Barça

ÁNGEL CUÉLLAR

EXJUGADOR DEL BETIS I DEL BARÇA

“Sovint somio que jugo, la nostra nostàlgia és el joc”

“Als que hem jugat, el cos ens segrega aquesta necessitat competitiva i el pàdel és un esport que ens genera una adrenalina necessària”

“Si el Barça dona continuïtat als Nico, Gavi, Ansu... té generació per marcar una època”

Si hagués tingut els coneixements que tinc ara pel que fa a la preparació, crec que hauria estat millor futbolista

Futbolista icònic del Betis durant la dècada dels 90, a Ángel Cuéllar (Villafranca de los Barros, 1972) li va tocar enfundar-se la samarreta del Barça en una època de transició, entre el final de l’era Johan Cruyff i una ressaca difícil en la qual una lesió no el va ajudar a assentar-se. Ara, a cavall entre la seva feina de comentarista i la seva passió pel pàdel, considera que el futbol actual potser és un escenari on hauria pogut tenir més transcendència.

Està en millor forma que quan jugava?
Estic molt bé, però perquè hi inverteixo temps i diners. Inverteixo en maquinària per cuidar els genolls, que són el meu taló d’Aquil·les, en un entrenador personal i també és cert que soc una persona mesurada. No ho faig per res en concret, sinó per sentir-me millor
Quan era jugador ja era així?
No, i si hagués tingut els coneixements que hi ha ara quant a alimentació, suplementació o prevenció hauria competit en millor estat. Hauria competit millor. Recordo que a mi en el minut 70 els bessons sempre em donaven problemes i segur que amb un altre tipus de preparació i coneixement hauria millorat el meu rendiment. Potser avui dia, que els futbolistes tot això ho tenen a tocar, crec que hauria estat millor futbolista.
És un dels que s’ha enganxat fortament al pàdel. Per fer esport o per adrenalina?
Per les dues coses. Principalment perquè és un esport que m’encanta. El futbol al final és molt lesiu i, quan passen els anys, el que vol fer el teu cap no és correspost pel cos. En aquest sentit, el pàdel és un esport més accessible, que et dona el punt competitiu que per a nosaltres és necessari, diria que és addictiu. Per als que hem jugat, la competició viu dins nostre, la segrega el cos de manera natural.
Diuen que Carles Puyol, per exemple, competeix com si encara jugués la Champions League...
Amb el Puyi hem coincidit recentment i tenim amics en comú i sé que ho viu amb molta passió i que no li agrada perdre, com ja li passava de futbolista. Personalment intento relativitzar una mica més el fet de guanyar o perdre, però és evident que a tots ens agrada guanyar.
Jugar a pàdel també ajuda a recuperar aquell esportista amateur que potser el futbol professional difumina?
Doncs podria ser, perquè fixa’t que jo els records que amb més potència tinc al meu cervell són els d’aquella època en què un era infantil o cadet, en què un disfrutava jugant i no tenia tanta responsabilitat. I el que enyoro per sobre de tot és el joc en si, moltes vegades somio que jugo a futbol, independentment de la categoria o de la fama que això et correspongui. El joc és el que realment em genera nostàlgia.
Vostè al Barça li va costar 500 milions de pessetes l’any 1996. Quan un ja ha de correspondre a una xifra, tot es fa més difícil?
No vaig tenir aquesta impressió. Al principi vaig tenir una sensació de millora, de progressar, crec que vaig arrencar bé i després està clar que vaig tenir una lesió que em va frenar. Però allò que et pesen les cames per pensar que he costat tants diners no ho vaig tenir.
Va gaudir de Barcelona?
Amb el temps m’ha crescut la sensació de gratitud absoluta perquè crec que és una ciutat que em va donar més del que jo li vaig poder oferir. L’afecte que vaig rebre des que vaig arribar, que em van mantenir quan vaig estar lesionat, el fet de decidir marxar d’un club en què ningú m’havia instat a fer-ho... crec que a Barcelona no li vaig donar tot el que devia. A canvi només vaig rebre afecte, abans, durant i després de passar pel club.
Vostè va viure el postcruyffisme. El Barça actual està en una transició similar?
Podria ser, tot i que ho veurem amb l’arribada de Xavi. Sí que recordo les mocadorades de l’últim any cap a la llotja perquè no marxés en Johan i un any posterior difícil en què, tot i tenir una gran plantilla, de fet fa poc ho vaig comentar amb Luis Enrique, va arribar un entrenador més limitat com Bobby Robson, i tot va costar una mica més. Cada època és diferent, però sí que pot tenir algun punt de similitud amb el Barça actual.
Si alguna cosa tenia aquell Barça de Robson, amb l’arribada de Ronaldo, era gol.
Ronaldo va ser un flaix. En aquell equip ja hi havia futbolistes ràpids i molt bons tècnicament. Hagi, Figo... però la veritat és que ell va ser un impacte impressionant. Tenia una capacitat per fer les coses a tota velocitat i després definir amb tranquil·litat que eren incomparables. A vegades als entrenaments semblava que no hi era i li queien cinc pilotes i les definia totes cinc a dins i de maneres molt diferents. Ronaldo era únic i veure’l de prop va ser un espectacle.
Li agrada el Betis actual?
Sí, ha trobat el més difícil, que és donar continuïtat a una cosa ben feta. I en això té una responsabilitat absoluta Manuel Pellegrini. El Betis era un equip molt vulnerable en temporades anteriors, i ara és un equip que, malgrat que continua concedint ocasions, s’ha estabilitzat molt, també genera molt ofensivament i ha anat incorporant coses noves, domina molt més la transició, les desmarcades de ruptura... La veritat és que no és un equip guerrer, però defensivament s’ha assentat a partir d’altres conceptes
Què li intueix, a Xavi?
D’entrada, flor. I no ho dic en negatiu, que a vegades sembla que sigui un concepte per menystenir. Crec que aquests entrenadors han d’anar acompanyats d’aquesta àuria i, a més, crec que és un entrenador que té potencial per convèncer i al final això és el que compta. El més important en un entrenador és que el futbolista cregui en el que fa. I diria que això Xavi ho té i ho tindrà.
Li sorprèn la personalitat dels Gavi, Nico, Ansu...?
Fa poc vaig enviar un missatge a Enric Masip dient-li que el primer que havien de fer és assegurar el futur d’aquests nois. Perquè si en una situació de dificultat i de molta pressió juguen així, no em vull imaginar què faran quan estiguin amb una altra inèrcia i més ben acompanyats. Si el Barça els dona continuïtat, té una fornada per marcar novament una època.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)