Més bàsquet

LAIA PALAU

MEDALLA DE PLATA EN ELS JOCS OLÍMPICS DE RIO 2016

“Els Jocs són diferents, són la glòria dels déus”

“Jo no ploro mai, i aquell dia, quan vam guanyar Sèrbia en la semifinal, vaig plorar”

“Seria un moment molt bo per deixar-ho, però tinc un any de contracte més a Praga, jugaré l'Eurolliga, l'europeu és l'estiu vinent a Praga... i ja veurem què penso quan hi arribi”

Encara no sé què
els va passar, a les jugadores sèrbies,
en la semifinal, no van venir. Ens ha sortit
un campionat rodó
Si es valorés igual l'esforç que fa una dona que el que fa un home, jo aniria en limusina i seria part de l'elit, del glamur
Just quan havia decidit que ja ho havia guanyat tot, que ja estava, és quan m'han passat més coses magnífiques

Fa quatre dies que ha tornat de Rio i d'aquí a 48 hores se'n va cap a Praga per jugar –qui sap, perquè sempre guarda sorpreses– la seva darrera temporada a alt nivell. Laia Palau (Barcelona, 1979) s'ha fet gran, ha guanyat tot el que es pot guanyar no sent nord-americana i continua sent una de les millors bases del món. I una tempesta d'expressivitat.

Al desembre em va dir que volia anar a Rio, però que seria el final pel que fa a la selecció.
No he pres la decisió. Vull que tot reposi una mica. Quan proves el Dragon Khan i en baixes, hi vols tornar a pujar. Ja hi pujat i hi he fet algunes voltes. Ara em sap greu deixar aquest grup... La meva resposta és que no ho sé. No tinc un sí ni un no rotund.
“És que si guanyo una medalla em retiro”, “és que si guanyo una medalla em moro”... Això ho ha dit fa ben poc...
Sí, perquè en realitat penses que serà més difícil del que ho ha estat [arrenca a riure].
Com diu?
Bé, és clar que ha estat complicat i que hem pencat un piló per tenir la medalla, però d'entrada em semblava més inabastable. Sí, un cop ens hi hem posat tot ha sortit molt fàcilment, però d'inici ho veia molt complicat. Seria un moment molt bo per deixar-ho, però tinc un any més de contracte a Praga, continuaré en l'Eurolliga, el pròxim europeu és l'estiu vinent a Praga... i ja veurem què penso quan arribi l'estiu. Potser me'n vull anar de vacances, o viatjar...
Pot descartar uns altres Jocs olímpics?
Sí! Quatre anys més...
Després d'un or europeu o d'una plata en un mundial, què té de diferent plantar-se en una final olímpica?
Jo no ploro mai, i aquell dia, quan vam guanyar Sèrbia en la semifinal, vaig plorar. Em vaig abraçar a la fisioterapeuta [Pilar Delgado] perquè fa molts anys que hi som juntes i és molt important per a mi. Va ser molt emotiu perquè tothom pensava que si guanyàvem medalla em retiraria i estant en la final, això ja estava fet. Els Jocs són diferents. Són la glòria dels déus, tenen un component mitològic. I sempre es repeteix. Tot el món, que no es posa mai d'acord en res, en això ho està. Quin esdeveniment hi ha al món que fa que 10.000 persones, els millors, vagin a fer el mateix? No hi ha res al món que ho iguali. I tan sols la sensació de pertànyer a una cosa com aquesta és al·lucinant, és glòria. Com quan et nomenen cavaller, a l'estil Excalibur. Jo ho trobo molt èpic, això dels Jocs Olímpics.
Què es pot explicar de la celebració?
Vam sortir, ho vam celebrar, ens vam desmadrar com és normal quan guanyem títols. Ho vam celebrar amb els nois, la nostra medalla i la seva. I amb els d'handbol i els de més enllà. Tu vas per la vila olímpica i tota la delegació espanyola sap que has guanyat. I és un continu de felicitacions. Es viu molt intensament. És el que m'està passant aquests dies, cada cinc minuts un whatsapp. Ho mesuro una mica en funció dels mitjans que ens segueixen. I tantes càmeres quan vam arribar a l'aeroport no les havia vist mai. Potser s'hi va acostar quan vam ser subcampiones del món, però no tant. És que vaig haver de deixar una entrevista perquè m'esclafaven. Pel carrer la gent m'ha aturat, quan a Barcelona no em passava mai, una passada. Gent de bàsquet i de fora del bàsquet. És que Espanya estava pendent de qui guanyava medalla, per no ser uns passerells. I de sobte, mira, les del bàsquet. I la gent ho ha seguit i hi ha hagut cobertura i visibilitat.
Això és el combustible que l'ajudarà a aixecar-se cada dia, a Praga?
Si hagués de viure d'això, no m'aixecaria mai. Això que ens ha passat, aquesta voràgine, passa molt de tant en tant i s'ha d'aprofitar. Però sempre així, no. Si jo fos Messi, no podria viure, però està bé poder allargar aquest plaer tan gran.
De tots els missatges que ha rebut, me'n comenta un?
Tinc unes amigues que acaben de tenir bessons i la vigília de la final em van dir: ‘Pots venir demà a fer-nos de cangur? Si no fos important, no t'ho demanaríem.' Hi ha gent que m'ha seguit des de sempre i que s'ha estès molt, amb uns missatges molt emotius, que he al·lucinat. Però com que no tinc Facebook ni històries, ha estat prou normal.
Parlant de bàsquet. Els faltava contundència a dins sense Sancho Lyttle. Com s'ha compensat aquesta baixa?
Astou Ndour ha fet un campionat espectacular. No et dóna el mateix que Sancho Lyttle ni pot fer-ho, si pesa menys que jo. I jo en peso 69... S'ha fet gran, ha rebotejat i ens ha ajudat un munt. Com en el mundial, el cos tècnic ha plantejat molt bé el torneig. Amb els EUA en el nostre grup, si fèiem bé la feina no ens les tornàvem a trobar fins a la final. Això obria moltes possibilitats. El primer dia contra Sèrbia vam anar a sac, però és que amb Lucas Mondelo sempre anem així. Cada partit és una final i tots els partits són importants. Després vam patir moltíssim contra Turquia, però el vam tirar endavant. I va passar que Sèrbia va apartar Austràlia del nostre camí.
Això va ajudar, perquè contra el joc interior australià hauria estat complicat.
És cert, Sèrbia és com nosaltres. Va ser una semifinal de combat cos a cos. Ens ha sortit un campionat molt rodó, però també hem tingut clar què havíem de fer perquè fos rodó. En les semifinals, Sèrbia acabava de fer d'un gran esforç contra Austràlia, però nosaltres també, contra Turquia. I encara no sé què els va passar, a les sèrbies, no van venir. Van jugar el primer quart i ja no s'hi van ficar més.
La plata d'Espanya i el bronze de Sèrbia ens diu que el en bàsquet femení, com en el masculí, el joc interior va a la baixa?
Més que això, crec que és el caràcter. Sèrbia juga amb el cor, amb el ganivet a la boca. Han quedat terceres sense jugar el seu millor bàsquet. A mi el que m'agradaria seria tenir una jugadora gran que tirés triples, com fa Pau Gasol, i no que els triples els tirin les petites.
Entre la millor selecció possible dels EUA i la resta, hi ha més diferència en homes o en dones?
En dones, sens dubte. Molta diferència. Amb Sancho Lyttle la final hauria estat una mica diferent, i hauríem perdut per 20 en comptes de per 30. Físicament hauríem competit més a dins. Quan les nostres interiors van fer figa i es van carregar de faltes, es va acabar. A fora, en certa manera, podem competir més, però tampoc del tot perquè la seva rotació no s'acaba mai. Catchings i Stewart, les dues amb menys minuts, juguen a la WNBA i els seus equips giren al seu voltant. A més, en dones hi van sempre les dotze millors, no falla mai ningú, i això crea consciència d'equip. Cap dia pots dir com amb els homes, que si els quatre monstres tenen un mal dia els pots guanyar. Les dones cada vegada juguen millor. Taurasi i Moore fan números, però és que juguen totes, estan equilibrades i totes van en una mateixa direcció.
Només cinc de les subcampiones jugaran en la Lliga Femenina. Algú s'ho hauria de fer mirar?
No és algú, és molta gent que s'ho hauria de fer mirar. Però el país està com està. No sobren diners i per arreglar el món s'ha de començar molt des de baix. Al final, parlarem de política, de polítiques socials. Per mi l'esport és que tu posis sobre la taula el màxim de les teves capacitats. I acabem de tornar dels Jocs Olímpics havent-ho fet. Hem fet el màxim. Aleshores, per què és més valorable que Pau Gasol faci el màxim que no que jo faci el màxim? Per què és més atractiu el que fa ell? Què estem valorant exactament? Espectacle? Quins són els valors que apreciem més en l'esport? Si es valorés igual l'esforç que fan una dona i un home, òbviament jo aniria en limusina, formaria part de l'elit, del glamur que hi ha en l'esport. Perquè si valores que amb unes possibilitats aconsegueixes uns títols, nosaltres ho fem. És una qüestió molt conceptual. I ja entenc que el femení és un producte que costa de vendre. El públic vol una altra cosa.
És normal que cap esportista català hagi mostrat la seva identitat durant els Jocs?
Què vol dir mostrar la identitat catalana? Ensenyar una bandera? El COI ho prohibeix. Ni banderes, ni cartells. A més, allà vaig a representar Espanya. Puc representar Catalunya dient: “Ei, que sóc catalana.” I tant! Si jo ja ho dic, a les ràdios, que sóc catalana! Però si estic representant Espanya no puc representar Catalunya. Ara mateix és així, no hi ha cap altra manera d'anar a uns Jocs que no sigui representant Espanya.
Vaja, que si Catalunya és a Tòquio 2020 potser s'ho repensa.
Ja ho veurem, però crec que a Tòquio hi aniré de voluntària.
Quin és el secret de la seva longevitat? El seu caràcter?
Hi ha una part que és de caràcter, segur. Però hi ha una part física. No hi puc fer res si els meus pares em van parir així de bé. A mi m'han donat aquest cotxe, i si el cotxe funciona molts anys i té un motor de primera, fantàstic. Òbviament, el puc cuidar, el puc portar al mecànic. Ho he fet i he tingut la sort de no tenir lesions, però això també va molt amb el xassís. I el caràcter de voler jugar, de continuar, de voler-ne més també hi fa, perquè si no, a aquesta edat et retires.
Caràcter Laia, vaja...
És que m'ha passat que en els últims anys, just quan havia decidit que ja ho havia guanyat tot i que ja estava, és quan m'han passat més coses magnífiques. És curiós, però això t'anima.

Amb ‘La niña del gancho'

Entre entrevistes i sessions de fotos, Laia Palau encara té temps de passar a veure Encarna Hernández, pionera del bàsquet femení a l'Estat que, a punt de fer 99 anys, celebra la visita i la medalla que la base li porta. La biografia d' Hernández és l'argument de la pel·lícula La niña del gancho, –el títol fa referència, evidentment, a aquest peculiar tir–, en la qual participen personatges del bàsquet modern com la mateixa Laia Palau i Amaya Valdemoro i d'altres pertanyents a altres generacions, com Maria Planas, Carme Famadas, Lluïsa Giró, Pilar Pons, Antònia Gimeno i Marcel·lí Maneja. Tant Maneja, considerat l'últim supervivent del bàsquet masculí previ a la Guerra Civil, com Giró van morir l'any passat.

Hernández (Múrcia, 1917) ha viscut sempre a Barcelona i va jugar a l'Atlas, el Laietà, el Cottet, la Secció Femenina i el Barça, on es va retirar el 1953 abans de fer d'entrenadora. Palau en parla amb devoció: “És bàsquet pur. A més ens veu, ens segueix, ens estima, és una passada. Té el cap ben clar i és una enamorada del bàsquet, una meravella.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)