Déu n’hi do! [somriu] No penso gaire en la temporada passada. Hem començat un projecte diferent, nou, i no m’agrada parlar d’on venim. És cert que vaig observar diverses actituds i comportaments, no personalitzats en ningú ni en l’entrenador, sinó en general, fins i tot jo mateix que vaig arribar al març... S’havia instal·lat una situació de comoditat en la secció. Tots en vam tenir culpa. Potser jo, en aquells tres mesos, hauria pogut fer alguna cosa més... En els sis anys que havia estat al Barça no havia viscut res semblant. Que no passés res per perdre era inconcebible! Em va cridar molt l’atenció. Tot plegat ens va portar a prendre decisions pensant en aquesta temporada.

[riu] Sempre m’he identificat amb el treball, amb l’exigència, amb la disciplina i amb el fet d’intentar treballar diàriament tot el que es pugui, tant en la meva vida personal com professional. Per la meva experiència, sé que molts equips han triomfat així i m’hi identifico totalment: entrenar-se molt i entrenar-se de manera molt concentrada. Jugues com t’entrenes, i qui pensi el contrari s’equivoca de mig a mig. L’any de Pesic ens vam entrenar moltíssim i van arribar els resultats, i aquella és una manera de concebre un grup amb què m’identifico. Abans que comenci l’entrenament els jugadors ja han de pensar en l’entrenament. I el que busquem amb Sito Alonso són també aquests valors. El Sito arriba a les vuit del matí cada dia i és sempre l’últim de marxar.

Teníem clar el perfil d’entrenador que volíem i quines havien de ser les directrius d’identitat de la secció. I ell de seguida ens va mostrar la seva predisposició. Volia venir i nosaltres el volíem. Les dues parts volíem arribar a un acord i va ser molt senzill assolir-lo. De fet, el Sito ha posat diners de la seva butxaca per venir al Barça. Avui dia pocs entrenadors i pocs jugadors fan aquests esforços.

No, no m’ha sorprès res. Sabia que era molt treballador, molt exigent i que ho vol tot amb molta planificació i amb molt d’ordre. Volíem això i així és com treballa. Aquests dos mesos, des del primer dia, no han fet res més que confirmar-me tot això. És així, cada dia i en totes les hores. No hi ha un dia de descans i, insisteixo, personalment m’identifico totalment amb aquesta manera de fer. És una persona molt treballadora i que està sempre pensant en tot el que envolta el bàsquet.

Treballar moltes hores de quantitat i de qualitat, el fet d’estar concentrat. Per exemple, si l’entrenament dura dues hores, l’entrenament no comença quan el jugador ja ha escalfat: l’entrenament comença trenta-cinc o quaranta minuts abans de l’escalfament, que és quan els jugadors ja han de ser al vestidor. I a la pista, abans que comencin aquestes dues hores, ja s’ha d’estar fent exercicis. I després quan acaben també: hi ha els preparadors físics, els recuperadors, els fisioterapeutes, etc. Treballar molt, de quantitat i també de qualitat: planificació, ordre, exigència i compromís durant tot el temps que ets al lloc de treball.

Sí, però en aquest sentit amb el Sito des del primer dia vam tenir clar que aquests havien de ser els senyals d’identitat, les bases de l’equip: el caràcter, l’exigència, el fet de donar-ho tot al camp, l’actitud, etc. És tot el que fa que l’aficionat s’identifiqui amb l’equip. Ara, evidentment sense joc tot això no ens servirà. Ens valdrà per guanyar alguns partits, però no per fer la temporada. En la plantilla que hem dissenyat hi ha jugadors que aporten tot això en un grau molt elevat, i al costat n’hi ha d’altres amb més talent i als quals potser no els pots exigir tant en això. Volem recuperar aquesta manera d’actuar perquè forma part de l’essència del Barça. És el que vol el Palau.

Per la connexió, pel que transmeten a l’aficionat. Quan fitxem set jugadors i reincorporem el Marc [Garcia], busquem uns quants jugadors que tinguin aquest perfil. No només llenguatge corporal, sinó el fet de la demostració: de llançar-se al terra a buscar una pilota, de lluitar, de ser agressius i no passius en defensa, etc. Evidentment amb talent ofensiu, però construint a partir d’aquestes característiques.

Els seus equips sempre han estat així, amb vocació ofensiva des del bon nivell defensiu. Des de l’actitud al camp defensiu intentar aconseguir cistelles ràpides. És una característica de joc que a tots ens agrada. Ara bé, està encara tot per veure: tot just estem naixent.

Volem anar per aquí, sí, però el que sobretot hem de fer és crear i consolidar les bases defensives des de la intensitat. I a partir d’aquí hem de veure com els jugadors van agafant les idees i els sistemes del Sito. I també s’haurà de veure com el mateix entrenador es va adequant a les situacions que es van donant, segons com vagin els partits i si aquest elevat ritme ofensiu es pot dur a terme amb efectivitat.

Quan parlem de paciència ens referim al fet de construir un equip. Conec perfectament la pressió que va associada al Barça i sé que l’aficionat ens demanarà resultats de seguida i anar guanyant partits cada setmana. Però és un fet que pràcticament tot és nou: el cinc inicial, el cinc que surt de la banqueta, l’entrenador, gent del cos tècnic, la mateixa parcel·la de gestió, etc. Tot és nou, i quan demano paciència demano temps per poder construir un equip que ens permeti ser competitius. Després veurem on ens situa la competició.

En les primeres reunions amb el Sito això va quedar molt clar de seguida, sobretot després de l’experiència de l’any passat amb la nova Eurolliga. Volíem una plantilla llarga per estar preparats per a les lesions, per a l’acumulació de partits, per als baixos estats de forma que sempre es donen, etc. Pel Barça, que treballa amb jugadors de primer nivell, fitxar durant la temporada és molt complicat, pel salari i perquè has de pagar a un altre club. Per tot això vam construir una plantilla de 15 jugadors, per avançar-nos a les circumstàncies alienes al joc que es puguin donar. A més, vam buscar jugadors que puguin ocupar diverses posicions, versàtils, que és una altra manera de fer la plantilla encara més àmplia. Llevat de Pressey i Séraphin, tots els fitxatges són de dues posicions. Hi ha molts partits i hi haurà situacions perquè tots juguin.

Quan arriben els partits és decisió de l’entrenador jugar amb més o menys jugadors. Però per al dia a dia volíem una plantilla llarga, volíem rotacions i que hi hagués molta competitivitat entre els companys. I quan, tant de bo, arribi el moment de jugar fases finals, depenent dels estats de forma l’entrenador decidirà. No volem posar pedaços durant la temporada. La lliga turca és molt competitiva, però l’ACB ho és més. Juguem contra el Panathinaikòs i al cap de 48 hores ve l’Obradoiro al Palau, i si no ho fas bé no guanyaràs.

El Marc Garcia i el Rodions Kurucs han jugat i tenen fitxa de l’equip B. I en el dia a dia l’Atoumane Diagne, el Pol Figueras, el Sergi Martínez, el Luka Samanic, que encara és júnior, etc., estan en dinàmica de primer equip. A més, el Sito entrena una vegada a la setmana amb el segon equip i hi ha molta relació entre el primer equip i el segon, cosa que és un canvi respecte a la temporada passada. Hi ha molta relació entre l’Alfred Julbe i el Sito, i el Sito amb el Jaume Comas... Els dos equips pràcticament tenen els mateixos sistemes perquè quan s’entrenin no hi hagi dificultats afegides ni grans diferències. Comptem amb tots ells. Segur que durant la temporada tant el Marc, com el Kurucs com d’altres tindran els seus moments.

No he criticat mai el que es va fer, però penso que els aficionats ens estaven demanant això. Simplement vam decidir que havíem de canviar la situació. Quan vaig arribar, a finals de març, des del primer dia vaig anar a tots els entrenaments, a tots els partits i a tots els desplaçaments, i observava els comportaments. Ho veia tot, i al final el tema de Rice va ser una decisió esportiva: en la direcció tècnica vam considerar que no era el jugador adequat per al que volíem i per al que volia l’entrenador. Però la seva situació no és cap crítica al seu fitxatge.

Sí, perquè a més té una actitud molt bona i està entrenant-se molt bé. No hi ha cas Rice ni res d’això. A l’estiu se li va explicar, al seu agent, que aquesta era una possibilitat i per diverses circumstàncies ell continua aquí. S’entrena amb els joves, ells aprenen i a ell també li va bé per mantenir la forma esperant a tenir un equip. Tothom en surt beneficiat. Durant l’estiu ha tingut propostes i algunes no li han semblat bones, al jugador, i algunes no eren bones per als interessos del Barça. No ens hem posat una data límit.

Es van donar diverses situacions durant l’estiu i havíem de tenir diferents plans per respondre-hi. Vam tenir moltes reunions i finalment es va decidir fitxar el Thomas [Heurtel] i el Phil [Pressey]. Va haver-hi altres possibilitats i per una raó o una altra no van venir.

No m’agrada parlar dels que no han vingut. Només em preocupa els que estan aquí i no entraré a valorar el que podria ser i al final no ha estat.

El que vam fer era acabar una cosa que estàvem treballant de feia mesos, i el Barça torna al Juan Carlos tot el que ens ha donat a la pista, en forma de títols, de joc, d’imatge, etc. Per això es va arribar a aquest acord. Al mateix temps, ell va fer el gest d’abaixar-se el salari, cosa que molt pocs jugadors fan avui en dia. I aquesta actitud gens egoista, podem dir que és el que ens ha permès fitxar algun molt bon jugador. Qui pensi en el Juan Carlos i l’associï als diners, s’equivoca. I tampoc ens hem de quedar amb la xifra dels 10 anys: és una manera de tornar-li tot el que ha fet per aquest club.

Poques vegades parlaré en primera persona del singular. Aquí som diverses persones. Al final de temporada érem el Rodrigo [De la Fuente] i jo, el Juan Llaneza i el Manolo Flores i fins i tot el Pere Capdevila. Vam tenir moltes reunions, primer per no donar per perduda la temporada passada i després per analitzar què havia passat. En aquest temps em van traslladar que el Rodrigo no continuaria exercint de mànager esportiu i que jo també assumiria aquesta parcel·la. Ho faig i continuem en la mateixa línia, insisteixo, amb el Juan, el Manolo i el Pere. Decidim l’entrenador i, una vegada el Sito arriba, ell també té molt a dir en els fitxatges. Entre tots ho hem anat fent, posant en comú totes les situacions i les opinions. No són decisions d’una única persona. Encara més, vull agrair també la confiança tant de l’Albert Soler com de l’Òscar Grau en la part executiva. Hi ha hagut alguns fitxatges que no han estat senzills i en tot moment ens han ajudat. Com el Joan Bladé i el mateix president, Josep Maria Bartomeu, un home de bàsquet. En el dia a dia hi som l’entrenador, el Juan i el Manolo, però durant tot l’estiu els hem tingut al costat.

Tinc molt clar que soc el màxim responsable. El que he volgut és explicar la manera de treballar que tenim. Ara bé, si un jugador no funciona o l’entrenador no funciona, les mirades aniran cap a mi. No hi tinc cap problema i ho assumeixo perfectament. Mai he defugit les responsabilitats ni he buscat excuses. No ho feia quan jugava ni ho faré ara: l’última decisió és meva i seré el màxim responsable si les coses no surten bé.

El Barça està obligat a competir sempre. Quan fitxes bons jugadors i competeixes, normalment arriben els resultats. I el que intentarem és ser un equip amb imatge, amb actitud i competitiu. Si aconseguim que tot això vagi bé, arribaran els resultats.

Fora de Barcelona, amb la família.

Em dedico a la gestió esportiva i no entenc gaire de política, però sí que, en la línia del que ha expressat el club, m’agradaria que hi hagués diàleg, consens i respecte. En aquest escenari amb posicions tan enfrontades, més que mai es fa necessari el diàleg entre les dues parts. Sense diàleg, no només en política sinó en qualsevol àmbit de la vida, no s’arriben a assolir les coses que un vol.