Tothom va marxar content del Camp Nou. El Barça va complir l’objectiu d’acabar invicte en aquesta primera fase de la Champions, en què només ha cedit dos empats en un grup difícil, i el Tottenham també es va guanyar el pas als vuitens amb l’empat de Moura a les acaballes. El duel, però, va servir per convertir-se en l’inici del camí cap a la redempció d’Ousmane Dembélé, que es guanya a la gespa tot el que perd fora del camp. Així de clar. És àngel i dimoni. Té una cara bona i una de dolenta. El repte de tot el club, des dels tècnics fins als companys i els responsables esportius, és que la dolenta desaparegui definitivament, ja que la bona és una meravella. I va tornar a quedar reflectida amb el seu magnífic gol, a l’altura dels escollits. Ara li falta tenir més regularitat i entendre més el joc.

Valverde no enganyava quan va advertir que faria força canvis, tenint en compte que s’havien assolit els objectius. L’onze inicial va ser una revolució controlada, i amb premi per a alguns futbolistes, en especial per a Cillessen, un suplent de luxe; Carles Aleñá, que debutava en la Champions, i Miranda, l’únic del filial que va entrar en la convocatòria i que també s’estrenava en la màxima competició europea. Piqué també va descansar i en el seu lloc va entrar Vermaelen, mentre que al centre del camp va tornar Arthur després d’uns quants partits absent. Al davant, dues grans sorpreses. Messi es va quedar a la banqueta i Valverde no va castigar esportivament Dembélé i el va fer sortir de titular, com si es tractés d’una mena d’invitació perquè es comencés a guanyar el perdó a la gespa amb una bona actuació.

I el francès hi va respondre. I tant que ho va fer. Quan els dos equips encara estaven en fase de tempteig, Dembélé va despertar –mai millor dit– el Camp Nou amb un gol d’aquells que es recordaran durant temps. Va pispar la pilota en camp propi a Walker-Peters després d’una bona pressió, va conduir, el va deixar retratat amb un canvi de ritme espectacular fins a endinsar-se a l’àrea i, quan Winks es va tirar a terra per creuar-se, el va retallar i va superar per sota Lloris. Una meravella de gol. El gol va deixar tocat el Tottenham durant uns minuts en què el Barça va intentar ampliar distàncies amb dos xuts llunyans, de Coutinho i Aleñá. Conscients que s’hi jugaven moltíssim, els anglesos no van trigar a refer-se i van avisar amb tres ocasions consecutives de Son. En la primera, no va arribar pels pèls a una bona centrada de Rose des de l’esquerra; en la segona, va errar en l’un contra un amb un enorme Cillessen –fins quan podrà aguantar el Barça un porter del seu nivell que juga tan poc?–, i en la tercera, va xutar massa fluix. Abans del descans, però, van ser els blaugrana els que van tornar a avisar amb un xut tou de Rakitic després d’una conducció per saltar-se la pressió del Tottenham, i Coutinho va enviar una pilota al pal just abans del descans després d’una bona internada.

Busquets va donar descans a Rakitic en una segona meitat que, com no podia ser d’una altra manera, va començar amb el Tottenham pressionant més amunt i intentant tancar el Barça al seu propi camp. Eriksen va tornar a posar a prova Cillessen amb un xut ajustat que el porter holandès va enviar a córner, i poc després va ser Kane qui va enviar la pilota als núvols. El Barça necessitava espolsar-se la pressió i recuperar les regnes del partit, perquè no tenia la pilota. Valverde ho va intuir i va fer sortir Messi a escalfar-se entre l’ovació del Camp Nou. Un missatge claríssim que no es conformava a deixar passar els minuts i aguantar l’avantatge mínim. Al Barça li costava elaborar jugades conjuntes i ho fiava tot a les curses de Dembélé, que en una d’extraordinària va assistir Coutinho, que es va equivocar en intentar fintar quan el més sensat hauria estat rematar al primer toc.

Sense consistència i abonat a flamarades individuals, el Barça es dedicava a resistir i mentrestant el Tottenham s’aproximava cada cop més a la porteria de Cillessen, de nou salvador en treure de la línia una rematada de cap de Lucas Moura. En una jugada aïllada, Coutinho va tornar a enviar la pilota al pal, just abans que el Tottenham fes justícia i empatés el partit després d’una centrada de Kane que Moura, anticipant-se a Miranda, va enviar a dins. Feia massa minuts que el Barça no tenia la pilota i, per tant, patia sense tenir el control. Amb l’empat, els anglesos en feien prou per acompanyar el Barça al sorteig de vuitens i van treure el peu de l’accelerador fins que l’àrbitre va xiular el final.