Barça

JUAN CARLOS RODRÍGUEZ

FUTBOLISTA DEL ‘DREAM TEAM’ (AL BARÇA DE 91 AL 94)

“El més normal és que la primera lliga de Tenerife no hagués passat”

Avui fa exactament 30 anys que el Barça dirigit per Johan Cruyff va guanyar la primera de les dues mítiques lligues de Tenerife

Un dels integrants del ‘dream team’ rememora aquell campionat amb L’Esportiu

Aquell equip va canviar la manera de pensar de l’aficionat culer

Juan Carlos Rodríguez (Puente Castro, Lleó, 1965) va ser defensa en el dream team dirigit per Johan Cruyff, un equip mític que va començar a escriure la seva llegenda la temporada 1991/92 amb la Champions League i la segona de les quatre lligues consecutives que va aixecar. Aquell, de fet, va ser el primer curs de Juan Carlos en el Barça, que rememora amb L’Esportiu aquell títol de lliga, l’emblemàtica primera lliga de Tenerife, de les dues que hi va haver, que avui fa 30 anys que es va assolir.

Què li ve al cap quan li parlen de la primera lliga de Tenerife?
Una possibilitat que podia donar-se. Veníem d’estar a una distància del Madrid que semblava inabastable, perquè, a més, era lliga de 2 punts. I vam arribar a l’última jornada amb possibilitats i et convidava a pensar “per què no?”. Però el normal és que no passés, ho teníem clar. I el que va passar, i com va passar, va ser agònic.
Tenien esperances?
Parlàvem de la possibilitat. En el futbol passen aquestes coses; de fet va tornar a passar. En aquell moment el que penses és que si havien dilapidat aquell avantatge, doncs podia passar. El que sí que teníem clar és que hauria estat imperdonable que no haguéssim estat a l’altura. Nosaltres, però, confiàvem en el que estàvem fent; jugàvem d’allò més bé, tothom estava ben endollat i podia jugar qualsevol. El partit es podia complicar, però estàvem molt segurs de com jugàvem i teníem una confiança brutal.
A més, acabaven de guanyar la copa d’Europa.
Sí. Hi havíem fet una bona recuperació, havíem acabat la lliga marcant moltíssims gols i la temporada era molt bona abans d’aquesta última jornada. Tot i això, hi havia la possibilitat i l’havíem d’aprofitar. Havíem de guanyar el nostre partit, que és el que vam fer, i després estar pendents de l’altre partit. Tal com es va acabar produint tot, va ser una mica rocambolesc.
Com recorda aquells instants a la gespa, pendents que s’acabés el partit a Tenerife?
Estàvem tots sobre el terreny de joc i pendents del que t’expliquessin. Molta tensió, i quan es va confirmar que érem campions, doncs va ser una explosió d’alegria quan nosaltres, pràcticament, ja donàvem la temporada per acabada amb la consecució de l’anhelada copa d’Europa. Però arribar a aquell partit i tenir possibilitats de guanyar el títol va ser un guió impensable.
Aquella temporada va significar engegar un cicle guanyador.
Aquell curs, tot i que en la lliga anàvem una mica més al límit, la confiança pel que fa al joc era molt gran. L’estil, innegociable; l’ADN Barça era allà; jugàvem d’aquella manera , espectacular, aclaparadora, tot i que ens vam deixar alguns punts, i la veritat és que vam consolidar aquest joc amb victòries i en les següents temporades és el que vam fer, tot i que les següents dues lligues també van ser ajustades. Guanyar la lliga, encara que sigui en l’última jornada, després de 38 jornades, significa que ets el millor, no hi ha cap dubte.
Això no és sort.
Vam tenir sort d’haver guanyat tants partits i sumar tants punts en les altres 37 jornades...? Això no és sort, és clar. Si canvies l’última jornada per una de la meitat, en què un guanya i l’altre perd, doncs la cosa canvia. Si fas la mitjana, qui guanya és el millor. Després en l’última jornada, doncs, hi ha aquella ansietat d’haver de guanyar tant sí com no, i hi ha gent que ho assumeix millor i d’altra que pitjor. Qui parli de sort s’equivoca.
Aquell va ser el seu primer curs en el Barça. El va sorprendre la metodologia de Johan Cruyff?
I tant! De fet, quan vaig marxar res em semblava igual. Semblava que havia tornat als avantpassats. En realitat la meva adaptació va ser fàcil perquè quan vaig arribar jo només va arribar amb mi Miquel Àngel Nadal. Ens vam adaptar aviat i bé. A més, jo era un defensa corrector. Em vaig adaptar ràpid als entrenaments, però al final la meva feina era vigilar i defensar els contraatacs, perquè sempre jugàvem a camp rival. En la meva posició requeria concentració, estar atent en l’anticipació, i això ho duia de sèrie. Després, tenir la pilota, passar-la i buscar la millor opció; una vegada vas guanyant, hi creus cada vegada més. Veus la conseqüència, i ho vam aplicar per guanyar molts títols. Penso que també va canviar la manera de pensar de l’aficionat culer.
En quin sentit?
En el sentit de veure el futbol d’una altra manera i també de ser guanyador. Es va acostumar a jugar d’una manera, i això es va veure amb el temps. Encara que hi hagués victòries, la gent no estava d’acord amb com es jugava i, d’altra banda, també va canviar el pessimisme que regnava en el caràcter del culer. Sempre es pensava en la possibilitat de perdre, en comptes de pensar en la possibilitat de guanyar. Quan guanyes tot són elogis, però encara hi havia gent que pensava que podíem haver perdut. Aquest pessimisme que hi havia fins aleshores em va sorprendre.
I ara, com el veu, el Barça?
L’èxit es comptabilitza per títols, però hi ha hagut temporades que fins i tot amb Messi, envoltat de grans jugadors, que semblava que es guanyaria com si fos un passeig, no es guanyava. I ara, aquestes últimes campanyes, tot i no aconseguir grans títols, hi ha hagut coses per ser optimista. Per aquestes carències, precisament, han aparegut sis o set jugadors de primer nivell mundial molt joves, per moltíssim temps i amb un valor en el mercat incalculable. En aquests moments dolents es recorre al planter, que en aquest any de sequera ha estat capaç de donar una mitja dotzena de jugadors de moltíssima qualitat que fa que hi hagi un futur prometedor i que farà estalviar molts diners si es gestiona bé.
Què li sembla Xavi?
Ha convençut els jugadors. Ho ha fet de manera fenomenal. Amb el que tenia, i algun fitxatge, ha estat capaç d’arribar al més amunt possible. Fins al punt que ens va fer somiar en la possibilitat de molt més. El balanç és de notable alt. A més, ha il·lusionat perquè és de la casa, d’aquesta filosofia, i sembla que es torna a conjuntar tot plegat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)