Com en cada projecte nou, fa falta temps perquè els jugadors ens coneguem entre nosaltres i per assimilar el que vol tècnic [Dusan Alimpijevic], que també és nou. A més, peces importants per a nosaltres, com Taylor [Rochestie] i Pero [Antic] van arribar tot just dues setmanes abans d’iniciar la competició. Però estem treballant dur i estic segur que s’aniran veient els nostres progressos.

Tothom sap l’estima que tinc per Sevilla. És la meva segona casa, on he fet amics per a tota la vida i el lloc on he après a jugar de manera professional. Però crec que era el moment de passar al següent nivell, l’Eurolliga. L’Estrella Roja és un pas natural que necessito després de cinc anys jugant a l’ACB i dos en l’Eurocopa. Sevilla, però, sempre la tinc present i tant de bo algun dia hi pugui tornar.

La veritat és que no. Al Partizan, hi vaig estar en edat cadet i júnior, mai al primer equip i això ho mitiga. A la gent sempre els dic que el club on vaig créixer és el Sevilla [riu].

Des del primer dia, aquí tenim claríssim l’objectiu principal, guanyar la lliga adriàtica, perquè és el que ens dona la possibilitat de jugar l’Eurolliga l’any que ve. Lògicament, ni el cos tècnic ni la direcció del club ens exigeixen res en l’Eurolliga, però estem a Sèrbia, a l’Estrella Roja, i tenim clar que ens hem de buidar en cada partit per arribar tan amunt com puguem. Fer-ho bé aquí ens ajudarà a adquirir confiança i experiència per als reptes principals.

Com nosaltres, han fet molts canvis, tant a la plantilla com de tècnic. Vaig veure per televisió el partit contra el Panathinaikòs i vaig detectar-hi clarament l’estil de Sito, molt agressiu al darrere i amb contraatacs. Realment, no tenen res a veure amb l’equip de l’any passat. Han començat molt bé, juguen dur i se’ls veu amb moltes ganes de guanyar títols. També és cert que l’any passat van tenir molts problemes de lesions i no van tenir sort, però ara són un equipàs.

Uf, és aviat encara per intuir-ho. Pensa que tots els equips d’Eurolliga han estat sense molts jugadors en la pretemporada, i ara estan en fase de cohesió i creixement. Fins al desembre o al gener, no començarem a visualitzar què pot ser capaç de fer cadascú.

Parlem, no gaire sovint, però parlem. La temporada passada, vam anar a sopar quan ens vam enfrontar i estic contentíssim que li vagin bé les coses. La seva progressió és espectacular.

Jo havia acabat la meva etapa júnior, jugant a un altíssim nivell. Havia estat MVP a Mannheim i havia rebut altres premis individuals. I, sincerament, quan vaig rebre l’oferta del Cajasol, gairebé no sabia res del club. Només que havien jugat feia poc la final de l’Eurocopa. Però ells havien començat un projecte nou, amb Aíto com a tècnic del primer equip. I tots sabem qui és Aíto en el bàsquet espanyol i europeu, sobretot per a un jove. Ell va ser decisiu per convèncer-me.

I tant! [riu] El meu primer any i la primera meitat del segon van ser realment complicats. Ell vol que cada jugador aprengui a jugar a bàsquet en atac, però també en defensa. I no crec que hi hagi gaires jugadors que disfrutin amb la defensa, i menys si ets molt jove. Al principi no acabava d’entendre què volia transmetre’m, però amb temps em vaig adonar que em volia ajudar, que m’ensenyava conceptes que m’han ajudat a evolucionar, a créixer com a jugador.

Per Sevilla aquests anys hi han passat molts tècnics i cadascun m’ha ajudat a la seva manera. Però Aíto és qui em va ensenyar el camí, a saber com ha d’actuar un base, a conèixer millor el joc des del punt de vista professional. Després, Luis Casimiro, ara a Gran Canària, em va donar molta confiança; i també vaig tenir Scott Roth i Tabak.

Et puc dir que aquell any va ser el millor dels cinc que he estat a Sevilla pel que fa a la química d’equip, tant a dins de la pista com a fora. Va ser una temporada increïble. Possiblement, érem la plantilla més jove d’Europa, amb una mitjana de 21 o 22 anys, i jugàvem amb molt, moltíssim ritme, amb esmaixades, contraatacs... Vam perdre en els quarts contra el València en el partit decisiu i, amb Bamforth tenint fins i tot un triple per guanyar. Per a mi és inoblidable.

Sempre s’ha de ser positiu i trobar les coses bones dins la negativitat. Estic segur que les lesions m’han enfortit i potser he madurat abans que altres jugadors de la meva generació. Sí que és veritat que, arran d’això, veig les coses d’una altra manera. Ara entenc la sort que tinc de jugar a bàsquet a nivell professional i intento disfrutar cada dia, en cada entrenament amb els meus companys.

Tenia ganes d’anar als Estats Units i aquest estiu ha estat el primer cop des que em van escollir que hi he pogut anar. Hi he passat un mes sencer, entre entrenaments i lliga d’estiu, i la veritat és que és un altre món. A Europa no hi ha res semblant, quant a condicions d’entrenament i d’instal·lacions. En la lliga d’estiu, crec que vaig jugar bé, tenint en compte que era la primera vegada que hi anava. La direcció tècnica dels Nuggets em van traslladar la seva satisfacció, si bé vam creure convenient tots plegats que el que més em convenia era continuar més anys a Europa i continuar creixent.

Tenen raó. Potser em va fer falta un punt d’agressivitat en atac, de penetrar o tirar. Així era abans de la lesió de maluc i ara, no sé perquè, no ho faig. No és que tingui por, però sento que el meu joc ha canviat sense motiu. El que haig de fer és recuperar la confiança per poder jugar com abans.

Al final de cada temporada, hi ha un buy-out, però ara tampoc hi vull pensar gaire, la veritat. Tinc molta feina per fer aquí, i el que haig de fer és concentrar-me, treballar dur i jugar bé. És el que depèn de mi. Si estic a bon nivell, després ja hi haurà temps per seure amb els Nuggets a parlar.

Per a mi és un objectiu. Des del moment que em van draftejar va passar de ser un somni a una possibilitat. Però, sincerament, no em poso pressió en aquest sentit. Haig d’anar fent el meu camí i el que pugui arribar, arribarà. Tant de bo pugui enfrontar-me algun dia a l’NBA amb Kristaps [Porzingis], Tomas [Satoransky] i Willy.

Som jugadors diferents, complementaris. Em sento molt feliç d’haver coincidit aquí amb el Taylor. Fa uns anys, va ser el màxim anotador de l’Eurolliga [18,9 punts amb el Nijni Nòvgorod el curs 2014/15] i em pot ensenyar petits detalls que em falten, els que marquen diferències entre els jugadors d’Eurolliga i els d’un nivell inferior. A més, té ganes d’ensenyar els joves i jo d’aprendre d’ell.