El rival del Barça
La pissarra d’un home gran
L’expivot Darius Songaila, assistent de Jasikevicius, es va retirar el 2015 amb el Zalgiris i, setmanes després, hi tornava per formar part del cos tècnic
“De tots elsentrenadors que tens agafes coses, però Rick Adelman [Kings] i Duda Ivkovic [CSKA] són els que més me’n van ensenyar”
Cadascú sap on plou a casa seva, però quan es juga divendres a Moscou, diumenge a Kaunas, avui a Barcelona i dijous a Kaunas, el cos tècnic de l’equip va enterrat de feina. S’ha d’anar al gra, perquè no hi ha temps material per preparar els partits i la feina dels entrenadors assistents agafa una volada decisiva. Un dels ajudants de Sarunas Jasikevicius al Zalgiris és Darius Songaila (2m06, 1978). Ja ho era la temporada passada, juntament amb Darius Maskoliunas i Evaldas Berzininkaitis, l’equip tècnic responsable de dotar els de Kaunas d’una capacitat competitiva positiva i reconeguda després d’uns anys en els quals els verds disputaven l’Eurolliga amb més llàgrima que glòria.
L’expivot, bronze a Sidney 2000 en una selecció en la qual també hi jugaven Jasikevicius i Maskoliunas, es va retirar el juny del 2015 guanyant el títol de lliga amb el Zalgiris. En aquell equip, Jasikevicius, Maskoliunas i Berzininkaitis eren els assistents de Gintaras Krapikas. “Pocs dies després d’acabar la temporada el club em va trucar i em va oferir entrar a formar part del cos tècnic. No m’ho havia plantejat mai”, recorda. “Vaig parlar amb el Saras i amb el Darius [Maskoliunas] i vaig veure que em veien treballant amb ells”, explica Songaila, que atén L’Esportiu després de derrotar el Vytautas i hores abans d’agafar el vol cap a Barcelona. “Fins a l’última temporada que vaig jugar ho vaig fer amb mentalitat de jugador. De fet, quan em vaig retirar tenia planejat agafar-me un any sabàtic per posar en perspectiva el meu futur i veure cap on podia anar la meva vida. Però les coses van anar d’una altra manera.” La primera temporada (2015/16) Songaila era responsable de la feina individual amb els jugadors. Quan al febrer del 2016 el Zalgiris va promoure Jasikevicius com a primer entrenador, les seves responsabilitats es van ampliar.
Entendre el joc
Format a Wake Forest (1998-2002), Songaila va jugar la seva primera temporada de professional al CSKA i va arribar a la final a quatre del Sant Jordi –en la semifinal contra el Barça va acabar amb 14 punts, 4 rebots i 6 faltes rebudes en 33 minuts–. Després d’aquell any va marxar cap a l’NBA, on va estar vuit temporades (495 partits), del 2003 al 2005, a Sacramento (154). Amb Mike Bibby, Chris Webber, Vlado Divac, Peja Stojakovic, Brad Miller, Doug Christie i Bobby Jackson va jugar 13,4 minuts per partit la primera i 20,6 la segona. Als Kings de Rick Adelman. “De tots els entrenadors que tens agafes coses, però Adelman i Duda Ivkovic [CSKA] són els que més me’n van ensenyar.” Per jugar en aquells Kings s’havia de ser molt bo, però sobretot intel·ligent: moviment constant, quatre homes oberts, espais, talls, joc sense pilota, joc per parelles, comprensió del joc de mitja distància, passar i passar la pilota. Aquell equip era excepcional i aquell dinamisme que anava a contracorrent és avui una necessitat.
Un altre bàsquet
Naturalment, al Zalgiris Songaila hi té assignacions específiques amb els alers pivots i els pivots. “Dedico molta estona a mirar vídeos nostres i dels rivals amb els homes grans i a fer treball individual amb ells.” Que els bases [Jasikevicius i Maskoliunas] siguin entrenadors és habitual; que ho siguin els pivots, no tant: “Si havien jugat, la majoria dels entrenadors són bases, sí. Suposo que és perquè es passen la seva carrera ordenant l’equip a la pista i els és més fàcil fer el pas. És una cosa més natural: acaben de jugar i poden continuar fent el mateix que han fet sempre.”
El bàsquet que Songaila va practicar a Sacramento era una excepció. No el va jugar després als Bulls, ni als Hornets ni als Sixers. Als Wizards (2006-09), amb Eddie Jordan a la banqueta, la idea del joc dinàmic era també imperant, però a la conferència est allò continuava sent una raresa. Però fins i tot aquell bàsquet dinàmic és significativament diferent al d’avui. Té a veure amb els homes grans. “El bàsquet s’està tornant un joc de petits i és molt més ràpid. Es busca molt més el joc a camp obert i no hi ha temps per jugar situacions ofensives molt elaborades i dissenyades prèviament”, compara Songaila. “Quan jugava a l’NBA, els homes grans eren grans i jugaven a prop de l’anella, i avui es juga lluny del cèrcol. I, sobretot, avui tots els jugadors poden progressar amb la pilota de camp a camp i tirar triples. La tendència porta a jugar amb petits.”
Notícies
Dissabte,20 abril 2024