Hi ha prop des Mercadal (Menorca) una roca singular, coneguda com sa penya de s'indio. S'aixeca, majestuosa ella, a peu de carretera i rep aquest nom perquè vista des d'un lloc concret hi identifiques el perfil d'un indi, per a més senyes, nord-americà, d'una certa edat i amb galons, vull dir amb un bon plomall penjant-li del cap, prova dels mèrits conquerits al camp de batalla i del respecte guanyat entre els de la seva tribu. Tant si vas cap a Maó, com si ho fas direcció a Ciutadella, quan t'allunyes la imatge perd màgia i s'indio esdevé roca pura, dura i fins i tot amorfa.

Amb la radiografia de la situació econòmica del Barça passa com amb s'indio. Fins al 30 de juny, es veia d'una manera i des de l'1 de juliol s'explica d'una altra. Sala i Martín descriu un gran guerrer, savi, poderós, un colós. I Faus ens el descriu dèbil, arrugat i desplomat. L'un ens parla d'un Barça més potent que mai i un dels dos o tres clubs més rics del món i l'altre ens descriu les teranyines que pengen de la caixa forta del club.

No hi ha ni una sola raó per desconfiar més de Xavier Sala i Martín (el tresorer de Laporta) que de Javier Faus (el vicepresident econòmic de Rosell) llevat del patètic maniqueisme regnant a Can Barça (estàs amb uns o amb els altres). La prudència aconsella, doncs, desconfiar de tots dos, per esterilitzar els números de les lectures interessades dels d'ara i dels d'abans.

A partir d'aquí, ens queden les realitats incontrovertibles. Multiplicar els ingressos del club per 3,6 en set anys (de 123 a 445 milions d'euros) és un èxit inqüestionable. Multiplicar les despeses per 2,6 només en els últims sis anys (de 165 a 428) no té cap de mèrit, més aviat al contrari. I ser capaç de generar aquesta escalada espectacular dels ingressos del club i no només no rebaixar el deute sinó incrementar-lo (el net, el brut o el tacat) és directament un fracàs, per molt que no sigui una catàstrofe, ni posi el club en perill.

Ara bé, desapuntar-li a Laporta una venda de 15 milions firmada i cobrada en part per apuntar-li a Rosell d'aquí a unes setmanes quan es registri l'escriptura...; o desapuntar 37 milions (Sogecable) perquè hi ha una sentència desfavorable (recorreguda) i alhora desapuntar també 4 milions (Baena) quan la sentència dóna la raó al club...; o desapuntar a Laporta els 12 milions de prima de Mediapro, ja cobrats, exigint-ne el prorrateig i no assumir el prorrateig de la despesa de l'últim any de contracte d'Henry... Això és escombrar la casa i llençar la merda al veí.

Aquesta alquímia comptable no afecta el Barça, perquè les partides existeixen i el Barça és la mateixa entitat abans i després del 30 de juny. Afecta el balanç de la junta que surt i el futur balanç de la que entra, que són vasos comunicants. Ara Rosell, Faus i cia. col·loquen ingressos i despeses a banda i banda del 30-J buscant el punt de partida més favorable possible. Res de nou. Només maniobres orquestrals en la foscor comptable. Com les del 2003, quan Laporta, Rosell i cia. van deixar anar tot el llast possible al balanç pòstum de Gaspart per no carregar-se el mort a les seves butxaques.

La junta de Sandro Rosell avala 60 milions. Com més positiu sigui el seu primer balanç, més es reduirà l'aval del 2011 i menys calés hauran de desembutxacar. És legítim. Tant per tant, a tothom li agrada penjar-se medalles i estalviar-se diners.