diem que s’exigeixi a les autoritats del país, en aquest cas el Brasil, perquè la faci i la jutge diu que no, que ja s’ha demanat i ja està. Si això no passa, tenim dues opcions: o posem la persona en llibertat perquè no podem sotmetre’l a una privació de llibertat per la lentitud d’un tercer país, o dos, imprimim celeritat i no deixem d’enviar recordatoris cada setmana. El que està clar és que quan tens una persona a la presó, la llei t’obliga a tractar-ho de forma preferent i amb urgència. I això no ho hem vist en cap moment perquè consideren que Sandro Rosell està pagant una pena anticipada. Però això està prohibit. Això ho haurà de decidir el jutge en el judici, no la persona que investiga els fets.
Han demanat el trasllat a una presó de Catalunya?
Sí, també. Vam demanar el trasllat cap al mes de gener. Demanar el trasllat sempre significa assumir que no sortirà de la presó i mai ens hem volgut donar per vençuts, per això ens va costar demanar-ho. Però la llei permet que els presos estiguin a prop dels seus domicilis per un accés de les famílies i dels advocats. L’argument que et poden dir per denegar-ho és que el senyor ha d’estar a prop del jutjat perquè el necessiten per donar explicacions sobre fets. Però en un any no ens han citat mai. Ens van dir que el pres havia d’estar a disposició del tribunal i ens ho van denegar.
Demà els han citat a declarar.
Sí, el Sandro, el Joan [Besolí] i un tercer investigat. No deixa de ser curiós que quan vam interposar l’últim recurs d’apel·lació i estàvem bastant confiats perquè hi havia elements nous, va aparèixer un informe de la policia que deia que l’expresident de la CBF ens havia fet un préstec de cinc milions d’euros i que l’havíem tornat. Sospitaven que era un acte de blanqueig. Estan venent informació antiga com si fos nova perquè aquest préstec ja estava previst en l’informe de maig del 2017 que va servir per detenir Rosell. Ja va fer una declaració sobre aquest préstec i va donar explicacions. Un any després apareix la policia i diu que ha descobert un préstec. Home, no, això atempta contra el sentit comú. Ja hi donarem resposta, però és una irregularitat dins de l’actuació policial. I la jutge diu que ha de declarar. Aquí ningú posa sentit comú.
I el judici, saben quan es podria celebrar?
No, perquè va canviant el criteri de la jutge. Quan a l’abril ens va denegar la petició de llibertat va dir que ja s’estava acabant la instrucció, com volent dir que estant tant a prop de judici no el deixaria anar. Pots compartir-ho o no, però és un criteri. Però resulta que durant aquests 15 dies ha aparegut un nou informe de la policia, citen de nou Sandro Rosell, han enviat una comissió rogatòria a Suïssa i, per tant, amb l’argument que s’estava tancant l’han mantingut a presó i un cop tancat han reobert la instrucció. És un gir sorprenent.
Tornaran a demanar la llibertat o ja no tenen esperances?
Ho hem demanat onze vegades i sempre, la fiscalia, el jutjat i la sala ens han dit que no pel mateix motiu. Els fets són greus i hi ha un risc molt alt de fuga. Podem qüestionar-ne un dels dos. El primer, que els fets són molt greus, però a maig de 2018 no estem igual que el 2017 perquè han vingut les dues entitats privades i han dit que no en van resultar perjudicades. Que van fer una investigació interna i no se sentien perjudicades. La CBF ha dit que no li consta que pagués a Teixeira. Ha dit que Rosell es va guanyar els diners, la gent que va pagar a Sandro està molt contenta amb la seva actuació. És surrealista, la situació. Una instrucció és dinàmica, has d’anar actualitzant-la. Han vingut dos testimonis que han dit això, hi ha documentació que acredita que les coses han passat com deia Sandro Rosell. Però la fiscalia no ho actualitza. Hi ha escrits de maig del 2018 que són copy paste del 2017. En l’última resolució, el fiscal deia que la CBF era perjudicada quan el 19 d’abril vam aportar un certificat de la CBF dient que no havia estat perjudicada. Al revés, beneficiada.
I el risc de fuga?
Això és un pronòstic de futur i és una percepció que té una persona sobre una altra. Això són feelings, percepcions i sensibilitats. A peu de carrer es pot pensar que Sandro Rosell, que ha viscut per tot el món, que no és veritat, perquè només ha viscut al Brasil, però sí que s’ha mogut per tot el món, que és diferent, pot emprendre una fugida i viure com a fugitiu perquè té milions a l’estranger. Això són afirmacions alegres que es poden fer a peu de carrer, però que han de contenir un rigor jurídic quan es posen en un paper amb el segell de l’Audiencia Nacional. Si pot fugir, ens hauran d’explicar que té la capacitat per fugir. Ens hauran de dir si surt en pastera, en helicòpter, si s’ha detectat que la família està preparant la fugida en cas de sortida, si té un contacte a l’exterior. També van dient de manera alegre que té quantitats milionàries a l’exterior. Això ho pot pensar algú del carrer, però el que sí que són fets provats és que té 30 milions bloquejats a Espanya i això, per a mi, ja és un incentiu per quedar-te. I segon, vostè m’ha de dir on tinc aquests diners, no em pot pressuposar una fortuna sense tenir-ne cap indici. Ens n’han presentat, de Qatar i de la Xina, però nosaltres hem aportat documents i tenim certificats negatius. A mi el que m’emprenya d’aquest procediment és que nosaltres anem amb certificats, documents i testificals i ells venen amb interpretacions i suposicions. Això és inadmissible.
Quin és el proper pas que han de fer?
Després de la declaració de demà, el següent pas és treballar molt, ser imaginatius en la manera com es pot acreditar que una persona no fugirà, perquè realment sobre el fons de l’assumpte poc més podem fer. Hem aportat documents de la CBF en què deia que no se sent perjudicat, un altre del grup àrab en què diu que ha pagat a Sandro Rosell per la seva feina, Ricardo Teixeira sempre ha negat rebre comissions, el contracte aquest que s’està discutint es va renovar el 2012 sense la intervenció de Rosell. Ara hem de demostrar que Sandro i Joan Besolí no fugiran.
Amb Joan Besolí tampoc no s’han portat gaire bé.
Joan és ciutadà andorrà i té la família i viu a Andorra, que no és un país estrany. El fill de Joan va tenir un accident dies abans de la detenció i es va quedar en cadira de rodes. Va anar a la Guttmann a Barcelona i quan el van detenir i van demanar la presó, Pau Molins, que és qui va defensar en aquell moment la situació de presó, va dir: “Escolti, la doctrina, la jurisprudència. entenem que una persona no fugirà quan té molt a perdre fugint.” A mi em sembla un abús pensar que una persona amb un fill que als 20 anys s’ acaba de quedar paralític i que està debatent-se si es quedarà paralític tota la vida o una temporada, agafi i li doni per fugir del país. Hi ha vegades que s’aconsegueix l’arrelament explicant que té marit o dona, o fills o una feina estable. I a mi aquest fet em sembla hiperqualificat. Però no només el van posar a presó aquell dia sinó que quan hem seguit anant discutint la situació, ens han arribat a dir que com que li havien posat una balisa a sota el cotxe, que el cotxe havia anat i tornat d’Andorra a Espanya i que ell a la Guttmann hi havia estat poquets dies. No només et diuen que et quedes a presó sinó que a sobre et diuen que ets mal pare i que no tens sensibilitat pel teu fill que s’acaba de quedar en cadira de rodes. Vam haver d’explicar que el cotxe anava i tornava perquè un dels dos pares s’havia de quedar a Guttmann i l’altre amb els seus fills menors d’edat a Andorra. Els pares s’anaven rellevant. Els trenta dies previs a la detenció Joan Besolí no va estar amb el seu fill només quatre dies. Vam arribar a obligar el seu fill, que ha anat a Soto del Real en cadira de rodes, que escrivís una carta a la senyora Lamela.
Creu que el fet d’haver estat president del Barça perjudica Rosell?
Si no hagués estat president del Barça no estaríem aquí. Això es pot dir ben clar. Aquí som un despatx especialitzat en dret penal i és difícil de veure, de fet no ho hem vist mai, que Espanya estigui investigant un ciutadà espanyol per uns negocis en un país estranger entre dues entitats privades que diuen no ser perjudicades. Se’m fa estrany pensar que si Sandro Rosell fos cambrer, advocat o periodista, estaria investigat.
El fet que tingui una causa pendent com el cas Neymar 2, el perjudica o no hi té res a veure?
El perjudica clarament perquè ens ho han dit per escrit. Ens ha passat una cosa interessant en aquest procediment perquè cada cop que utilitzem un argument defensiu el converteixen contra els interessos de Sandro. En el primer recurs vam dir: “Miri si no hi ha risc de fugida, que aquest senyor, que està a les portes d’un judici en què li demanen unes penes de presó importants pel cas Neymar, és a casa seva.” Si ha mantingut aquesta situació en llibertat i ha anat a declarar sempre que li ho han dit, ha contractat un advocat i s’està defensant i anirà a judici pel seu propi peu se’ns fa estrany que ara digui, la mateixa fiscalia, que hi ha un risc de fugida altíssim. És complicat d’entendre, però ens van dir: “És precisament per això. Perquè ara té el procediment del cas Neymar i aquest altre. I ara sí que fugirà.” Girar la truita sempre es pot girar. També hi ha una altra qüestió i és que a l’Audiencia Nacional li pugui interessar afrontar el judici del cas Neymar, previst per a finals d’aquest any, amb Sandro Rosell en presó. I això és molt preocupant, perquè vas a un judici que no té res a veure amb l’altre, emmanillat i amb dos policies al costat, mentre que els altres imputats hi van pel seu propi peu. Aquesta imatge és nefasta i al jutge el pot condicionar.
Com està Sandro Rosell?
Amb alts i baixos. Ell ha passat tres etapes. La primera molt optimista perquè creia que ho podria acreditar i això dona tranquil·litat. Ho hem acreditat però el criteri de la fiscalia, de la jutge i de la sala d’apel·lacions no ha canviat en absolut. La següent etapa va ser de desesperació absoluta, perquè hi ha un moment que no pots aportar més coses i el criteri no canvia. I veus que això es complica molt. Va passar uns mesos molt durs. I ara estem en una tercera etapa que és d’assumir la situació i ser creatius, donar voltes a les coses i que surtin coses noves. Estem pencant molt i quan ell veu que fem feina i canviem estratègies li dona ànims perquè veu que no ens rendim. No ens hauríem imaginat mai que amb aquests fets estaria un any a la presó. Estem en l’etapa de pencar i pensar que en algun moment trobarem la justícia que no estem tenint.
I la família?
La família, aquesta desesperança, si els ho preguntéssim, crec que està en un cinquè o sisè lloc. S’hi han adaptat. O més ben dit, els han obligat a adaptar-se a la situació, a fer 1.200 quilòmetres cada cap de setmana i a patir tot el que patim quan rebem resolucions que entenem que són injustes. Crec que tots hem passat per les mateixes etapes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)