Barça

DAMIÀ ABELLA

TÈCNIC ASSISTENT AL WEST BROMWICH ALBION I EX JUGADOR DE BARÇA I BETIS

“A Xavi se’l critica líder, i això no passaria en cap altre equip”

Xavi té una idea molt clara, i el Barça és recognoscible en la majoria de partits i defensivament està extraordinari”

“L’entrenador que més impacte està tenint actualment és Roberto de Zerbi (Brighton) amb la seva proposta associativa”

En el Barça era fantàstic, però la realitat és que el meu nivell no era per estar-m’hi cinc anys. No em veia tenint un nivell sostingut tan alt
Sentia una impotència enorme jugant contra el Barça de Guardiola, perquè era incapaç de recuperar la pilota . És el millor equip que recordo

Ja fa un temps que Damià Abella (Olot, 1982) va desembarcar a Anglaterra. Primer, encara sent futbolista per jugar en el Middlesbrough (2014-2016), on va penjar les botes, i més tard, ja a les banquetes, per fer d’assistent tècnic primer en el Watford (2021-2022) i després en el WBA, on és ara. El frenesí de la Championship, on milita l’equip de West Bromwich, no li dona cap respir, però treu una estona per parlar amb L’Esportiu en una conversa molt futbolera. Demà, a més, s’enfronten dos dels seus exequips: el Barça (2004-2006) i el Betis (2006-2007), que juntament amb el Racing (2006) i l’Osasuna (2008-2012) conformen els clubs pels quals va jugar en la seva trajectòria com a professional.

Com li va per Anglaterra?
Molt content. Estic molt adaptat a la cultura anglesa, a la cultura del futbol, i tant la meva família, la meva filla i la meva dona, com jo estem disfrutant d’aquesta experiència professional i vital.
D’això vull que me’n parli, de l’estil de vida.
Estem molt bé. Sí que és veritat que els dies son tan curts que quan són les 7 de la tarda, el dia ja s’ha acabat i qualsevol cosa després ja es fa feixuga. Però als horaris ens hi hem adaptat. Sopem a les 6.15 h, 6.30 h, 6.45 h, com a molt tard. Realment sí que trobo a faltar una mica els horaris, els ritmes i evidentment la família i els amics, que molts estan per allà, a Catalunya.
Això dels àpats potser sí que és el que més li va costar...
No pots anar contracultura. Quan vaig arribar com a jugador vaig intentar continuar fent els meus horaris: a les 5 berenar, després anar a fer un cafè... Però socialment no existeix, això. A les 16.30 h tanquen les cafeteries i després obren els pubs, on més que cafès la gent hi comença amb les cerveses, les pintes, i això potser per a nosaltres és més a les 21 h, per dir alguna cosa. I això és el més complicat. Però la resta, molt bé, i l’acollida, molt bona.
I del futbol, què me’n diu?
La Championship [segona categoria del futbol anglès], que és on estic ara, sí que s’assembla molt a la imatge que podem tenir del futbol britànic d’anys enrere. Hi ha molt de duel i molt de futbol directe. I és una lliga duríssima: 24 equips, partit cada tres dies perquè hi ha dues copes, no hi ha pròrrogues en cas d’empat sinó que hi ha repetició de partit... comptant-ho tot te’n vas mínim a 48 partits oficials. I això, amb un calendari més curt que en la Premier League, i tenint en compte que sí que hi ha aturades per seleccions. Es juguen molts partits consecutius, i això fa que en l’aspecte tàctic els equips no estiguin tan desenvolupats com en la Premier League o la lliga espanyola, fins i tot diria que els de la segona divisió espanyola. Però els jugadors sí que tenen un nivell molt alt, molt per sobre de la segona divisió espanyola, i la intensitat i ritme de partit també és molt més alt. És una lliga molt diferent.
La Premier League la va viure el curs passat en el Watford.
La Premier sí que es pot equiparar amb la lliga espanyola però té un ritme més alt i el nivell global també és més alt. Per l’aspecte econòmic i la possibilitat de poder captar jugadors de qualsevol lliga.
No sé si en aquest nivell més alt tenen a veure la diversitat d’entrenadors, de diferents nacionalitats i futbols que han anat aterrant, com Pep Guardiola o Jurgen Klopp, que han enriquit el futbol.
Completament. Miri, per mi, l’entrenador que més impacte està tenint actualment és Roberto de Zerbi (Brighton) amb la seva proposta associativa. Molta gent pensa que és com Guardiola, però no s’hi assembla gens. Tots dos tenen una manera de jugar associativa, amb un pes importantíssim del porter, els centrals, els jugadors de dins, però són diferents.
Per exemple?
Així com els equips de Guardiola, si pot fer progressar el central doncs aquest condueix cap endavant i divideix, De Zerbi, principalment fa que els centrals quedin parats sense progressar a propi camp, amb una estructura concreta, que pot canviar en funció del rival, i espera. Incita que els rivals vagin a recuperar la pilota i un cop supera la pressió, es dispara. Fa estirar l’equip rival i quan juga a dins i es dispara va tot molt i molt ràpid. Penso que tots aquests entrenadors que han anat arribant, com Jürgen Klopp, Pep Guardiola o Thomas Tuchel, més d’altres, han influït moltíssim en el futbol de la Premier League i també d’arreu del món.
El líder, l’Arsenal de Mikel Arteta, és una de les sensacions.
La temporada passada, els va costar a l’inici, i Arteta ja portava un any i mig o prop de dos a l’Arsenal, i aleshores en l’àmbit mediàtic la cosa estava tensa pel que fa a la seva figura. Però una cosa bona que té aquest país és que hi ha una certa paciència amb els projectes i els entrenadors. I és evident que han encertat de ple amb Mikel Arteta. És un entrenador que amb un estil de joc ofensiu concret s’ha mantingut molt ferm. En l’aspecte defensiu ha anat canviant coses, la manera de pressionar, de defensar, alterna marcatge individual amb marcatge zonal, una cosa a camp contrari i una altra a camp propi... És un equip molt ric. A mi m’ha sorprès sobretot defensivament. I ara ha incorporat peces molt claus, en una edat òptima per desplegar el seu talent i amb aquesta gana.
I del Manchester City de Pep Guardiola, què me’n diu?
Aquest any quant a resultats no està tan bé, però pel que fa a joc està oferint grandíssims moments. També és cert que, i pot resultar paradoxal, que incorporar un jugador del talent bestial d’Erling Haaland, individualment està aconseguint que el seu entorn li produeixi situacions de gol de manera habitual, però ell intervé molt poc en el joc. Abans, el 9 que tenia es despenjava, amb Agüero, Gabriel Jesús, o també amb Grealish, Foden, De Bruyne o Bernardo Silva, que també han fet de fals 9. I ara, amb la figura de Haaland, no dic que els hi resti perquè no és veritat, l’engranatge funciona una mica diferent. I després, això ho ha dit Pep Guardiola, no ho dic jo, que no és suficient amb jugar bé sinó també influeix la gana, el desig i altres variables. I a vegades aquests tocs d’atenció són necessaris en una plantilla perquè no tendeixi a una situació còmoda, perquè l’ésser humà tendim a això, a acomodar-nos. I Guardiola està intentant que l’equip no estigui tan còmode.
Al Barça de Pep el va patir com a rival. Què se sentia jugant contra aquell equip?
És el millor equip que recordo. Sentia una impotència enorme, perquè era incapaç de recuperar la pilota davant seu. I, a més, eres molt poc efectiu a l’hora de fer mal. Recordo partits al Santiago Bernabéu que el Madrid et guanyava la possessió de la pilota però sempre tenies la sensació que en un contraatac els podies fer mal, després et guanyaven 4-0 igual (riu), però amb el Barça era impossible recuperar la pilota. En l’aspecte col·lectiu no podies i en l’aspecte individual tampoc no podies prendre la pilota a ningú, ja fos Messi, Villa, Henry, Xavi, Iniesta o qui tu vulguis. Qualsevol pressió que feies, t’eliminaven fàcilment, i era una impotència molt gran. I amb el City, l’any passat entrenant amb el Watford, va ser una sensació molt similar que no la tenies amb el Liverpool.
Va formar part del Barça de Rijkaard, que va posar la llavor del que va venir després. Segur que li venen al cap 1.000 coses pensant en aquella etapa, però quina és la primera?
Aquell moment era molt complicat per al Barça. Feia molts anys que no guanyava cap títol. Ara acaba de guanyar la supercopa, i semblava que feia molt temps que tampoc en guanyava cap, però feia un any i mig. Aleshores feia sis d’anys. I l’arribada de Joan Laporta liderant un projecte institucional i de Frank Rijkaard i Txiki Begiristain liderant el projecte esportiu amb un encert enorme fitxant va ser la clau. A mi, però, el que em ve al cap sempre és Ronaldinho. Va canviar l’estat d’ànim per la seva manera de ser i de jugar, i després s’hi va sumar la irrupció de Xavi, d’Iniesta, més tard de Messi, la consagració de Puyol, els encerts fitxant Deco, Eto’o, Belletti, Edmílson, Márquez i tota la tropa de jugadors que van formar un equip de molt nivell. Sí que li haig de dir que era una altra època i que, en l’aspecte tàctic, el Barça es va capgirar enormement amb l’arribada de Guardiola.
Els entrenaments amb aquella tropa, com diu, devien ser una passada...
Jo havia d’anar al 120% per poder fer el cim i amb prou feines arribava (riu). Per a mi va ser una experiència magnífica. La meva primera etapa en el futbol professional, quan realment dos anys abans hauria estat impensable ser professional, ja no en el Barça, sinó jugar a segona divisió. Era una cosa que estava molt fora del meu pensament, i m’ho vaig prendre com una professió, amb una intensitat enorme, i ho vaig gaudir molt. Sobretot al principi. Quan ja duia un temps que vaig renovar, em va fer una pèl més de vertigen, perquè jo mateix em qüestionava la meva capacitat de poder estar a aquell nivell en aquell equip. Després quan vaig sortir del Barça, que vaig anar al Racing, quan vaig aterrar em vaig sentir còmode i projectat de veritat com a jugador, amb l’impacte que podia tenir en el joc. En el Barça era fantàstic, però la realitat és que el meu nivell no era per estar-m’hi cinc anys, era per estar-hi el temps que hi vaig estar, sumant. Va ser una època preciosa per a mi, d’aprenentatge en el món professional.
Això que em diu és difícil de veure. Als jugadors els costa marxar molt del Barça.
Hi ha diferents moments i perfils de jugadors. Qualsevol jugador jove que està entrant ara són nois de molt talent, que en el futbol de base han destacat moltíssim i que estan dins d’un marc en què la seva realitat esportiva els porta a pensar que aquell és el seu lloc. Jo va arribar un moment que, per mi mateix, vaig veure que tenia capacitat per ser professional, perquè ho estava demostrant, però en el Barça no em veia tenint la consistència, tenint un nivell sostingut tan alt per poder-ho fer. I no passa res. Al final el que un vol és poder-se dedicar a això, viure d’això i gaudir-ho. No tot acaba en el Barça, al revés. Jo vaig començar en el Barça i va acabar a Anglaterra, i durant el procés totes les experiències van ser molt enriquidores.
Va coincidir amb Xavi. Com veu el seu Barça?
Té una idea molt clara del que vol. De nou, el Barça està en aquest procés de transició d’aconseguir títols. Després de portar jugadors importants, que hagin sortit joves de molt talent, en certa manera em pot recordar el moment Rijkaard, salvant diferències, sense aquella estrella que era Ronaldinho. El Barça és recognoscible en la majoria de partits, i defensivament està extraordinari. Si tenim a la retina aquell Barça de fa deu anys, allò és, no diré impossible, però sí molt molt difícil de repetir. És injust posar aquesta vara de mesurar, però sí que és la vara ideològica a la qual s’ha d’intentar aspirar. Però Xavi està fent una campanya magnífica; malauradament hi ha la Champions, i és una llosa que pesa. Se’l critica anant líder, això no passaria en cap altre equip de la lliga espanyola. Nosaltres som així.
Precisament demà s’enfronta amb el Betis, equip en què també va militar.
El Betis també va passar un moment molt delicat el 2010, amb canvis de presidència i de propietaris, i ha trobat un camí esportiu, que no ve de Pellegrini sinó que ja ve d’abans, amb Quique Setién. Ha pogut contractar jugadors grans, de talent i contrastats en el panorama europeu que ha fet una mica d’efecte crida a altres. Amb Pellegrini l’equip té una identitat pròpia, que enganxa amb la idiosincràsia del club. I amb una afició com la del Betis, si sent un vincle important amb el club com amb l’equip sobre el camp, es pot convertir en un binomi imparable, dins de les seves possibilitats, i així és ara.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)