Sobreviure a l’errada, ser impermeable al debat, saber-se preparat de sobres. Encara que dos porters de característiques visiblement diferents, en l’interior de Marc-André ter Stegen i de Thibaut Courtois conviuen virtuts que són tan importants com la seva façana, com les seves virtuts estrictament tècniques. Una mentalitat que marca diferència, que avui els té en una posició indiscutible sota les porteries del Barça i del Madrid, però que sobretot va ser important en moments de discussió.

Perquè encara que els inicis hagin quedat sepultats sota cada intervenció decisiva, sota cada mà salvadora, convertits en un record vague, tant el belga com l’alemany van haver de fer front a dies en què fer-se forts mentalment va ser determinant per escriure la història que avui els idealitza. De Courtois es deia quan va arribar que Zinedine Zidane no el volia, que estava content amb Keylor Navas. Sergio Ramos, de fet, era amic íntim i un dels ferms defensors de Navas com a titular dins del vestidor blanc. A Ter Stegen li van portar Claudio Bravo perquè a Luis Enrique li oferia més garanties de present. L’alemany va haver de fer front a uns inicis en què a la seva personalitat latent li tocava conviure amb errades pròpies de l’edat, d’una mirada del rol de porter en alguns moments inconscient, amb una passió desfermada pel risc. A vegades excessiu fins al punt de cremar-se. Però lluny de dubtar, Ter Stegen va creure en les seves conviccions, en el camí que havia escollit, sense encongir-se davant la mirada, sempre escrupolosa, de les quasi 100.000 ànimes que omplen el Camp Nou. Davant un inici difícil, en què Keylor encaixava molt menys que ell, Courtois també va mostrar pulsacions estables.

“Aquesta capacitat per acceptar els errors i no deixar-te afectar és fonamental. I més en clubs d’aquesta magnitud. I aquests dos, tant Ter Stegen com Courtois, transmeten una seguretat en ells mateixos, que és clau per entendre el recorregut que estan tenint”, assegura Pello Artola, porter del Barça durant quasi una dècada (1975-1984). “Al final, un jugador d’aquest nivell està sempre exposat a possibles errades, i tenir una mentalitat forta és el que fa la diferència. Sobretot en porters, que estan sovint en l’ull de la crítica. Quan comets una errada, és moment de tenir una bona esquena”, hi afegeix Marco Amelia, campió del món amb Itàlia el 2006 i company de Courtois al Chelsea. “De fet, jo vaig arribar al club per una lesió de Thibaut. Va estar diversos mesos fora però ja em va impactar la seva professionalitat durant la recuperació, aquest desig de tornar a jugar com més aviat millor”, assegura l’exporter italià, actualment tècnic del Livorno i que no se sorprèn per la trajectòria que està tenint l’internacional belga: “La seva estructura física, la tècnica que té com a porter, i lligat a la seva mentalitat, fa que estigui clarament entre els tres millors porters del moment.”

Després d’uns inicis turbulents, pel seu passat a l’Atlético, per haver proferit càntics aleshores contra el Madrid i per la tendència de part del Bernabéu a donar suport a Keylor Navas, Courtois és avui ja una peça fonamental en els èxits recents del conjunt blanc. I de fet, té estadístiques molt properes a les del porter costa-riqueny; ha encaixat menys gols que partits ha disputat amb la samarreta blanca (116 en 117 aparicions) i té una mitjana superior a la d’una llegenda com Iker Casillas (751 en 725). “A mi el que més m’agrada de Courtois és la capacitat per fer-se gran, per utilitzar el seu cos com un element per intimidar”, assegura Artola, una virtut que curiosament el porter belga ha elogiat de qui serà el seu rival demà. “De Ter Stegen m’agraden molt algunes sortides que fa, sempre amb el genoll a terra i la cama dreta estirada, amb molta elasticitat, molt de l’escola alemanya”, ha dit el porter blanc. “És que a Ter Stegen també li elogio molt aquesta capacitat en l’un contra un, de fer-li la porteria al rival”, continua Artola: “I a sobre té aquesta capacitat innata amb els peus que a la nostra època era molt poc habitual.”

El porter de Mönchengladbach, que es va perdre el partit de la primera volta per lesió, torna ara per lluitar un altre duel per una supremacia sota els pals que tots dos comparteixen amb Jan Oblak. Aquesta vegada en el silenci de Valdebebas, sense la pressió d’un estadi ple, però amb la mateixa responsabilitat de ser la xarxa de seguretat per als seus companys en un partit que pot marcar una lliga que, si l’acaben guanyant el Barça o el Madrid, durà el segell dels seus àngels de la guarda.