Barça

RAFA MARTÍN VÁZQUEZ

EXFUTBOLISTA DEL REAL MADRID

“En un clàssic, la diferència te la dona el cap, és mental”

L’exmigcampista va jugar 20 clàssics entre els vuitanta i els noranta i només va poder guanyar una vegada al Camp Nou

“A Barcelona sempre em van fer sentir la rivalitat, però de manera molt respectuosa”

Les crítiques de fora són normals, el problema per a Koeman és si li arriben de dins
Vinícius ha afegit calma a les virtuts que ja tenia, moltes de les quals són innates
Saltar al Camp Nou generava un sentiment meravellós, més enllà que fos un ambient hostil

Amb 315 partits vestit de blanc a les seves cames, Rafa Martín Vázquez (Madrid, 1965) és un dels membres il·lustres de la Quinta del Buitre i, sorgit del futbol de base del Real Madrid, un dels futbolistes més acreditats per evocar una de les rivalitats més populars del planeta futbol

Quan li parlen del clàssic, què és el primer que li ve a la ment?
Cap imatge en concret, però sí la sensació única d’un partit que t’ho condiciona tot, que et paralitza pràcticament la vida. Els dies abans, els dies després, els desplaçaments, l’arribada a l’estadi. Només és equiparable a un gran partit de copa d’Europa i és una sensació molt exigent per al futbolista, que va molt més enllà de les dues hores del partit
Vostè ha jugat una bona pila de partits contra el Barça, però només ha guanyat una vegada al Camp Nou...
Recordo la semifinal de copa del 1993 amb Benito Floro a la banqueta, just abans de Tenerife, i que ens va donar un accés a la final que acabaríem guanyant a Saragossa, però en línies generals tinc mala memòria i la veritat és que no tinc controlats ni els clàssics que he jugat ni els resultats. Sí que és cert que aleshores el factor camp era determinant. En aquella època anar al Camp Nou era molt complicat per a nosaltres, de la mateixa manera que per al Barça venir a jugar al Bernabéu.
Era dur venir a Barcelona?
Era una ciutat que et feia sentir la rivalitat, però alhora sempre vaig notar un respecte. Més enllà d’algun aficionat que se surt del guió, però com succeeix a qualsevol lloc; si soc sincer anar a Barcelona generava emocions molt fortes, però mai des d’un prisma negatiu. De fet, ens va tocar viure episodis més desagradables en altres desplaçaments de la lliga, però sempre amb persones que no representen les aficions i que utilitzen el futbol de manera negativa.
Dormia abans del clàssic?
Sempre vaig intentar mantenir un to relaxat abans d’aquests partits, em semblava molt necessari. Fins i tot considero important que aquella setmana l’entrenador tingués la capacitat d’atenuar una mica la sensació d’eufòria i de nervis incentivada des de fora, pel que diu la gent, per les declaracions dels uns i dels altres. Òbviament que els futbolistes tenim litúrgies i supersticions; qui digui que no, menteix, però en el meu cas sempre he intentat mantenir una rutina normal, descansar abans d’aquest tipus de partits.
Com és sortir al Camp Nou i veure 100.000 persones que estan en contra teva?
Una sensació meravellosa. Ho he dit sempre, encara que no sigui el teu estadi i que el clima sigui hostil, l’adrenalina que genera aquell moment és incomparable i la màgia del futbol. Vaig tenir la desgràcia al llarg de la meva carrera de jugar algun partit sense públic i és el pitjor que li pot passar a un futbolista. El retorn de la gent és un regal per al clàssic. De la meva experiència he de dir que, per com és arquitectònicament, en què veus la gent molt més a sobre, crec que impressiona una mica més el Santiago Bernabéu que el Camp Nou.
Recorda algun company o rival que l’impressionés especialment pel caràcter amb el qual afrontava un clàssic?
De la meva generació, la majoria, i és el que et marca la diferència. En un partit així és quan t’adones si un jugador està preparat o no per jugar al Real Madrid. Independentment de les condicions tècniques o tàctiques, la diferència en un partit com el clàssic te la dona el cap, és molt mental. He vist futbolistes amb una qualitat extraordinària que de sobte en un partit així es fan petits, i potser jugadors menys dotats que tenen una personalitat especial. El cervell juga molt en un escenari de pressió com aquest.
El Madrid té més futbolistes d’aquests en l’actualitat, més habituats a jugar en aquest clima?
Pot ser, perquè el Barça està en un procés de regeneració més marcat, en què apareixen jugadors més joves. Però també s’ha de tenir en compte que això no depèn de l’edat. Gavi acaba d’aterrar i sembla mentida la personalitat amb què juga tenint 17 anys. Hi ha futbolistes amb 26 anys que no adquiriran mai aquesta mentalitat i d’altres que la porten incorporada des de petits. No hi ha una fórmula concreta.
Com a aficionat del Real Madrid, com va viure l’època de Guardiola com a entrenador?
Havent de reconèixer que era un gust veure jugar aquell equip, immers en una època daurada, però també cal reivindicar que el Real Madrid va ser un dels pocs equips que en algun moment va poder competir-li, guanyant-li per exemple una copa. Pel que fa a les aficions, va ser una etapa de molta fricció, en què la rivalitat potser es va descontextualitzar una mica més del que seria saludable.
En un exercici de futbol ficció, li hauria agradat enfrontar-se a Leo Messi?
Ni m’ho he plantejat, he tingut l’oportunitat de jugar amb i contra els millors, contra Maradona, contra Van Basten, Gullit... he jugat amb Schuster, Laudrup, Hugo Sánchez... són èpoques diferents, però sí que ha estat impressionant veure tot el que ha fet Leo. Els que ens agrada el futbol valorem els futbolistes i els equips que juguen bé independentment dels colors.
Entén les crítiques a Ronald Koeman?
La figura de l’entrador està permanentment en la diana i encara més en moments de transició. En clubs com ara el Barça o el Madrid dues derrotes equivalen a una crisi i un ha d’estar preparat per al que puguin dir des de fora. El que sí que és veritablement preocupant és quan les crítiques venen de dins, aquí és quan el problema és real.
En un moment de transició per als dos clubs, la gestió de Florentino Pérez està sent millor que la dels dirigents del Barça?
Les institucions estan per sobre de qualsevol individualitat i per molt transcendent que pugui ser un futbolista, encara que estigui emmarcat dins d’una època daurada, sempre s’ha de pensar que les seves carreres tenen una caducitat, que hi ha un moment en què cal un canvi i des de fora sí que fa la impressió que el Barça no ha sabut gestionar els moments, mentre que Florentino sí que ha posat el club per sobre de tot, ha mantingut una estructura que li havia funcionat però introduint sempre gent nova. Això és fonamental per renovar la sang dels equips.
Esperava aquesta versió de Vinícius?
Aquí hi ha una cosa innegable, que en el futbol ser ràpid, desequilibrant i tenir sempre la capacitat de generar coses no és fàcil de trobar. I això Vinícius ho ha tingut des del primer dia. A partir d’aquí ha hagut de trobar la calma per decidir millor en els últims metres Tinc la sensació que el fet de no tenir continuïtat a l’inici li generava una ansietat que accentuava encara més aquest problema. Quan ha vist que se li obria camí, que Bale i Hazard no acabaven de trencar i que era el seu moment, s’ha convertit en un jugador molt més lúcid que a les virtuts que ja tenia hi ha afegit pausa.
S’identifica amb algun jugador actual de la plantilla del Madrid?
Per la manera que jo tenia de jugar, no; perquè el futbol ha canviat molt, però sí que m’agrada molt Karim Benzema, a qui sempre he defensat més enllà de les crítiques. Em sembla un futbolista d’una categoria enorme i que a sobre sempre ha tingut la humilitat i la virtut d’adaptar-se a allò que necessitava l’equip, un fet que no se li valora prou.
Troba a faltar presència del planter en el Madrid? Ara puja una fornada que és campiona de la Youth League...
Només s’ha de mirar la quantitat de futbolistes del futbol de base del Madrid que acaben en l’elit, encara que no sigui al mateix Madrid. És gent sobradament preparada, i diria que si a aquests futbolistes se’ls dona l’oportunitat tenen l’avantatge que porten incorporada la idiosincràsia de la institució. Nois com ara Gavi al Barça o Miguel Gutiérrez al Madrid encaixen des del dia u, perquè tenen la qualitat necessària i també perquè el salt per a ells no és tan gran com per a alguns futbolistes de fora. Els clubs han de valorar-ho molt, això.
I Raúl acabarà a la banqueta del Bernabéu
En algun moment tindrà la seva oportunitat, encara que sigui de manera passatgera, com li va passar a Zidane. A partir d’aquí ell haurà de demostrar la seva vàlua. Però el fet d’estar al club és evident que el posa en òrbita més que a qualsevol altre.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)