És conegut que fa dos anys que hi ha dèficits i l'abast del deute és més important del que ens pensàvem. Més de sis milions de pèrdues en dos anys han exigit una actuació de xoc. Estem en fase de recuperació, però no només econòmica. A conseqüència d'aquests temes i de les eleccions, hem trobat una deixadesa de l'activitat diària, de la gestió, del lideratge, i una ruptura en les relacions institucionals. S'havien creat dos bàndols. La teràpia de xoc s'orienta a la recuperació econòmica i també de la reputació, de l'organització, de la motivació. Hem presentat un pressupost al voltant dels 15 milions quan es venia de xifres d'entre 21 i 24. És un pressupost equilibrat, amb el vistiplau del CSD, que ens ha felicitat pel pla de viabilitat de dos anys que hem presentat. El pressupost vol aturar la sagnia del dèficit i som optimistes. Treballem perquè hi hagi un resultat positiu. Hem renegociat amb tots els qui tenen relació amb la FEB.

Del control de la despesa i de dedicar el que tens a l'objecte de la federació, l'activitat esportiva. Els costos estructurals són una part important, però hi havia despeses, pel que fa a relacions institucionals i relacions públiques, que es podien reconduir. Les retallades ens perjudiquen a tots, però és la manera de tenir un futur sostenible. Vull recalcar que som optimistes, tenim il·lusió i ho aconseguirem.

Ho tenim clar i ja hem pres mesures, però no les comunicarem. Se sabrà el dia que hi hagi els judicis, però no serà per nosaltres. El nostre estil, el tarannà, és no donar portades. Necessitem calma, discreció, tranquil·litat. Venen temps complicats pel que fa a soroll mediàtic perquè hi haurà una sèrie de persones que hauran d'anar a declarar. Però ha de quedar molt clar que qualsevol mesura que prenguem serà per defensar els interessos de la FEB, el bàsquet i el bé comú. I fins aquí puc llegir.

No vull fugir d'estudi, però qualsevol cosa que digui seria pronunciar-me. Ja hi haurà un jutge que condemnarà o absoldrà. I m'és molt difícil posar-me al cap d'una altra persona. Però al voltant d'un ús incorrecte dels diners de la FEB, l'únic que puc dir és que sé que els meus valors personals faran que mai em trobi en una situació així.

Estem en la temporada amb més equips inscrits en la FEB. Una altra cosa és que la situació econòmica dels clubs i del país ens ha aconsellat ser més flexibles en els terminis. Tots hem d'entendre que hem de fer sostenibles aquestes lligues. Això demana que, abans de la intervenció que pugui fer la FEB, no ens enganyem a nosaltres mateixos. Entenc que tothom vulgui pujar a l'ACB, ser campió o evitar el descens. La segona gran mesura no s'ha fet mai i és reunir tots els agents implicats i entre tots decidir quin és el model més adient. No el tenim clar. En el nostre programa hi havia una comissió d'experts de les lligues, amb tots els estaments del nostre bàsquet i també externs. A vegades som massa endogàmics, pensem que només nosaltres som capaços de veure-hi. Hem de saber l'opinió dels de fora, també de l'aficionat. Val diners, perquè potser s'ha de fer alguna enquesta, però és la voluntat d'aquesta junta apostar per les competicions. Estem en un entorn canviant i perillós, amb una Eurolliga amb trenta jornades i l'amenaça d'incrementar-les, que farà que les competicions de cada país hagin de reduir el nombre d'equips. Hem d'estar preparats per tenir una competició amb més equips per acollir els que cauran de les lligues professionals, però que sigui sostenible. A més, la FIBA ha implantat les finestres de seleccions. En aquest diàleg també hi ha d'haver l'ACB perquè hem de fer una piràmide de competicions congruent. N'hem parlat amb ells i a final de mes tindrem la comissió d'experts. Ara bé, hem de pensar en el bé col·lectiu, sense fer trampes.

Ha sortit el tema de la televisió. Tenim públic televisiu amb la nostra oferta esportiva? La LEB Or no és l'ACB i potser hem de pensar com arribar a l'aficionat. Per això hem impulsat el canal FEB. Els joves d'avui dia consumeixen de manera diferent. El món digital ens està dient que no vol productes molt llargs. Potser hem de treballar en resums més curts,en highlights. Ara ja som al món digital, a internet, a streaming. En el femení sí que tenim la millor lliga estatal. Apostem-hi. Busquem patrocinis, necessitem una lliga més forta. El 80 o 90% de les millors jugadores d'aquí són a fora perquè aquí no tenim capacitat econòmica. Hem de generar més ingressos. El pla Universo Mujer i la conscienciació del país per apostar per l'esport femení ens fan buscar noves fonts d'ingressos per mirar de cobrir els costos de producció de la televisió i realçar el producte LLF. I els agents d'aquest procés ho veuen amb bons ulls. Perquè la crisi ha estat severa i és preocupant que tinguem 54 jugadors i jugadores en universitats nord-americanes, dels quals tres quartes parts són dones.

No ens podem resignar. Ens cal anar a una Lliga Femenina professional. Estem molt lluny d'això però fa només dos anys tampoc existia el programa Universo Mujer i ara tenim incentius per aquest tema. Amb la federació catalana financem el Segle XXI. Quan les jugadores hi acaben la seva formació no tenim capacitat legal per retenir-les i se'n van als EUA. Entenc que els interessos particulars són legítims, però no podem tenir una competició en què hi ha dos equips molt forts i la resta... Hem de pensar en el bé comú. Si d'aquí a dos anys en comptes de dos són sis, la competició serà més forta, més atractiva, portarà més ingressos, tindrà més valor, tindrem jugadores millors, i aquest és un benefici per a tots. No em val la política reduccionista de...“a mi ja em va bé que això no funcioni perquè soc el primer o el segon”.

És molt difícil opinar. Estan aconseguint coses, tenen voluntat, hi posen esforç i probablement tenen idees més fresques que altres. Però el debat és: quin és el model de classificació per a aquestes competicions? He de participar en una competició que és un negoci del qual soc propietari? Continuo pensant que el gran èxit del futbol és que el criteri de classificació és l'esportiu. Si aquest dret no és universal, qui invertirà en un club que no tingui expectatives? Si soc el Manresa, no puc disputar mai l'Eurolliga perquè no em deixen, perquè hi ha places fixes, perquè alguns dels que hi participen són els propietaris? No ho critico, és legítim, però si no tenim expectatives de millora, de creixement, no hi haurà inversors. El model de l'NBA funciona perquè tots els propietaris són mecenes i inversors, i tots tenen la possibilitat de guanyar la lliga, i de millorar, amb un repartiment equitatiu. Però un any l'Estudiantes i el CAI van quedar tercer i quart i no van poder disputar l'Eurolliga quan l'ACB tenia quatre places disponibles. Si jo soc algú que s'està gastant un milió a l'any i no puc millorar, me n'aniré. La clau és el model, i això és el que han de solucionar l'Eurolliga i la FIBA.

Sí, fa mesos que estem negociant amb l'ACB i saben que per nosaltres és fonamental que es mantinguin les places d'ascens i que els requisits siguin factibles. Ara bé, aviat tindrem una resolució dels òrgans de competència i volem solucionar-ho abans que arribi. Entenem que l'ACB té un valor afegit i que reparteix diners. Entenem que hi pot haver un cànon, però no pot estar fora de la realitat del bàsquet. És important que a l'ACB hi entrin equips nous, que li donin frescor. Costarà temps, perquè el conveni fa dotze anys que es va prorrogant, però la voluntat de totes dues parts és tancar-ho abans de final de març.

Som la federació espanyola i defensem el jugador espanyol. Ha deixat de ser un problema de quotes per ser un problema de formació. Estem en un món global, però tenim jugadors i jugadores de molt de talent que, pel que sigui, no acaben de fer el pas a les competicions professionals amb la fluïdesa que caldria. Hem de trobar la manera d'incentivar-ho, perquè el jugador de planter crea més identificació amb l'aficionat. No entenc el dilema dels dos americans, dos Cotonou... Al final la distinció és entre jugador de planter o jugador estranger.

Ni els hauríem d'admetre a la FEB. No som lligues professionals. Un Cotonou amb papers de treball, perfecte. Si no els té, per què l'hem d'admetre? I també hem de ser rigorosos amb els criteris per concedir la condició de jugador de formació. I amb els passaports. Siguem honestos amb nosaltres mateixos. Aquests temes de passaports falsos fan mal al bàsquet. Siguem rigorosos. Mira el cas de la copa de la Reina i la polèmica amb Salamanca, que feia el 25è aniversari i la volia. Nosaltres hem dit: prendrem les decisions de manera professional, objectiva i pensant en l'interès general. Ho dic i ho proclamo avui. I a qui no li agradi... no es pot tenir tothom content. Hem funcionat així des del primer dia. La resta és fum.

No podem ignorar aquest context, però hem de fer un esforç. La utilització política que la humanitat ha fet de l'esport ha estat amplíssima. Això no és bo però es continua fent. Però la responsabilitat de la gent que dirigim l'esport és que l'esport estigui per sobre de tot. Mai estaré contra algú que pensi d'una manera diferent pel que fa a aspectes personals, de sentiment. Sí que estaré en contra de qui no pensi en l'interès general. Malauradament, o no, avui dia la realitat és la que és. Una cosa és la realitat quant a expectativa i sentiment i una altra, la realitat del marc jurídic i legal. Només vull que treballem amb fair-play, amb honestedat i pensant en l'interès general. Després, que cadascú pensi com vulgui en ús de la seva llibertat. La FEB i la resta de federacions no poden negar la importància del bàsquet català en el territori espanyol i Catalunya no pot pensar que pot fer la guerra pel seu compte, perquè ens necessitem tots. Quan canviïn les circumstàncies, ja es veurà.