Fa 30 anys el barcelonisme va tancar la seva pitjor ferida, oberta a Berna el 1961 i mostrada al món amb tota la seva cruesa el 1984 a Sevilla. La copa d’Europa, el Sant Greal dels culers, va caure aquell dia a Wembley quan el partit amenaçava d’arribar un altre cop als penals. La fuetada de Koeman va inaugurar, de fet, una nova era. Amb alts i baixos Europa ja no va ser un territori hostil per al Barça.

Cruyff va ser un pioner i va escriure, en el sentit literal de la paraula, una obra mestra que en el futur els seus alumnes van mirar d’aplicar amb més o menys fortuna.

Rijkaard, migcampista talentós de la mateixa escola que Cruyff (Ajax), va recordar-nos quin era el camí, l’excel·lència, per ser campió (París, 2006).

De Wembley a Roma

La trajectòria del Dream Team, que va aixecar la copa d’Europa el 1992, posava el llistó a un nivell altíssim. La derrota en la final d’Atenes el 1994 va marcar la fi d’un cicle esportiu.

La polèmica marxa de Cruyff el 1996 va obrir pas a una nova etapa, que va donar els seus primers fruits l’any 1997, amb una nova Recopa i la copa, i la temporada següent amb victòria en la Copa, la Lliga i la Supercopa d’Europa.

Malgrat els resultats esportius, certament la marxa de Cruyff va obrir una profunda fractura entre la massa social, que influïa en gran manera en la vida del club. Tot això tenia lloc mentre la presència de la dinàmica econòmica en el futbol feia un pas més: els grans patrocinis, els contractes televisius i d’imatge, el pay per view, les milionàries clàusules de rescissió dels contractes dels jugadors, etc.

Tot anava fent més complexa la gestió dels grans clubs de futbol, en una dinàmica imparable. El contrapunt a aquest procés va ser la celebració del centenari del club, que va tornar a posar en evidència un valor essencial en el barcelonisme. Els socis són els propietaris del club. Al mateix temps, la divisió dels aficionats continuava vigent i va provocar la fi del mandat de Josep Lluís Núñez, a qui va succeir breument Joan Gaspart, fins que en el 2003 va accedir per primer cop a la presidència Joan Laporta.

Trajectòria desigual

Amb Bobby Robson i Louis van Gaal com a entrenadors, l’equip va aconseguir alguns resultats notables, especialment en les temporades 1996/97, amb la Recopa, i les dues temporades següents, amb dos campionats de lliga consecutius. Així mateix, la sensació de final d’etapa s’estenia, i l’esquerda en el si de l’entitat es feia més profunda. El fracàs esportiu de la temporada 1999/20 va convèncer al president Núñez que era l’hora de dimitir del càrrec.

Celebrant el centenari

No és fàcil per a cap entitat convertir-se en centenària. Són poques les que assoleixen aquesta constància i continuïtat. Per això la celebració del centenari del club va omplir un any molt intens d’activitats de tota mena, des de novembre del 1998 fins a novembre del 1999. El pintor Antoni Tàpies va fer el cartell oficial i el cantant Joan Manuel Serrat va cantar el Cant del Barça des del centre de la gespa del Camp Nou. El Centenari volia ser el punt d’enllaç entre un passat amb moments gloriosos i d’altres de grans dificultats i un futur ple d’il·lusions. En aquella històrica temporada, el Barça va guanyar les lligues de futbol, bàsquet, handbol i hoquei patinis.

Interregne

La dimissió del president Núñez va portar a unes eleccions (juliol 2000), que va guanyar Joan Gaspart, que havia estat vicepresident durant els 22 anys anteriors. El candidat derrotat va ser Lluís Bassat. El mandat de Gaspart no va aconseguir títols esportius, de manera que la crisi del club es va fer més intensa. El febrer del 2003 va dimitir i va començar una situació de provisionalitat que no es va resoldre fins al juliol, amb la celebració d’unes noves eleccions.

Joan Laporta, president

El 15 de juny del 2003 es van celebrar eleccions a la presidència del club. El jove advocat Joan Laporta va resultar el guanyador, per davant del publicista Lluís Bassat. D’aquesta manera començava una nova etapa, marcada per la il·lusió del nou projecte i el fitxatge de figures mundials com Ronaldinho, Deco i Eto’o. Aquest nou equip no va trigar a obtenir resultats, aconseguint la Lliga 2004/05, que va revalidar la temporada següent. Aquests èxits esportius, que culminen amb la segona copa d’Europa, es combinen amb una decidida empenta per a rellançar i actualitzar la implicació social del Barça, aprofundint en el lema “més que un club”.

Un 2006 de somni

No hi ha dubte que l’any 2006 passarà a la història blaugrana com un any especial. El club va guanyar la seva segona copa d’Europa, a París, davant l’Arsenal, al qual va vèncer per 2-1. Però també va ser l’any de la inauguració de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, i de la signatura de l’acord de col·laboració del Barça amb Unicef, el mes de setembre en la seu de Nacions Unides a Nova York. Un acord que projecta la imatge solidària del Barça a tot arreu, i que globalitza definitivament el ’més que un club’.

Un 2009 per recordar Amb l’arribada de l’entrenador Pep Guardiola, el primer equip va prendre noves energies i l’any 2009 es va convertir en el més reeixit de tota la història del club, amb la consecució de la copa del Rei, la lliga, la Champions, la supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el mundial de clubs. Els títols es van assolir amb autoritat i amb el reconeixement unànime de la superioritat en el terreny de joc d’un equip en què la presència dels jugadors formats en la Masia, com ara Messi, Iniesta, Xavi o Pedro és la base fonamental. La victòria per 2-6 en el Santiago Bernabéu, la final de Roma davant el Manchester United (2-0) o el triomf en el mundial (2-1 en la final davant l’Estudiants argentí) es converteixen ja en partits de referència per al barcelonisme.

2010-2014

Dues Champions en un lustre, on la temporada 2010/11, la penúltima temporada dirigida per Guardiola, l’equip va tornar a fer història a un dels estadis més icònics i on tot va començar a Europa pel Barça, Wembley. Un resultat final de 3-1 contra el totpoderós Manchester United, va tornar a elevar a l’equip com a reis d’Europa dos anys després de la conquesta del trofeu a la ciutat eterna, Roma.

Uns mesos després i gràcies a haver guanyat la Champions, el Barça suma un altre títol europeu a les seves vitrines, la Supercopa d’Europa. Una edició disputada al principat de Mònaco i on l’equip culer va superar per 2-0 al campió de la UEFA, el Porto.

La conquesta de la Champions també va portar a les vitrines del museu del Camp Nou el mundial de clubs. L’equip es va enfrontar al Santos, campió de la Libertadores, liderat per la que anava a ser la futura estrella del Barça, Neymar. L’equip culer no va donar cap oportunitat al Santos i el resultat final del partit va ser 0-4, una victòria aclaparadora i que deixava clar la diferència de nivell entre el futbol europeu i el futbol sud-americà.

I aquella meravellosa nit de desembre de 2011, va ser l’última vegada en un lustre que el món contemplava a l’equip culer coronar-se com a campió d’una competició internacional de clubs.

Els següents anys, l’equip va encadenar decepció rere decepció a Europa, on mai es va veure el nivell de futbol que l’equip havia demostrat no feia tant de temps.

El segon triplet

L’estiu de 2014, l’equip viu una petita revolució i arriben moltes cares noves a la plantilla. Dues d’aquestes cares noves, Luis Enrique com a nou entrenador i Luis Suarez com a fitxatge estrella, seran fonamentals perquè aquell mateix any es tornés a repetir una cosa que semblava impossible de repetir; el triplet.

I això que l’inici d’any no va ser gens prometedor. L’equip no acabava d’arrencar i tot apuntava que anava a ser una temporada difícil per als culers. Fins i tot es va insinuar una mala relació entre l’estrella de l’equip, Messi, i l’entrenador.

Però la segona part de la temporada, l’equip va fer un canvi de xip brutal, i tot va anar encaminat cap a l’èxit esportiu. Es va tornar a recuperar aquell nivell de joc meravellós que va fer l’equip un rival temut a tot el món, i després de superar al totpoderós Bayern de Munic a semifinals, el Barça va tornar a regnar a Europa superant al campió italià, la Juventus, i la final va acabar amb un resultat de 1-3, liderats per un dels millors tridents ofensius que s’han vist mai a la història d’aquest esport; La MSN(Messi, Suàrez y Neymar) i conquistant la seva cinquena Champions.

A l’agost, a Tbilisi, l’equip va assolir la supercopa europea contra el Sevilla en un partit de bojos on va haver-hi fins a 9 gols. El resultat final del partit va ser de 5-4 a favor de l’equip dirigit per Luis Enrique, en una nit plena de gols i espectacle.

I al desembre d’aquest mateix any el Barça va tornar a regnar al món, obtenint així el seu tercer trofeu.

Els fracassos

Fracàs rere fracàs a Europa, d’un equip que dominava els campionats nacionals, arribant a guanyar 8 de les 11 lligues disputades, i convertir-se i en el millor club de l’última dècada amb 28 títols conquistats, la realitat és que d’aquests 28 títols només 9 són títols de competicions europees, que deixa patent la diferencia de rendiment del club entre les competicions nacionals i a Europa.

Perquè el Barça des de l’última Champions conquistada a Berlín, ha encadenat set anys d’humiliació rere humiliació sota els focus de la competició Europea. Derrotes aclaparadores contra equips que no eren superiors com l’Atlético de Madrid a quarts de final en 2016 i partits que passaran a la història negra del club, com les remuntades patides a mans de la Roma, també a quarts de final l’any 2018 i Liverpool a les semis de 2019, són el reflex del nivell demostrat a Europa per un equip que ho tenia tot per dominar Europa però on va faltar la fam de tornar a regnar al vell continent.

I on en cada any de travessia pel desert a Europa l’equip va tenir una nit màgica contra el PSG, quan van remuntar un 4-0 de la Ida i l’equip va signar un partit pels annals de la història amb un històric 6-1 final, amb gol de Sergi Roberto, en l’últim minut del partit.

Però aquesta nit de glòria va ser paper mullat perquè el Barça va xocar contra el mur Italià a la ronda següent, on l’equip va ser incapaç de marcar un gol en 120 minuts d’eliminatòria.

I en els dos anys següents el club va seguir amb la mateixa dinàmica a Europa on va encadenar una eliminació a vuitens contra el PSG en mig de la pandèmia i una estrepitosa eliminació a la fase de grups l’any següent, en un equip on ja no hi era el millor jugador de la història del club, Leo Messi.

En ser eliminats a la fase de grups, l’equip va jugar la Europa League, on va ser caure de manera cruel, al seu camp contra un rival a priori inferior, l’Eintracht Frankfurt, que va fer fora a l’equip als quarts de final.

10 títols internacionals en trenta anys. Aquest és el número total de vegades que el Barça ha tornat a regnar a Europa d’ençà que fes història per primer cop aquell 20 de maig de 1992.