Trienni de llums i ombres

Inici prometedor

Amb Luis Enrique en la cresta de l’onada pel triplet assolit, la primera gran decisió de la junta de Bartomeu va ser la contractació de Robert Fernández com a director esportiu –càrrec vacant des de l’acomiadament de Zubizarreta–, dins d’un organigrama encapçalat per Jordi Mestre com a vicepresident esportiu i Albert Soler com a director dels esports professionals, amb Raül Sanllehí com a director de futbol, Ariedo Braida com a responsable de l’scouting internacional i Carles Rexach, de l’estatal. L’inici de Robert Fernández, però, no va ser gens fàcil, ja que va haver de planificar la plantilla sense poder recórrer al mercat per la sanció de la FIFA al Barça. Finalment, la direcció esportiva va aparaular per al gener els fitxatges d’Arda Turan (34 milions) i d’Aleix Vidal (17), mentre que es va donar sortida a Pedro (27), Deulofeu (6) i Denis (4). I val a dir que el balanç esportiu de la temporada va acabar sent molt bo, ja que l’equip va revalidar els títols de lliga i de copa, a banda de guanyar la supercopa d’Europa i el mundial de clubs. La nota negativa, a banda de la desfeta en la supercopa d’Espanya contra l’Athletic Club, va ser l’eliminació de la Champions en els quarts de final, contra l’Atlético, amb l’agreujant que el títol continental el va acabar alçant el Real Madrid.

Un any per oblidar

Amb l’equip assentat en les competicions estatals, el gran objectiu del Barça 2016/17 va ser tornar a regnar a Europa, i per aquest motiu la direcció esportiva va posar especial èmfasi a ampliar el potencial de la plantilla, ja que en el curs anterior Luis Enrique va haver d’usar un onze massa inamovible, fet que va provocar que els jugadors titulars tinguessin una davallada física en el pitjor moment. I així va ser com el Barça va invertir un total de 125 milions per fitxar sis jugadors –Umtiti, André Gomes, Digne, Cillessen, Alcácer i Denis Suárez–, mentre que en va recaptar 34 amb les vendes de Bravo, Bartra, Halilovic i Adriano. Malauradament, les úniques apostes que van sortir bé van ser Umtiti i Cillessen, fet que de nou va provocar que Luis Enrique apostés per un onze més o menys fix. Tot i l’inicial triomf en la supercopa d’Espanya, contra el Sevilla, l’equip no va trigar gaire a mostrar-se més irregular de l’habitual, alternant moments brillants, amb Messi, Suárez i Neymar com a mestres de cerimònies, amb partits per a l’oblit, com va quedar perfectament exemplificat en la Champions, en què el Barça va ser capaç de perdre 4-0 contra el PSG i 3-0 contra el Juventus i, al mateix temps, d’aixecar l’eliminatòria contra els parisencs amb una de les remuntades més esplèndides de la història. Finalment, però, i malgrat el triomf en la copa del Rei, la temporada va acabar sent dolenta, ja que la lliga i la Champions van anar a parar a mans del Madrid, un doblet que va fer molt de mal al barcelonisme.

Alguns brots verds

L’irregular curs del Barça va acabar amb un Luis Enrique “desgastat” fent les maletes i amb Valverde com a nou tècnic. A més, en l’organigrama hi va haver un canvi important, l’entrada com a mànager general de l’àrea de futbol de Pep Segura, que fins llavors s’encarregava del futbol formatiu professional. En un primer moment, la planificació no preveia cap revolució en la plantilla, més enllà del fitxatge ja previst de Deulofeu, d’un lateral dret –Semedo– i d’un migcampista de primer nivell, amb Verratti com a gran aposta. Tot plegat se’n va anar en orris amb la marxa de Neymar al PSG, un xou estival que va trastocar tota la planificació del Barça, que després de moure cel i terra es va haver de conformar fitxant Dembélé per 145 milions, tot i que a l’hivern hi va poder afegir Coutinho i Yerry Mina. Al principi, la planificació va generar molts dubtes, i més després de caure amb estrèpit contra el Madrid en la supercopa, de comprovar que Deulofeu no donava la talla i de veure com Dembélé es lesionava greument. Finalment, l’equip va respondre i va guanyar amb solvència la lliga i la copa, tot i que una temporada que anava camí de l’excel·lència va tornar a quedar enterbolida pel paper decebedor dels blaugrana a Europa, amb la inexplicable eliminació a vuitens contra el Roma, i amb l’agreujant que el títol, per tercera vegada seguida, va anar a mans del Madrid. Acabat el curs, la junta de Bartomeu va dur a terme l’enèsima variació en l’organigrama de l’àrea esportiva, amb Robert Fernández com a gran damnificat i Pep Segura com a principal cap visible, amb Éric Abidal com a secretari tècnic i Ramon Planes d’adjunt. L’objectiu, és clar, torna a ser millorar el nivell d’una plantilla cada vegada més envellida i de la qual, a poc a poc, van marxant els referents, ja que enguany ha estat el torn d’Iniesta.

En aquests tres cursos de l’era Bartomeu, en què s’han invertit 460 milions que poden ascendir a 560 amb les variables, els únics fitxatges que han estat capaços de fer-se un lloc han estat Umtiti i Coutinho, a banda que Sergi Roberto ha estat l’únic jugador del planter amb visibilitat en el primer equip. A més, peces vitals com Piqué, Alba, Busquets, Rakitic, Suárez i Messi es van fent grans sense que se’ls intueixin substituts amb cara i ulls. És ben cert que aquests tres anys el Barça ha estat competitiu, ja que ha aixecat dues lligues, tres copes, un mundial de clubs, una supercopa d’Espanya i una d’Europa, tot i que també ho és que encadenen tres campanyes sense superar els quarts de la Champions. Resultats a banda, l’adeu d’Iniesta ha reactivat el debat sobre el joc de l’equip, cada cop més físic i allunyat de l’estil que fa una dècada va dur el Barça al cim. I és que a ningú li escapa que en el nou trienni que l’equip de Bartomeu té per endavant de mandat, l’objectiu ha de ser tornar a fer del Barça un conjunt tan admirat al món pel seu futbol com capacitat per lluitar de tu a tu amb els gegants europeus. I tot, és clar, amb Messi camí dels 32 anys. S’albira, doncs, una feinada titànica. I sense marge d’error.