Barça

El perfil

Gaínza, la ‘daina’ eterna

Va rebre aquest sobrenom per la seva velocitat i la seva empremta d’extrem

Va guanyar set de les nou finals de copa que va disputar

Les set copes guanyades per Gaínza semblen els 8,90 en salt de llargada de Bob Beamon a Mèxic 68

Els centres de poder del futbol espanyol han acabat per menystenir la copa, ara del Rei, abans del Generalísimo o de la República i en principi, el campionat d’Espanya, la gran competició de l’Estat quan els ancestres no somiaven en l’organització d’una lliga. Aquesta devaluació de valor impedeix, per exemple, que l’opinió pública catalana sigui conscient que el Barça pot obtenir a Sevilla l’exageració de cinc copes consecutives, registre mai vist i només igualat per les quatre del Madrid entre 1905 i 1908 –quan ni tan sols era Real– o les quatre també sumades per l’Athletic Club entre 1930 i 1934. Ha costat 85 anys igualar el rècord i 116 des de la instauració del trofeu per batre’l. I ara, el Barça fa història, més enllà de les 40 finals disputades i els 30 títols aconseguits que el situen destacat en el primer lloc d’aquest rànquing particular.

El Villamarín també implicarà la possibilitat, a títol individual, que Piqué, Busquets i Messi igualin una fita considerada inabastable en els anals de la pilota a la Pell de Brau. Si derroten el València, els tres barcelonistes podran seure a la mateixa taula que Agustín Piru Gaínza, mite bilbaí originari de Basauri. Un referent que semblava com els 8,90 en salt de llargada de Bob Beamon a Mèxic 68, si cal posar-nos gràfics. Gaínza va ser un extrem esquerre mític del Bilbao de postguerra. Va nàixer el 1922 i tothom el coneixia per Piru quan va debutar, encara adolescent. La seva carrera es perllongaria durant dues dècades completes sota un renom pompós obtingut amb la selecció espanyola: “la daina de Dublín”. Daina per la seva formidable velocitat i la seva empremta d’extrem clàssic, d’aquells que marxaven per cames del lateral corrent en paral·lel mínim a la línia de calç camí del fons amb l’objectiu de centrar. Es tractava de proveir pilotes de gol al davanter centre. En el seu cas, també referencial i en un pedestal de l’Olimp: Telmo Zarraonandia, Zarra. Tot en Gaínza sembla extret d’un conte de fades. Va substituir, just consumat el triomf franquista en la guerra fratricida, un altre que tal balla: Guillermo Gorostiza, un bohemi extrem al qual tothom coneixia com “la bala vermella”. Gaínza es va quedar la plaça en propietat vint anys, durada impensable quan depens bàsicament de la teva velocitat.

Entre 1943 i 1958, Piru disputaria nou finals de la copa del dictador i en guanyaria set. Primer, al costat de la davantera més famosa que mai no hagi lluït el futbol basc, la formada per Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gaínza. Amb ells, un quintet que donaria per a una enciclopèdia malgrat que només juguessin 33 partits plegats en l’atac blanc-i-vermell, sumaria dos títols de copa. En canvi, n’obtindria tres més com a únic supervivent en un atac posterior, format per Artetxe, Marcaida, Arieta i Uribe. Gaínza posseeix també una plusmarca personal que avui sembla proesa imbatible: marcar vuit gols en un sol partit de copa disputat contra el Celta de Vigo i resolt amb un escandalós 12-1. Eren els quarts de final de l’edició del 47, quan l’Athletic de Bilbao, aleshores Atlético per imposició dictatorial, s’havia convertit en la referència del futbol espanyol autàrquic, quan els lleons personificaven els discutibles valors de raça i fúria que tant pregonaven les autoritats esportives del franquisme. La copa, en aquells temps, centrava l’atenció de l’aficionat un cop acabat el campionat de lliga, amb eliminatòries constants a doble partit i un grau de rellevància similar al torneig de la regularitat. Aleshores ningú dubtava del campió i se’l reconeixia amb tots els honors. Temps enrere, tothom s’hauria tret el barret davant l’equip capaç d’imposar-se en cinc edicions seguides o futbolistes que arribessin a set títols en el palmarès personal. El longeu i inacabable Gaínza va disputar la copa en 18 edicions. Divuit. Si els vells aficionats encara visquessin, aquell que s’atrevís a denominar “copeta”, en pejoratiu, tan valorat i prestigiós torneig, potser s’emportava un bon moc. En tot cas, es rendirien als peus del Barça, de Messi, Busquets i Piqué, perquè els semblaria una gesta impossible.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)