L'ICL Manresa fa unes setmanes que es pot entrenar amb continuïtat de plantilla, el seu joc ha millorat i la seva capacitat competitiva també –contra el Baskonia, l'Herbalife, l'Estudiantes i, per exemple, dimecres a Màlaga contra l'Unicaja–. Però percentualment, en l'interval (10 partits) ha tingut els mateixos resultats que en els primers mesos de competició: una victòria, quatre derrotes per menys de deu punts, tres per més de deu i dues per més de vint. Xifres d'equip condemnat a acabar en places de descens, conseqüència de mesurar la realitat del club amb la realitat dels clubs rivals.

“No hem baixat per haver perdut avui [Unicaja]. No depenia de nosaltres i ho teníem bastant assimilat”, deia Ibon Navarro després de la derrota que certificava matemàticament que l'ICL acabarà sent un dels dos pitjors de la lliga. Estava assimilat i venia de lluny. Des de la configuració de la plantilla fins a les lesions de la primera meitat de temporada i les entrades i sortides de jugadors, l'equip ha maldat per moure's en la competició a cavall d'una efectivitat sota mínims, insuficient i que l'ha deixat en precari. Com en dues (2012/13 i 2013/14) de les quatre anteriors temporades a l'actual, amb el bitllet de tornada a la LEB, on va jugar per últim cop el curs 2006/07.