“El van detenir el 23 de maig i va passar a disposició judicial el 25 de maig. Li atribueixen dos delictes: blanqueig de capitals i organització criminal transnacional. És a dir, que s’ha produït a diversos llocs del món, no a Espanya. El que trobem a faltar és que ens diguin quin és el delicte precedent. És a dir, el blanqueig de capital consisteix en un delicte que ve donat per la comissió d’un delicte antecedent. Tu has comès delicte i amb els fruits d’aquest delicte blanqueges els diners incorporant-los al mercat legal. Per tant, hi ha dos moments: el de la comissió que es produeix el primer delicte i un segon en què introdueixes aquests diners d’origen il·lícit en el mercat lícit. Nosaltres plantegem: està molt bé que t’atribueixin dos delictes, però quin es el delicte d’origen? Ens diuen que el 2006 es va produir un contracte, en què va mediar Sandro Rosell, entre la selecció brasilera i una multinacional àrab que es dedicava als drets de retransmissió futbolístics. Es genera un negoci molt interessant no només per a la selecció brasilera sinó també per al client que representava. El contracte era d’explotació de partits amistosos del 2006 al 2012. I el 2012 la selecció brasilera renova aquest contracte perquè n’estan encantats. La visió que té l’Audiencia Nacional és radicalment oposada. Ens diuen que Sandro Rosell va aparèixer allà com si fos un tercer que no té res a veure amb el món del futbol ni amb el màrqueting esportiu i que va aparèixer allà per cobrar unes comissions de la multinacional i donar-les al president de la CBF. Això està negat per la selecció brasilera, pel seu president en aquell moment i pel president d’ara, per la multinacional àrab, que diu que no ha pagat comissions sinó que ha remunerat Sandro Rosell per una feina realitzada. I finalment ens diuen que les comissions que es van pagar al president d’aquella època es van produir el 2006 i que Sandro va rebre la seva part de les comissions, el 2011, quan era president del Barça, venent-se una empresa de màrqueting esportiu, incorporant les comissions que li correspondrien per aquella operació. Això era el dia 25 de maig del 2017. Els últims dotze mesos hem acreditat que la selecció brasilera no té cap perjudici sinó beneficis per la intervenció de Sandro Rosell, que era un intermediació real. La multinacional àrab diu que efectivament es va produir aquest contracte. La persona que va comprar l’empresa de Sandro diu que ell la va comprar realment i que la va dirigir. Que això es va produir d’una manera transparent, no només davant dels fiscals i de tots els controls bancaris ordinaris en els països on s’han produït, sinó també a l’Agència Tributària. Per tant, ens trobem amb una situació jurídica una mica surrealista. La segona qüestió és quan els demanem pel delicte antecedent d’aquest contracte. O sigui, que ens diguin quin delicte ha comès l’any 2006 mediant en aquest contracte. No ens l’identifiquen, però som nosaltres a instància de la defensa que diem, miri, potser vostè pot anar per una administració deslleial del seu president però la CBF diu que no té perjudici. Si va per un malbaratament de cabals públics, o sigui, que la CBF sigui pública i per tant s’hagin pagat comissions a un funcionari. I certifiquem que la CBF és una entitat privada. I tercer: que s’hagin pagat comissions i això seria constitutiu de corrupció entre particular i ni al Brasil ni a Espanya en aquella època era delicte. Qüestionem el delicte antecedent i per això donem tanta importància al fet que per parlar de blanqueig ens han d’acreditar el delicte previ. Nosaltres durant aquest any ens hem dedicat en cos i ànima a desbaratar aquesta tesi i ho hem aconseguit. D’aquí ve la sorpresa que això no tingui la seva recompensa, que hauria de ser necessàriament la llibertat de Sandro Rosell.”

“Psicològicament esgota. Però l’única forma de passar-ho és enfrontar-t’hi dia a dia. Cada dia et lleves i saps que tens la consciència tranquil·la, que algun dia tot quedarà clar. És afrontar el dia a dia, ajudar en tot el que es pot i donar ànims al meu marit. I ell me’ls dona a mi també.”

“Ells diuen que hi ha un elevadíssim risc de fugida i contra aquesta afirmació, nosaltres els hem dit el següent. Primer que no fugiré perquè segurament el que faré serà afrontar aquest procediment perquè veig que tinc moltíssimes possibilitats de sortir-ne absolt. Segon, que ell hagi tingut negocis a l’exterior o hagi viscut fora no vol dir que hagi de fugir, deixar la família i l’arrelament a Barcelona. Tercer, que té tot el patrimoni bloquejat, més de 30 milions d’euros. És un bon motiu per quedar-te i defensar-ho. I quart, ens diuen que té una fortuna a l’exterior, però no han aportat ni un indici que hi ha un cèntim fora d’Espanya. És una excusa. Els interessa tenir aquest senyor a la presó pels motius que sigui.”

“Tot és tan incomprensible que hi ha un moment que penses que serà que sí, que sortirà. Però quan veus les respostes que no casen, que tiren pilotes fora, que no contesten el que diem i tot el que ha explicat l’Andrés, sincerament a la sisena ja pensava que seria el mateix que a la cinquena, la setena igual que la cinquena... Segueixo pensant que no hi ha cap intenció, el que em pregunto és per què? He perdut una mica l’esperança, veient la situació general, la situació del país i com actuen, és complicat .”

“És molt familiar. Sempre està per les seves filles, per tota la família. Sempre venien tots a dinar a casa els diumenges. Com vols que fugi? Jo moltes vegades li dic que quan parlin amb els jutges els diguin que si fuig, m’agafin a mi, que hi vaig jo. Que no m’importa. Mira si n’estic, de segura. On volen que vagi sense res? Ell si no té la família no va enlloc. Abans podia fer molts viatges però sempre estava aquí. Tothom a la família és així. Jo de vegades també he anat de viatge, però sempre estem aquí. Per què no està aquí, a Barcelona, quan ho hem demanat tantes vegades, tot el que representa per a nosaltres. Jo quan torno d’allà estic dos o tres dies que dic que em deixin reposar tranquil·la, que he d’assimilar-ho tot.”

“És impossible que en Sandro pugui fugir perquè el coneixen a tot arreu. Allà on viatgem el coneixen. On vols anar, llavors?”

“Jo puc entendre que la jutgessa pugui sospitar que aquest senyor té molts diners, que té contactes, però ho hauria d’acreditar. On són aquests diners? No en té. L’acusació és qui ho ha de demostrar, perquè nosaltres no podem demostrar un fet negatiu. Com puc demostrar que en Sandro no fugirà? És impossible. En tot cas, vostè pensa que pot fugir a Qatar, doncs li treu el passaport. Per anar a Qatar es necessita. És així de senzill. És una mesura que ja impediria la sortida d’Espanya a no ser que hi anés nedant. Vull dir que és impossible. Per què no fan unes presentacions com fan a tothom? Per què no dicten una fiança, o una polsera de control telemàtic? Ho poden fer. Per què no ho fan?”

“És un greuge comparatiu absolut. Puc posar mil exemples, patents i recents. Parlant d’un cas similar de federacions esportives. El president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel María Villar, va estar-hi una setmana. Va quedar lliure per l’Audiencia Nacional, perquè és la federació espanyola, hi ha un perjudici a Espanya, és una institució espanyola, i el de Sandro és una federació estrangera, a Espanya no ha passat res, no té caràcter públic, no té diners públics, resulta que no reclama i diu que gràcies a l’acció de Sandro Rosell van guanyar diners. A què estem jugant? Això és una administració de justícia seriosa? Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, amb diners públics reconeguts que s’han trobat a fora en un paradís fiscal i són diners públics, va estar-hi no sé si va arribar a sis mesos i està en llibertat amb una fiança de 400.000 euros. La dona de Bárcenas, ja condemnada a quinze anys de presó va estar-hi vint-i-quatre hores, el temps de presentar la fiança.”

“D’això en diuen justícia? Jo no entenc aquesta justícia. Que m’ho expliquin d’una altra manera perquè això no ho és. Aquí hi ha una altra cosa, que no sé què és. No ho puc entendre. Això que havien comentat d’haver estat president del Barça, segurament si no ho hagués estat no seria allà. Però s’ha d’entendre. Per a ell des de petit el Barça ha estat la seva bogeria. Tot per defensar el Barça. Però tot això no ho entenc. Mai vol fer mal a ningú. Procura no fer-lo perquè a vegades un mateix, sense adonar-se’n, pot fer mal, però no entenc tot això. A vegades em faig una mica d’embolic perquè aquesta situació no la puc arribar a entendre. Per què està així un any? I sense judici!”

“Sense judici, aquest és el drama. Si has de tenir una persona tancada perquè és perillosa mentre arriba el judici, doncs l’has de tenir vigilat i controlat perquè està fent coses. Has de pensar en aquella investigació fins que tinguis totes les proves i arribar a la fase del judici. Això és l’habitual, però resultat que aquest cas ja venia precuinat, ja estava tot fet dos anys abans de la detenció. Aquest cas comença el juny del 2015 amb una comissió rogatòria que envia l’FBI i això, a esquenes de Sandro Rosell, ho investiga la fiscalia i la UDEF i la Guàrdia Civil. Al cap de dos anys quan ja tenen recollides totes les proves, fan la querella, fan la detenció, ho judicialitzen, la jutgessa Lamela acorda la detenció, després la transforma en presó i encara hi som a dins. Però durant aquest any de presó no s’ha fet res, perquè ja estava tot fet. Llavors, per què no hem anat a judici?”

“Van anar a Madrid amb un cotxe com blindat. La policia condueix i el pres va al darrere, tancat tot i sense visió de l’exterior. Només hi ha una finestreta on veus el conductor. Van tenir un accident que no va anar mes enllà, però l’ensurt va ser impressionant. Sembla que va ser per un atac epilèptic del conductor. Ells es van posar a cridar i el company va agafar el volant com va poder i van anar a parar al voral.”

“Hi ha una visita setmanal de 40 minuts que és la del locutori, a través del vidre. Aquesta visita és una mica desagradable perquè no sempre van bé els telèfons, fer 1.200 quilòmetres per estar 40 minuts parlant a través del vidre és dur. Però ens donem ànims. Després hi ha el vis-a-vis familiar que és una vegada al mes i la trucada diària de cinc minuts.”

“És molt difícil. Per què és allà? Ni ell ho sap ni jo tampoc. És molt difícil per mi centrar-lo allà. Per què l’hem d’anar a veure allà, què ha fet? Jo no veig que hagi fet res dolent. Quan arribo allà no sé què dir. Simplement ens abracem, la majoria de les vegades ens posem a plorar. Però per què tot això? Quina raó hi ha? M’agradaria saber quina raó hi ha. Les persones tenim defectes i tenim compliments. Una persona perfecta? No ho és, alguna cosa deu haver fet, però no dolenta, simplement com tothom. Però ell no ha fet res. Jo l’he criat i en Sandro no ha fet res que no hagués de fer. N’estic segura. Diuen que fugirà. On?”

“Físicament està bé. Molt més prim, però això no és dolent. Menja menys. Fa exercici cada dia que es pot i això el manté bé físicament. Psicològicament és una persona forta que sap adaptar-se a tot tipus de situacions però lògicament durant aquest any hi ha moments per a tot. Especialment quan ens neguen la llibertat. L’hem demanat deu vegades. Quan te la neguen, passem uns dies molt durs i ens deixa tocats.”

“És una persona forta i ell mateix troba l’excusa per aixecar-se i lluitar. Ell té il·lusió de sortir i estar amb els seus. Li donem suport en reunions de 40 minuts a través de vidres i un telèfon. És dur, i més després del viatge i quan marxes i penses que ell es queda. Assumir-ho no és fàcil, i més quan t’han explicat el cas. Perquè el primer dia que passa tot et preguntes què ha passat? El meu germà ha fet alguna cosa? I quan veus el cas i que el perjudicat no és perjudicat i que no ve a reclamar, que el govern espanyol i en la seva extensió l’Audiencia Nacional defensa els interessos d’una empresa estrangera i privada i va en contra d’un ciutadà espanyol quan els diners que han entrat han pagat impostos... Ja m’explicaràs quin és l’interès nacional sobre aquests fets del 2006...”

“Estic molt orgullosa d’elles per com han reaccionat. Els he dit que la seva obligació durant aquest temps és tirar la seva feina endavant, seguir amb els estudis i donar el màxim de bones notícies al seu pare, que és el que necessita. Alegria per part de les seves filles. I això és el que han fet. Han estudiat molt fort. Han tingut èxit en els estudis. Continuen fent esport i estan amb les amigues, que també les ajuden molt. Hi ha moments que ploren i o passen malament, però ens anem ajudant .”

“És una vida molt rutinària. Cada dia és igual. És sempre llevar-se a les set, han d’arreglar la cel·la, netejar-la i deixar-ho tot ben endreçat perquè hi ha control. Entre en Joan i ell ho netegen tot. Després esmorzen i després crec que hi ha pati. Hi ha dies que al matí poden anar al poliesportiu a fer esport. A ell li agrada córrer i l’esport que fan allà és raquetbol. Quan tornen, una mica de biblioteca i després a dinar. A la tarda s’ha d’estar una estona a la cel·la i després tornen a sortir. A les tardes, a vegades, té visita de l’advocat, o dedica temps a la lectura i l’escriptura. A contestar cartes. A les vuit ja tanquen la cel·la. Cada vespre escriu una hora els seus pensaments. Li va molt bé escriure.”

“En Sandro és una persona de bon tracte amb la gent i s’adapta a totes les circumstàncies. Es porta molt bé amb tothom sempre i mai ha tingut cap problema. Al contrari. Se l’estimen molt. A més, és una persona que en casos determinats ajuda, ja sigui fent classes de matemàtiques o donant-los consells a tots els nivells.”

“En Sandro no ha tingut mai un tracte dolent a dins; al contrari. Ell sempre té una actitud de col·laboració, seguint les normes i els horaris i rep un tracte correctíssim. La situació és inhumana, però el tracte és correcte. El pitjor ha estat el fred. No només per a ell sinó per a tots els presos i fins i tot els funcionaris. Passen molt fred perquè això està a la serralada madrilenya i la setmana passada estaven a 16 graus quan aquí ja estem a vint i escaig. O sigui, hi fa molt fred i la calefacció no funciona gaire bé.”

“En Sandro, com acabem d’explicar, és una persona que s’adapta a les circumstàncies. Estima aquells que envolta i aquells que l’envolten l’estimen. El que és inhumà és la falta de llibertat. La falta d’escoltar els motius humans... Això és terrible i no em puc imaginar una jutgessa que no és sensible amb aquestes coses. Tot això és l’inhumà, no el tracte de la gent que l’envolta, que és gent humil i segur que en el fons l’admiren perquè si els pot ajudar, ho fa.”

“Com a anècdota, el primer dia que va ingressar a presó jo estava tocat i m’animava ell a mi quan hauria de ser a l’inrevés. En Sandro té aquest caràcter positiu i em va dir que no patís, que la meva intervenció havia estat fantàstica i que ja ens en sortiríem. I com deia el seu pare sobre la situació inhumana, vull dir que el pres preventiu és un pres en pitjor condició que un condemnat. Condició humana i psicològica. Perquè no és només la pèrdua de llibertat, sinó que és la pèrdua de llibertat sense haver passat per un judici en el qual t’hagis pogut defensar. O sigui, és una situació contradictòria perquè tens la presumpció d’innocència, però estàs complint una pena. Una pena pitjor que els condemnats perquè estàs lluny de casa teva més d’un any, ningú t’ha escoltat, no has tingut un judici ni just ni injust i no s’ha fet res. I això vulnera absolutament la doctrina del Tribunal Constitucional, que per altres casos tant s’omplen la boca. I no només la pèrdua de llibertat, és també la pèrdua del control amb la realitat. No només és un càstig per a ell , sinó per a tota la família, les filles, la dona, els germans, els pares, que no ho entenen. De fet, no ho entenc jo que em dedico a això.”

“Intentem fer el mateix, però no és el mateix perquè quan quedem molts diumenges per anar a dinar a casa dels pares, doncs en Sandro no hi és. I per Nadal, en Sandro no hi era. Ho vam fer perquè ell ens ho va demanar.”

“El dia de Nadal vam voler posar una espelma amb la seva fotografia. El que va ser bonic és que ell sabia que ens reuniríem i ens va obligar a fer el Nadal igual, tot i que nosaltres no en teníem ganes. Ens va trucar enmig del dinar, a l’hora que li ho van permetre. Anava dient-me el seu missatge per a la família i jo el repetia en veu alta. Va ser un moment dur però molt entranyable.”

“Nosaltres som molt familiars i el mèrit és de la meva dona. Dels dinars, de les trobades dels diumenges. Un dia a la setmana venen els nens a dinar i poden portar convidats de la seva classe. Hi ha moltes coses familiars a casa. Tothom té clau. Els diem que tenen dues cases: la seva i la dels avis. Això està ben resolt i ara ens falta en Sandro. Ell és una mica l’alegria de les reunions i això falta.”

“Els amics ens han donat suport. En Sandro és una persona estimada, generós i molt amic dels seus amics. Tots volen anar a veure en Sandro, però hi ha una llista limitada. Tots li escriuen per donar-li ànims. Ell rep molta correspondència i en contesta molta. Fa un esforç important perquè personalitza cada carta i el màxim que pot fer al dia són quatre cartes perquè psicològicament és esgotador. Personalitza cada carta i són cartes llargues. Pel que fa a l’entorn social, al principi, i és lògic perquè possiblement jo faria el mateix, la gent pensa que alguna cosa deu haver fet. I a nivell de societat és molt incòmode quan tens tots els bens embargats. La relació amb els bancs és molt complicada perquè tenen les seves polítiques de fer i tu et sents abandonat en moltes coses de la vida civil. No puc tenir una Visa, no puc tenir això o allò... Has de recórrer als meus sogres i als meus pares. I a la meva edat és una mica dur haver de fer això. Hem de donar gràcies que ells ens donen moltíssim suport, perquè som una família unida i creuen en la seva innocència, perquè han vist com és com a pare, com a fill, com a germà i com a espòs. Ho han vist cada dia. No es mereix el que li està passant.”

“Hi ha un bloqueig de tot. Per exemple, jo no puc rebre un lloguer d’un edifici. Això va a un compte embargat, però sí que se’m demana que continuï pagant els subministraments de l’edifici perquè si no perdré el llogater. Aquesta situació és molt complexa. Els avis continuen pagant les escoles de les nenes, que per sort no han hagut d’abandonar els estudis. I així amb moltes coses.”

“El bloqueig patrimonial és una mesura cautelar. És a dir, per garantir els resultats econòmics del procediment penal. En funció del que dictamini la sentència després del judici la llei obliga a garantir que si s’ha de pagar alguna multa o una sanció econòmica el jutge està obligat a garantir que això es pugui cobrar. Però evidentment queda incòlume la presumpció d’innocència. És a dir, és una mesura cautelar i el més normal és que duri fins que hi hagi una sentència ferma. Si és absolutòria a partir d’aquell moment s’aixecaran totes les mesures de bloqueig patrimonial i tornaran a tenir lliure i a disposició el patrimoni.”

“Està molt clar que si ell no hagués estat president del Barça i català, això no li hauria passat. N’estic absolutament segur. Com a president va fer moltes coses. El Barça és una entitat complexa i ell s’ho agafava molt a pit. Va fer coses de país que no van agradar, com que la cadena humana passés per l’estadi o deixar l’estadi per al concert o el parlament que va fer a l’ONU. No és que hi sigui per haver estat president del Barça, però si no hagués estat president del Barça no hauria estat empresonat .”

“M’agradaria remarcar una cosa que ha dit el meu pare. Durant el mandat del meu germà crec que va ser el moment polític més complicat. És quan l’operació Catalunya s’estava produint o treballant als despatxos. El Barça sempre ha estat una estructura d’estat i una figura molt important és el seu president. Jo crec que aquells van posar el focus en Sandro. Ell va ser president en una època complicada políticament parlant i que en Sandro està dins de l’operació Catalunya no en tinc cap dubte.”

“Nosaltres exigim que ha d’estar en llibertat o amb una mesura no tan greu com la pèrdua de llibertat amb l’ingrés a la presó. Si ens diuen no, doncs a canvi que accelerin el judici. O una cosa o l’altra; el que no pots tenir és una persona empresonada sine die sense judici i no dir quan serà el judici. Ara, per dissimular, han fet unes comissions rogatòries, que triguen moltíssim, i jo dic que no deuen ser tan importants perquè si ho fossin les haurien fet abans de la querella. Si per ingressar-lo a la presó no ha calgut aquesta prova ara per què la demanen? Esperàvem que diguessin a la jutgessa que es doni una mica de pressa. En el cas Trapero, de la mateixa jutgessa, amb menys mesos ha acabat el tema. Quan convé sí hi ha pressa, en canvi en aquest tema estem igual que quan vam començar i no sembla que tinguin cap pressa per assenyalar el judici.”

“Per a ells no passa el temps però per a nosaltres, sí. Ja és un any menys sense el nostre fill. Algun cop que hi he anat m’ha dit que si ens passés alguna cosa estant a la presó es moriria. Vosaltres sou joves i teniu molts anys per endavant, però nosaltres ja estem en els últims anys i ell és allà. Una persona que no té delicte de sang, no té delicte de res. No m’ho puc explicar. Et sents totalment impotent de veure una cosa així; és com si piquessis contra un mur pitjor que el de Berlín.”

“En Sandro pateix molt pels seus pares. És pels primers que pregunta, i després per les nenes. Pels pares pateix moltíssim perquè psicològicament i física han fet una davallada, com els meus pares. Això a en Sandro sí que l’angoixa molt. Quan passen una setmana dolenta a en Sandro li diem que estan bé. No li puc dir que han fet una baixada perquè això a ell l’enfonsa.”

“En qualsevol país seriós això no passa. Una persona no pot estar privada de llibertat ni un minut sense haver passat per un judici que l’hagi trobat culpable. Això als Estats Units ho tenen clar. Sempre poso l’exemple d’en Madoff. Ni un minut va passar a la presó.”