I quasi com un desertor, per la porta del darrere, el Papu Gómez va haver de deixar Bèrgam, renunciant, per desavinences amb el seu entrenador, a una història d’amor que qualsevol professional del futbol somiaria viure. Si tancar la porta de l’Atalanta ha estat una notícia desoladora per al món del futbol, com no ho serà per al seu protagonista. “No tinc paraules”, va dir en el vídeo del seu comiat.

Però si res li ha ensenyat el futbol al Papu, és que la vida pot canviar d’un dia per l’altre. Literalment. Com quan la guerra va posar el punt final a la seva estada al futbol d’Ucraïna el 2014. “Nosaltres no enteníem res del que deien a la televisió. I quan vam sortir en cotxe al carrer ens vam veure enmig d’una manifestació amb gent encaputxada i amb pals”, ha relatat el nou futbolista del Sevilla al diari Clarín, posant èmfasi en un dels capítols més durs d’una trajectòria futbolística que l’ha acabat convertint en un futbolista que no estava predestinat a ser. I és que tot i la seva arrel de futbol de barri, d’una habilitat notable, el futbolista que és avui el Papu no es pot entendre més que per l’aprenentatge del trajecte, per moments difícils, com quan era insultat pels seus entrenadors al San Lorenzo, el seu esmentat pas per Khàrkiv i, sobretot, la petjada que en ell ha deixat Itàlia.

“Aquí ha après la disciplina del professional, aquí ha crescut tàcticament, aquí s’ha fet jugador”, relata Pietro lo Mónaco, la persona que el va fitxar pel Catània l’any 2010 i que detecta en el Papu una barreja de futbolista de carrer i d’acadèmia que explica els perquès del seu impacte futbolístic. “El Papu és algú que inventa futbol, que surt del guió. I l’Atalanta és un equip amb una organització increïble però que no s’explica sense aquell que fa coses diferents, com és el seu cas”, explica Lo Mónaco, que en destaca el pas per Sicília com a capital per començar a entendre l’evolució futbolística del futbolista criat a Avellaneda. “Aquí Marco Giampaolo el va començar a posar a la banda i Simeone –amb qui ja havia coincidit al San Lorenzo – li va implantar l’esperit de lluita i de sacrifici que avui són inequívocs en la seva manera d’entendre el joc”, relata el mandatari, que ja aleshores intuïa un potencial diferent. “El Papu era un jugador que només pensava en la seva família i en el futbol. I això és clau. A més, l’any 2012 ja vaig a estar a prop de vendre’l a l’Inter de Milà, però jo en demanava vuit i ells n’oferien dotze. I no va ser”. I una vegada més el destí va corregir els dies d’un futbolista que de Catània va quedar atrapat enmig del conflicte ucraïnès, que d’allà va escriure una de les històries més romàntiques del futbol actual amb l’Atalanta, club humil que va capitanejar a la Champions League i que des de fa setmanes ha començat a escriure una història amb el Sevilla que promet emocions fortes.