De totes les que he tingut, és la proposta amb què m’he sentit més identificat. He sentit la confiança en mi com a jugador i em van presentar un projecte que m’agrada. Buscava també això, un projecte.

Les sensacions van ser molt bones en tots els aspectes. Vaig poder conèixer la ciutat, l’estadi, la ciutat esportiva... I em van rebre molt bé. Saps que el Barça mobilitza a tots els nivells, però et sorprèn una mica que a l’altra punta del món també hagis arribat a la gent.

Espero gaudir-ne i continuar formant-me, com a futbolista i com a persona. Vull enriquir-me més enllà que com a jugador i crec que també serà una experiència molt bona per a la meva família. Em venia de gust perquè sentia que a Barcelona m’havia espremut al màxim i necessitava il·lusionar-me amb altres coses.

La predisposició del seu president hi ha tingut molt a veure. M’ha fet sentir important, ja que amb mi no només volen que el club creixi; volen que el país creixi futbolísticament i també la lliga.

En principi, no. No n’hem parlat. Jo continuaré sent futbolista, tenint la responsabilitat d’ajudar el Vissel Kobe a complir els seus objectius. És una responsabilitat. Tothom n’estarà pendent, no he anat allà a passar l’estona.

Encara no del tot, la veritat. A vegades encara penso que soc al Barça. Suposo que el fet de no haver-me incorporat al nou club hi té a veure. Jo em quedo amb el comiat, la manera com en vaig gaudir i el fet que tothom va estar al meu costat.

Possiblement, sí. No he deixat de plorar des del dia de Roma. Allà ho vaig fer per haver estat eliminats, però després va venir la final de copa, era la meva última final, veure com les dues aficions cridaven el meu nom, la roda de premsa, el comiat institucional, l’últim partit, quan després de ser substituït tot l’estadi va corejar el meu nom durant uns quants minuts. També he plorat a casa, veient vídeos. Adonar-te que s’acaba és molt emotiu.

Tots els moments han estat intensos i emotius. Tots han estat diferents. La final de copa la recordaré sempre, l’última final amb el meu club i va sortir com va sortir. Si m’he de quedar amb un, possiblement l’últim partit. Per haver estat al Camp Nou, amb l’afició, per haver acabat a la gespa, allà on tantes vegades he estat futbolista. Tot ha estat com un somni. Si un dia hagués imaginat el que volia, hauria escrit el que ha passat.

La veritat és que no. No hi ha paraules per descriure tot el que he sentit. Ho portaré sempre molt endins perquè és molt difícil d’aconseguir tant respecte.

No he mirat de fer res especial per aconseguir-ho. Jo he mirat de mostrar-me sempre com soc i he mirat de fer les coses com crec que són correctes. El que he intentat és transmetre uns valors positius, els que em van ensenyar els meus pares. He intentat ser una persona, més que un futbolista, en un món que és complicat.

Segur. He tingut la sort de guanyar tots els títols possibles i diverses vegades, però l’estima de tothom és molt difícil d’aconseguir. No tinc un qualificatiu per expressar el que he sentit tots aquests dies.

Molts records. Tota la vida. Tot el que has viscut. Saps que no el trepitjaràs més. Volia un últim moment amb el meu estadi, amb la gespa on he jugat tantes vegades i on tan bé m’ho he passat.

Tot el dia va ser molt emotiu. Saps que tot ho fas per última vegada. L’última vegada que trepitges la gespa, que passes pel túnel de vestidors, l’última dutxa, sol i amb tots els records. Me n’havia fet la idea, però quan arriba el dia, les emocions et superen.

Ho tenia molt marcat. Tenia molt present l’anterior temporada, que no va ser bona ni individualment ni col·lectiva. Quan va començar aquesta, tenia senyals que podia ser l’última i em vaig proposar que, si havia de marxar, ho havia de fer amb millors sensacions. Suposo que això ha ajudat que sortís una bona temporada.

Quan vaig renovar ho tenia al cap, però no era definitiu. El club va confiar en mi quan els vaig dir que només continuaria si estava al 200%. Pot semblar estrany per com ha anat l’any, però sento que he de marxar. Jo em conec i el meu cap em diu que seria molt difícil estar un altre any al nivell que mereix el Barça. No em puc trair.

La vaig anar meditant. Setmanes abans de l’eliminació de la Champions ho vaig comunicar al tècnic. El sentiment que tinc és que no pots més i veus que necessites un canvi.

Sí, possiblement va ser a mitja temporada. Vaig començar a pensar-ho, però vaig decidir anar meditant-ho per veure si es confirmava el que sentia. Jo marxo tranquil perquè sé que és el millor per a mi i per al club.

Home, aquest any podria haver decantat la balança cap a l’opció de quedar-me. Però realment el cos em demanava marxar. No ha estat una qüestió de guanyar títols, de ser més o menys protagonista. No m’he vist amb la força necessària per continuar. M’encantaria que em quedessin deu anys més, però no és així.

El Barça és i serà la meva vida. Ho ha estat tot per a mi. Jo no seria qui soc sense el Barça. Això ho tinc molt clar. El Barça ha estat molt important per a mi i per a la meva família. Quan vaig arribar, només tenia al cap triomfar en el Barça i ho he aconseguit. La meva vida esportiva a l’elit l’he fet tota en el Barça. Em sento molt orgullós que hagi estat així.

És difícil escollir-ne un perquè n’hi ha hagut molts. El gol de Stamford Bridge, tots els títols que hem guanyat, però em quedo amb el dia del debut contra el Bruges. Des dels dotze anys, havia viscut veient l’estadi, el veia des de la Masia, somiant debutar algun dia en el primer equip. Aquell dia fas realitat el somni. Tant aquell dia a Bruges, com el partit contra el Recreativo del dia de Reis perquè va ser el primer al Camp Nou.

Tot el que vam viure amb la malaltia de Tito Vilanova i la seva posterior desaparició. Van ser moments molt durs. Allò i el tram entre el 2009 i el 2010 que ja he explicat diverses vegades. Vaig tenir moltes lesions. No sortia d’una i n’arribava una altra. I vaig perdre un gran amic com Dani Jarque. Ho vaig passar molt malament i vaig necessitar ajuda. Gràcies a aquesta ajuda, vaig poder recuperar-me.

El de Stamford Bridge és molt important per tot el que va representar, per tot el que va significar per al club i també per a mi. Com a valor simbòlic també em quedo el de la final de copa contra el Sevilla. Per haver estat l’últim i per com va ser.

El Barça sempre aspirarà a tots els títols. Ha estat una llàstima que les tres últimes temporades ens eliminessin massa aviat en Champions quan hem tingut plantilla per aconseguir avançar molt més en la competició i arribar a més. Crec que s’ha de tenir encert en els fitxatges i saber a què vol jugar l’equip i el club. No apartar-se mai de la filosofia que ha fet gran aquest club. I s’ha de fer bona feina al planter. El Barça ha de comptar sempre amb el planter.

Ell ha de ser el pal de paller. Amb ell és més fàcil arribar als títols. El que cal fer és envoltar-lo dels millors jugadors. Aquesta recepta no fallarà perquè ell no falla mai.

M’agradaria molt. M’agradaria poder ajudar a transmetre d’alguna manera tot el que he viscut i com ho he viscut. Com entenc el Barça i el que vol aquest club, però ja ho veurem. De moment, espero encara jugar uns quants anys més a futbol. Després m’agradaria treure’m el títol d’entrenador i després ja es veurà com i on puc encaixar.